La pubilla del Ter

Dilluns, el cap de setmana ja s’ha acabat… Però quin cap de setmana!!!
Una vegada més, quan tot és més fosc, apareix la llum, tant gran que encega. Una vegada més, quan creus que tot s’acaba, tot torna a començar…
A poc a poc, surto del pou, surto del magma, creixo, prenc el control de les coses controlables de la meva vida i assumeixo les incontrolables… Decidint el meu camí, vaig tancant etapes i n’obro de noves, i subtilment va apareixent l’Anna que jo vull, aquella que jo vull, aquella que em surt de l’ànima.
Tinc la feina que he triat, i que tantes lluites i derrotes m’ha costat i em costa; visc on he triat, decisió mai fàcil i plena d’incertesa i por; i faig el que m’agrada: menjo quan tinc gana, passejo quan vull passejar i me’n vaig de festa quan el cos m’ho demana. I tinc al voltant qui jo vull que hi sigui, qui em ve de gust que hi sigui, si també li ve de gust ser-hi, òbviament.
Tot i així, segueixo vivint experiències que no voldria viure, o que les voldria viure d’una altra manera, sobretot el cap de setmana. Normalment, torno a la ciutat d’on vaig marxar, i recordo totes les coses que em van decidir a marxar. Alhora, torno a establir contacte amb persones de qui un dia vaig decidir separar-me, divergir en els nostres camins, tot i la voluntat de mantenir el contacte… I torno a tenir sensacions i cabòries que no tinc quan faig la meva vida, que no tinc quan sóc al meu espai…
Dissabte a la nit tenia acumulades massa d’aquestes sensacions, tenia un batibull mental i emocional important. Però també hi havia concert de La Gossa Sorda, i va resultar balsàmic!
L’ambient, guapíssim! Va ser començar el concert i la gent es va llançar cap a les primeres files, i de seguida començàrem tots a botar, saltar i cridar… Va ser una festa!
Els amics, encapçalats pel Xocoman, van començar a picar-me per pujar a l’escenari, pillar el micro i fotre’m a cantar, perquè estaven al·lucinats amb què em sabés les lletres de pe a pa en una setmana!!! (càndids!!! per una grupi com cal això és el mínim…). I bé, vaig triar pujar a l’escenari, i quin momentàs!!! Sens dubte, un moment per recordar!!!
Al final no vaig cantar (bé, la mànager em volia fora de l’escenari immediatament, així que pintaven bastos…), però estava tant emocionada que segurament no m’hagués sortit la veu! Em vaig deixar anar i em vaig deixar envoltar per aquells sons tant coneguts, per l’ambientàs de l’escenari, per la màgia del moment… De cop, mostra d’afecte amb el cantant i complicitat amb el punky, el guitarra, un dels més entrenyables per mi… Quin momentàs!!! I quan sortia de l’escenari per l’escala, com una senyora, em vaig creuar amb en Marcos, el trombó més conegut de València. És ben bé que encara no entenc com no vaig caure de cul, o com no vaig derrapar de cul fins a baix de la tarima…
Xocoman, gràcies per la provocació… M’ho vas posar en safata, i no hagués triat pujar si no fos per l’empenteta que em vas donar (i mai millor dit!). I als de La Gossa, què dir? Sempre un plaer, i més en les distàncies curtes.

L’Uri (askatu!!) ha tingut la gentilesa de passar-me les proves visuals de la meva gesta… Tot i que breus, us podeu fer una idea de la meva felicitat!!! I dels nervis!!