La pubilla del Ter

Els humans, poc o molt, necessitem comprendre el món que ens envolta, comprendre l’esdevenir de les coses, així com necessitem, en més o menys mesura, de la comprensió dels altres.
Aquesta necessitat és tant forta que, en situacions de manca de comprensió per part d’altri, em pot fer desitjar lligar l’altre en una cadira, obligar-lo a escoltar-me serenament, i aconseguir així la seva comprensió. “Si pogués explicar-li amb serenitat i sense presses, segur que m’entendria…”.
A l’hora de la veritat, però, constato que bé, per molt encertada que sigui la meva teoria, per molt fidel a la realitat que sigui, de fet si qui tinc davant no em vol entendre, o no en sap o no ho pot fer, no m’entendrà, ja m’hi puc anar posant com vulgui, que no depèn només de mi. Si no vol canviar la versió que té tot ampliant-la, no la canviarà.
Sí, algunes vegades, el fet que comuniqui una cosa, o la manera com la pugui comunicar, pot fer canviar la manera de veure les coses d’un altre, pot fer que entengui moltes coses. Però no ens enganyem: la manera de veure les coses sempre depèn d’un mateix. Si un no vol entendre, no entén. I em sento “sense comprensió”.
I l’inrevés.
A vegades, necessito entendre l’altre, que m’expliqui què pensa i per què ho pensa, per què fa el que fa i actua com ho fa, per poder mostrar-li la meva comprensió. I l’escolto, i li faig preguntes… Però a vegades les respostes són xocants: “bé, ja sé què penso així i per mi tampoc té cap sentit, però és que sóc imbècil, i jo sóc així… Quin és el problema?”.
Sí, l’altre pot triar ser imbècil, saber-ho, i no fer-hi res, perquè creu que no en sap, perquè té por a la frustració, perquè li fa mandra, perquè realment és feliç sent imbècil com és… pel que sigui, però no hi fa res. I jo no hi puc fer res. No puc entendre l’altre, no puc copsar el sentit de les seves paraules ni dels seus actes, i poca cosa hi puc fer per canviar-ho. Em manca informació.
Però no perdo l’esperança… És necessari entendre per comprendre i que ens entenguin per sentir comprensió?
Arribats a aquest punt, crec que no.
Entenc la comprensió més aviat com el fet de suportar en els altres coses que desaprovem, deixar passar coses que no consentim, fer concessions per tal d’arribar a l’acord, resistir sense dany l’acció d’una condició adversa, i així mateix ho defineix el diccionari.
És evident que entendre una situació, capir-ne el sentit, la raó de ser, em fa més fàcil sentir comprensió, comprendre-ho, i que qualsevol cosa que pugui fer o em puguin donar encaminada en aquest sentit em facilita (i molt!) el camí. Ara bé, no veig que sigui quelcom imprescindible, si entenem comprensió com he dit abans.
Veig que la societat no ho veu així, i qualsevol científic ens dirà que no podem comprendre el món sense entendre’l.
Fins i tot, si ens fixem en el DIEC, l’accepció (o significat) referent al lèxic comú defineix la comprensió amb els mots “tolerància”, “condescendència”, “transigència”, tot i que els respectius verbs no apareixen en cap de les accepcions del verb “comprendre”.
Bé, potser cal tenir una visió més humil del món i pensar que no podrem arribar mai a comprendre’l ni a entendre’l si no és consentint, tolerant i fent concessions a les altres maneres de comprendre’l i entendre’l que hi ha, i que, per al nostre bé, la nostra manera de comprendre’l i entendre’l les hauria de suportar, consentir i resistir sense trontollar massa (o, si més no, sense fer-nos patir massa).
Vist així, les coses són més fàcils, ja que sentir comprensió, comprendre, només depèn de mi, a diferència d’entendre-ho, i no crec que faci mal a ningú des de la meva perspectiva, ans el contrari. Així que, per què veure-ho d’una altra manera?