La pubilla del Ter

Aquest cap de setmana ha estat estranyot. De fet, aquesta sensació de mirar-se la vida d’una altra manera fa que molts moments em semblin estranyots, i moltes experiències sorprenents…
Divendres cap a ca l’àvia, tot i que hi vaig arribar a quarts de tres de la matinada rebentada després d’un tour pel país, d’aquests que normalment passen molt sovint. A les quatre de la tarda, hora de sortida; a les sis, Carla; a les vuit i pico, visita fugaç a la Mater i al brother; a les deu al restaurant, amb el Babbo i companyia; i, finalment, a les tantes, visita al cousine preerasmus. M’encanta disfrutar de la meva àvia, del poble, de la casa, de les feres. La veritat, és un luxe poder gaudir d’un entorn tant priviliegat: ho va ser durant la infància, i ho és també ara. M’encanta veure la família, tota ella, i saber com estan, abraçar-los i sentir-los a prop. I què dir de la Carla? Sense ella no seria com sóc, segur: ha estat la corda més forta que he tingut en els moments més amargs, i les senyals en la foscor que orienten al navegant perdut.
És clar que preferiria gaudir diferent de totes aquestes més coses… Potser amb més temps, amb més calma, diferent. Bé, segurament, només de no trobar-me a les tres del matí corrent pel
país em sembla que ja em conformaria! Però la vida és com és, i sovint acceptar-ho és el primer pas per, sabent com ens limita, poder transgredir-la i tirar endavant a la nostra manera, seguint el nostre propi camí. I no hi ha més. Així que a gaudir-ne toca.
Dissabte vaig experimentar una lliçó de punteria com n’hi ha poques, tot i deixar-me un cert regust amarg… Tenia dues opcions; la intuïció em deia que en triés una, però l’esdevenir de la nit i els col·legues em varen fer decantar per l’altre. I cagada al canto. No és que m’ho passés malament, no, però m’he quedat ben bé amb la sensació que hauria gaudit més amb l’altra, i més quan escolto que se n’explica… Aishhhh!!!
Però bé, tu, vàrem disfrutar i vaig aprendre molt, així que en el fons el balanç és molt positiu.
Mai hagués dit que la vida fos això, provar-ho i provar-ho, sentint-se bé, sabent-se capaç, i anant a les palpentes cercant el propi camí, camí amb sots, però també amb recers encantadors i refugis acollidors. Tanmateix, ara que ho sé, ara que hi visc, francament no està gens malament. Ara ja tinc el rumb, ja sé qui sóc i on vaig, i sospito que es pot arribar al mateix lloc de moltes maneres diferents, cosa que tranquil·litza. A més a més, vista així la vida està plena de sorpreses. I les que queden!!!

Us deixo amb la banda sonora ideal per a moments similars, gentilesa, com no, de la dolçor més dolça de les dolçors ;), dedicat ferverment als meus: els meus pares i el meu germà.