La pubilla del Ter

Aquest també ha estat un cap de setmana d’extrems, de contraris, de grisos… mooolts grisos!
Un divendres foscot, amb llums encegadores esporàdiques, però foscot. Dissabte, dia que m’havia portat de corcoll força dies, més lluminós, amb alguna ombra casual, però lluminós.
Divendres, dia estressant i tristot. L’acte de presentació del llibre “Del Sud: el País Valencià al ritme dels Obrint Pas” que preparem per divendres em fa anar de cul (més tot el que comporta acabar un curs, que Déu n’hi do, francament), i decidir què fer dissabte m’atalabava prou. A la nit, però, tots a Tàrrega a veure Obrint Pas, amb el profe de mates… mogollón mogollón!!!
Un concert d’aquells que t’arregla el dia, que t’alegra la setmana… Quina energia!! I quin gaudi!!! Connecting people in the night!
Això sí, vaig perdre el meu jersei preferit (bé, no el vaig trobar on l’havia deixat), snif snif, i vaig saber que cap membre del grup podrà venir a l’acte que preparem. Se’m va encongir el cor i, tot i que entenc perfectament que logísticament era una odissea, encara ara quan hi penso se’m fa petit. De fet, encara no he tingut coratge de dir-ho als alumnes, tot i que els vaig preparant…
Dissabte, el dilema. La Gossa Sorda actuava a les Borges del Camp, però era d’aquells dies que, entre pitos i flautes, i molt al meu pesar, no trobava ningú que volgués venir-hi: a alguns, els feia mandra; altres, tenien feina, d’aquella que no accepta un no, ja m’enteneu… I altres, la dolçor inclosa, anaven a la Fira del Trapezi de Reus, i aquí l’altra cara del dilema. Anar a Reus molt ben acompanyada o anar a La Gossa with myself?
Bé, el meu desig era anar al concert, així que després de sopar de collons per Reus, vaig anar cap a les Borges, amb la intenció de treure-hi el cap i veure què, sempre tenint la possibilitat de tornar cap a Reus. De fet, dimecres vàrem presenciar part de l’acte inaugural de la fira, i va ser impressionant… Només de recordar com es movien aquelles noies, se’m posa la pell de gallina, així que l’alternativa era temptadora.
No cal que digui que anant sola amb el meu porsche em vaig perdre en la immensa mar blava vàries vegades: vaig donar més voltes que una baldufa, vaig preguntar més que en tota la meva vida junta i fins i tot em vaig plantejar girar cua i anar cap a casa i fer-me un petilla. Al final, l’aparició: la sortida Borges del Camp. I a continuació el miracle: el concert encara no havia començat. Vaig deixar tot el que podia perdre al cotxe, i cap al concert!
I arribar i moldre! Mentre encara comprava l’entrada, el concert va començar, però cap problema… De fet, el gran descobriment ha estat descobrir el gustàs que és, també, anar sola! A les cues “anava àgil cual gazela”, i vaig anar a buscar un tiquet i la birra amb el temps que va durar mitja cançó… temps record! I bé, no cal dir que va ser molt fàcil consensuar el moment d’anar-les a buscar, i sobretot el lloc en el concert, que de fet el canviava constantment. I què dir del tema ligoteo!!! Després de veure els resultats de córrer sola pel món, és un fet que el tema de tenir amistats masculines no m’ajuda gaire a l’hora d’establir contacte, diguem… Tota una descoberta en un dissabte de fer dissabte…
Recordo la primera vegada que vaig anar sola a un concert. Va ser del Desmond Decker, ja fa anys, a la sala Otto Zuttz de Barcelona, i el record en general va ser prou agradable, tot i que recordo molts moments estranys, i una sensació constant d’estar fora de lloc…
Suposo que les etapes de la vida, tot i que subtils, deixen la seva petja, i els anys i “els processos elaborats” m’han permès poder gaudir com mai de la vida, sense prejudicis, sense expectatives, sense entrebancs… Quin gust sentir-se bé amb un mateix!!! En resum, puc dir que aquest cap de setmana he descobert una nova companyia molt agradable per mi, francament: jo mateixa.

*********
Us deixo un tastet amb format xapussa de l’espectacle de dimecres a Reus. Si tombeu el cap cap a l’esquerra i pareu atenció, flipareu amb el que feien aquelles mosses… Quin espectacle!!!