Emocions, literatura i Obrint Pas a l’IES
24 05 2008
Bé, quan s’acaba l’estrés, apareix el cansament, i després del descans, arriba la calma.
I en calma i amb la distància necessària, ja puc fer balanç de la magnífica jornada que vàrem viure ahir, divendres 23 de maig, a l’IES Martí l’Humà: una esplèndida jornada que fluí de manera deliciosa.
Cap a les dotze del matí arribaven els autors del llibre que es presentava “Del Sud: el País Valencià al ritme dels Obrint Pas”, Hèctor Sanjuan i Antoni Rubio, i els membres d’Obrint Pas Xavi Sarrià, Miquel Gironès i Jaume Guerra, i la jornada literària i musical que tantes cabòries ens havia ocasionat arrencava sense marxa enrere… Quina emoció!
I va ser arribar i moldre: un breu passeig cap als lavabos i directes cap a la sala d’audioviduals, on la taula, les cadires, els nanos, el micròfon i l’aigua per als oradors ja estaven preparats.
I l’emoció continguda durant dies, tant a les classes i als passadissos, esclatà de cop: només d’entrar a la sala, els alumnes començaren a aplaudir i xisclar, talment com si anessin a presenciar un concert. Quina emoció!!!
Quan per fi es calmaren i tingueren les càmares i els mòbils a punt, començà l’acte.
En primer lloc parlaren els autors que, encara que en algun moment els alumnes ho oblidessin (ja se sap que l’adolescència té aquestes coses…), eren els protagonistes de l’acte. Trencà el gel l’Hèctor Sanjuan, qui explicà la situació política i lingüística actual del País Valencià, posant l’accent en les dues valències: aquella que ens arriba mitjançant els mitjans de comunicació i aquella que la majoria de mitjans de comunicació oculten, aquella que ells viuen i estimen. Seguidament parlà l’Antoni Rubio, qui sobretot explicà que triaren Obrint Pas com a exemple de joves que, tot i la depriment situació de partida, han aconseguit alterar el context i, així, el decurs de la història del País Valencià.
Després vingué el torn d’en Xavi, qui sobretot emfasitzar que, com a adolescents que ells també van ser, alumnes de l’Institut de Batxillerat Benimaclet, se sentien molt identificats amb el públic que tenien: va ser entre les aules que a poc a poc s’anà consolidant el projecte de fer un grup de música per fer difusió del seu missatge, i explicà com entre tots, els del grup i els seus companys, anaven obrint el camí. I els alumnes començaven a babejar…
A continuació fou el torn del dolçainer, qui de seguida es posà l’auditori a la butxaca: primer, perquè com aquell qui no vol la cosa va donar alguna idea gamberra (o brètola!) als alumnes, però sobretot perquè transmeté el missatge que, tot i que a vegades ens vulguin fer creure que només hi ha un camí, seguint el propi camí i transcorrent-lo amb la nostra llengua també es pot arribar molt lluny. Els primers passos poden ser molts durs, però si un s’ho curra, els fruits sempre arriben. I aquí també els profes començaren a babejar…
Clausurava el torn de parla de la taula en Jaume, qui explicà que, essent un estudiant de música amb inquietuds musicals importants, passà d’anar a un concert d’Obrint Pas i Inadaptats com a públic a trobar-se dalt dels escenaris immers enmig de la Internacionalista Tour. Tot un canvi, sí senyor.
Per fi, el torn de paraula obert per al públic: tots aquests dies atabalant-me amb tot el que preguntarien, tot el que els dirien quan els tinguessin davant, i només se sentiren un parell de veus. Quanta boca!!! 
Finalment, el torn de la música. Amb tots els alumnes s’havien preparat un parell de cançons. Una, ni la vàrem intentar ja que l’altra, la primera, va quedar com una olla de grills. De fet, sort de la percussió que improvitzà en Gironès i de la gentilesa d’en Xavi de donar l’entrada i acompanyar en els moments crítics de la cantada, perquè sinó… I els alumnes demanant-ne una altra… Tanta barra que tenen a vegades i en el moment de cantar la vergonya els feu empassar la llengua! Veure per creure!
Aquest procés s’havia de repetir una altra vegada, un cop canviat l’auditori, òbviament, ja que a la sala on ho férem no hi cabien tots els alumnes que havien de gaudir de l’experiència. Com bé va dir en Miquel, va ser com un petit dejavú per a tots aquells que repetíem. Ara, alguns no ens queixàvem, no, ans el contrari! 
Els moments més crítics van ser, com era d’esperar, els finals, tant el del primer torn com, sobretot, el del segon. Els alumnes, abans de sortir de la sala i tornar a les aules, varen acumular-se davant la taula per aconseguir les firmes de tots els present, ja fos en papers, llibres, banderes, cd’s o gralles… Tot un espectacle, del qual (suposo que no cal que us digui) vaig participar anant amb el meu llibre i el boli perseguint a les meves víctimes, com una més.
Quan s’acabà la bogeria, anàrem a dinar tots plegats, dolçor inclosa, i fou un gustàs. Qui més qui menys, tots ens endisarem, entre mos i mos, en una conversa d’allò més interessant, en què tothom hi deia la seva, alguns de peu i tot! Tota una delícia de dinar, vaja!
En resum, doncs, puc dir que va ser tot un èxit. D’entrada, sembla que els visitants quedaren contents de la jornada (i el vi!) i disfrutaren de l’experiència de posar-se davant de cent alumnes dues vegades consecutives. I els alumnes contents, satisfets i tocats per la jornada, tocats per la proximitat dels seus ídols i satisfets pel missatge d’esperança, més conscients de ser (com són) el futur del seu esdevenir i del nostre poble. I jo, ja us ho podeu imaginar, encantada de la vida: encantada d’haver gaudit de la companyia d’unes persones tant agradables i interessants, d’inquietuds tant properes a les meves; i, sobretot, encantada de la vida per haver aconseguit arribar als alumnes, per haver aconseguit muntar un acte que els estimuli en més o menys mesura per sempre més, que al cap i a la fi d’això es tractava. Ha estat un immens plaer, i resto absolutament agraïda a tots aquells que ho heu fet possible, inclosos aquells que, estoïcament, m’heu aguantat els nervis d’aquests dies. MIL GRÀCIES ENCARA A TOTS i TOTES!
PS: Així que en tingui proves visuals, no ca, que us digui que així que les tingui les compartiré. Paciència, gent, paciència!
Ja són aquí!!! Us deixo els vídeos a continuació i l’enllaç per a les fotos. Bon profit!
Crec que qualificar l’acte del divendres com un èxit és del tot encertat.
Proves visuals hi ha unes quantes (malgrat l’ensurt que van donar les targetes de memòria i els seus lectors)…així que i tant que es posaran.
I celebro que el dinar anés tan i tan bé…altres també vam tenir el nostre regalet, diferent, però igual d’intens
I tant que va anar bé. Fou una experiència fantàstica i molt gratificant, espere que alumnes i mestres ho passaren tant bé com els autors. Una forta abraçada a tota la gent de l’institut i moltes gràcies pel tracte rebut
Quina enveja!!!!!
M’hauria agradat molt ser-hi, però no podia deixar d’anar a la Patum i l’endamà era massa dur
Els Obrint Pas són molt grans, però la Patum… Segur que ho entendrien.
Que visquin les festes populars!!
Patum! Patum! Patum! Patum!
I una bona ressaca.
Obrint Pas,quina pasada sobretot quant van entrar a dins a la sala d’actes del institut, qina emoció!
Em va agradar molt quant vam començar a cantar la canço “Del Sud”, desprès d’estudiar-la molt no va anar massa bé, com has dit semblava una olla de grills, però quant en Xavi va començar a cantar ell també va anar millor.
Però dumes semblava que cantessim els de 2ºC i algu més.
Desprès a l’hora de firmar, fer les fotografies, comprar els llibres…
Encara que tu em vas fer passar una mica de vergonya quant vaig anar a la sala de professors avere si el Xavi em podia firmar l’estalada que li vas dir alló del principi de curs de Català el tinc el cor…
venga adeù
Petons
uii, haig ficat dos http://
a per ser, els videos són guapos e!
venga adeù
petons
Obrint pas,la flama,del sud,i la de camins,que per cert no vam poder cantar.
Penso que aquesta gent s’assemblen a Lax’n'busto,perquè van començar des
de petits i a més,m’he adonat que no tota la música en català és lletga.El cantant em va caure molt bé i tenía una veu preciosa.La llàstima és que no vaig poder cantar la flama per que no me la sabía.Va ser una experiència increïble,és més,encara no m’ho acabo de creure que els hagi conegut.també va ser una llàstima estar tan lluny de ells i a sobre asseguda a terra,ja no sabía com ficar-me!Em tremolaven les cames de estar de genolls,però si no estava de genolls no veia gens.Em vaig riure molt amb en Xavi,té un sentit de l’humor impressionant!
VISCA OBRINT PAS!
Un petó.
Adéu.
Quina emoció!
Obrint pas al martí l’humà,quina passada,tots els alumnes i professors a la sala d’actes esperant al grup i als autors del llibre “Del Sud”.Un llibre on éxplica breumen el seu parla i la seva terra.Quan en Xavi,en Miquel i en Jaume van entrar a la sala tot l’institut va éxplotar de aufòria.Mòvils,càmares de tot una gran auforia, tot i així cada un va explicar una mica de que anava tot i que els hi havia pasat am el grup.Vam estar cantant unes cançons amb ells. Al final vam poder disfrutar de fernos unes fotografies i unes firmes. Tots els alumnes tirats a la taula per poder parlar am els cantants i sobrtot fer firmes.Finalment jo crèc que el grup s’ho va pasar bé.Van ser benbinguts.
adéu
molts petons!
Obrim pas,quina emució quan els vaig veure.
No em pesaria mai que vindrien els de obrim pas al Martí l’Hùma, quan els vaig veure entrar al Xavier al Miquel i al Jaume em vaig ficar a xiular de tanta emoció que tenia,quan van acabar de presentar el llibre els autors tothom es va ficar a cridar, el Xavier i el Jaume no volien parlar de la verganya que tenien però al final van parlar i quan van acabar van xiular tothom una altre vegada.
La canço que tant vam ensejar al final només ho vam cantar els de 2ºC però quan els Xavier va començar a cantar i molta gent va cantar i va sortir millor, quan va acabar el acte tots van anar a parlar amb el grup i molta gent fense fotos i demanat autografs.
Gracies a tu vam poder veure al grup de tan aprop.
adéu
Petons!
HOLA!!!
Bueno l’ho que mes em va agrdar va ser quant vau entrar els de obrim pas quinaa pasadaaa!!!
van cridarrr xD!!!!! buenoo nosaltress els de la clasee i joo 2nc jeje vam estar durant tota la semana estudiant la canço x a que despres sortes malament agggg!!!! pro bueno ancara aixi va sortit millor de que em pensavaa xD!!!
nosaltress erenn els aunics que cantaves encara aixii n’hi havia alguns que cantesss prooo bee!!!
i doncss ress xato’ss que em va agradar un munttt i que continueuu aixii cantan i molta sortt un petooo molt grannn i x a la meva profe Anaa un abraç molt gran tstmmmm !!!!
un besss Dsii … !!!!
Obrint Pas, va ser una passada, ens ho vam passar d’allò més bé, va estar espectacular, vam riure molt tots plegats.
Desprès de tants dies de ensejar no es que diguéssim que les cançons van sortir com ens ages agradat però tampoc va estar tant malament. Perquè gràcies a l’ajuda del grup vam poder acabar la cançó “Del Sud” mes o menys bé. Perquè al principi vam començar nosaltres sols i allò semblava una colla de grills, no sentenia res de res.
Van estar publicant el seu llibre que es diu igual que la cançó que vam intentar cantar nosaltres “Del Sud”, i ens vam explicar moltes coses de quan ells eren de la nostra edat, i de la seva terra València.
Desprès també van cantar la cançó la Flama que va quedar molt millor que la primera.
Molta gent es va quedar parada quan de sobte van dir que en Jaume era el cusi de la profe.
Hi havien alumnes fins i tot fora pels passadissos escoltant les coses que explicaven de la seva terra i coses que havien fet quan tenien la nostra edat.
Quan es va acabar l’acte tots els alumnes van anar a la taula on eren ells per poder fer-se fotos amb ells i que els i fessin algunes firmes, la gent va comprar el llibre i van anar a que li firmessin, i també banderes, CD i moltes coses més.
Gràcies Anna per tot lo que as fet, i perquè passéssim un dia meravellós.
Adéu i molts petons.
El dia que van vindre al cole a presentar el llibre anomenat “Del Sud” d’Obrint Pas el van presentar els seus autors (Héctor San Juan i Antoni Rubio), en el qual van estar parlant del llibre i d’altres coses. Ens van dir els cantants d’Obrint Pas ( el Xavi Sarrià, el Miquel Gironés i el Jaume Guerra) que ells als 16 anys volien ser cantants. També m’ha vingut que es van inventar el nom del grup quant els seus companys deien Obrint Camí. M’ha va agradar molt conèixer tot això d’ Obrint Pas i demés, el que em va agradar va ser quant vaig veure i sentir tots els meus companys cantant la cançó “Del Sud”. Però al començar sols allò no era una caixa de grills no, era horrorós, no sentenia res de res però de res.
Tots ens va molar el Xavi per les bestieses que deia, era……el puto amo!
olaa! quan va vinder obrint pas em va agradar molt! sobretot quan vam cantar la cançó del sud la segona vegada amb el cantant el Xavi perque la primera va ser un desastre total i alli amb la lletra i desafinant un munt bueno que va ser un desastre total però la resta de ls actuació va ser genial.
després quan va acabar el acte vam anar a la taul perquè ens signesin. Ens ho vam passar genial !
Aun me acuerdo de cuando decías que alomejor traías a obrint pas al cole
y nos explicabas tu historieta de como te pantastes con todo el morro delante de los escritores y los convencistes.
Para mi que trajieses a los escritores y a una parte del grupo me emocionó vastante ja que ningún profesor/-a se había esforzado nunca por los alumnos de esta manera. Cuando entre por la puerta y los ví sentados pensé que esto era como si demostrases a todo el mundo que “tu” podrías montar una cosa así.
Ellos hicieron entender que la música catalana es música y que podía ser mejor que qualquier grupo castellano y que tras la letra de cada canción tenía un significado que ellos querían que la gente que los escuxan se diesen cuenta.