La pubilla del Ter

Un cop més, la societat que m’envolta em sorprèn, i noto com empeny subtilment a tots els individus a seguir les seves directrius, les seves dinàmiques, les seves maneres de fer. I que dolentes són sovint les dinàmiques de grup!!!
I aquest cop a tots els nivells: m’ha sorprès el crític de la premsa, tant escrita com visual, el del bar, els comentaris que he sentit per l’institut… tothom, vaja. Tots en ple estat de pànic, tots en estat de xoc, tots en crisi perquè s’ha produït un canvi: una aturada del transport. Però a mi no em sembla una crisi. Una crisi ve quan es posen en dubte valors, principis, normes o dogmes (ja siguin religiosos, científics, morals, filosòfics, econòmics, etc.) com a conseqüència de l’esdevenir en la realitat, com a conseqüència dels resultats que aquests principis han tingut un cop s’han aplicat a la realitat. I aquí no es posa en dubte res, no es planteja canviar res, actualitzar cap valor ni contingut: simplement s’han passat pel forro els que la humanitat ja coneix, i ara es troben perduts. I parlen de crisi.
He esperat fins que passés tot el procés, a veure si així succeïa alguna cosa que em fes passar l’espant inicial, però res a fer, segueixo igual de sorpresa que el primer dia, el dia D en què a molta gent se li esfondrava la seva petita, trista, bruta i dissortada existència.
Fa quatre dies la gran notícia era l’augment de preus espectacular viscut des de l’aparició de l’euro, i que comença a calar fons en una societat endeutada fins a la medul·la a causa de les hipoteques engendrades en plena bombolla (però aquesta és una altra història). Tot plató televisiu de programes de debat i de tertúlia estava replè de comerciants, pagesos i representants dels grans mercats centrals que atribuïen aquest encariment dels productes d’alimentació a la distribució, és a dir, al transport.
Ara, resulta que aquests que fan que una poma passi de sortir quasi negativa per al pagès a costar mig euro per al ciutadà, es queixen perquè el marge de benefici es veu reduït per l’augment del preu del combustible. I aquí comença la meva sorpresa. Continua quan veig que amb la seva aturada reclamen que l’estat del benestar aparegui com a benefactor dels negociants que s’enfronten a una desgràcia. Una cosa és que el conjunt de la ciutadania disposi de l’estat del benestar (que en teoria per això està) quan estem en èpoques magres. L’altra cosa és que es doni una ajuda només a una part, quan tots les passem magres com a conseqüència del preu del combustible, i a sobre la rebin justament aquells que tant ens han escanyat i ens escanyen quan semblava que l’or negre fos inacabable. De fet, és sorprenent que aquesta societat trontolli quan el petroli puja, quan fins i tot un alumne d’ESO (que ja és dir!) sap que el petroli és limitat i només a les mans d’uns quants, i que per tant és del tot esperable que algun dia no poguem disposar d’ell al nostre gust i necessitat.
Quina sorpresa la meva quan, en un informatiu, veig una noia pujada en una moto i tota sulfurada, queixant-se que el fet que no hi hagués benzina a Barcelona ciutat estava resultant “horrorós, una hecatombe”… I jo que vaig viure-hi vint-i-set anys sense moto!!! Em sembla que em mereixo el meu pes en or, no? Quina pena veure una noia plena de salut, vitalitat i joventut horroritzada pel fet de no poder disposar de benzina i tenir la seva moto aturada… i ho deia damunt d’una altra moto!!!
I què dir de la dona que va comprar dotze ampolles d’oli?? Bé, o de la que s’emporta la pole, la dona que va comprar catorze quilos d’arròs?? Clar que la gent es queixa que els supermercats són buits… aquestes compres compulsives no hi ha magatzem que les resisteixi. I jo em pregunto: hagués estat tant terrible per aquestes persones estar unes dies sense arròs? O sense oli? I com podien sospitar que s’acabaria tot l’oli i tot l’arròs, quan només era una part dels transportistes els que feien la vaga? (bé, vaga, ejem, aturada, que són autònoms…)
De fet, durant l’aturada només ha “perillat” la distribució del producte més fresc (peix, fruita dolça i hortalisses del temps), justament aquells productes que tots els metges i dietistes alerten que la societat ha deixat de consumir, per passar a consumir menjar ràpid i precuinat. Així doncs, per què tant de pànic? Per què, de sobte, no tenir sardina a plaça ens ha de treure el son? O és que encara no sabem que el modus vivendi d’aquesta societat, que tot ho vol i tot ho té, té data de caducitat?
Suposo que amb la benzina succeí el mateix: tothom omplint el dipòsit per si les mosques, i qui necessitava realment la benzina per anar a treballar no en tenia. Quanta gent ha seguit l’argument de “no seré jo qui em quedi sense benzina quan la necessiti” per omplir el dipòsit del seu cotxe (parat tota la setmana) i generar així un problema de distribució del combustible? I què faran aquests si algun dia la OPEP tanca o simplement estreny l’aixeta? I si resulta que aquestes reserves tant secretes que tenen tots plegats (orient i occident) estan més seques del que ens diuen? Ja veig que podríem veure escenes de desmais col·lectius en plena estació de servei!
Això sí, aprofitar l’ocasió per reflexionar sobre les dependències que genera a la societat aquesta manera de viure és massa demanar. Una societat que, a més a més, considera que té com a bandera la llibertat… Quina ironia!!! Francament, només se m’acut una cosa: són ben bojos, aquests romans!