La pubilla del Ter

Les coses bones sempre arriben de sobte, quan menys les esperes: quan la suor ja et regalima cos avall i es mescla amb la terra… però encara no n’has assaborit cap fruit; quan l’esperança es confon amb la fe. I així ha estat aquest cap de setmana: un continu de sorpreses i descobriments, però sobretot, un sentiment intens de trobar-se per fi on un vol i amb qui vol.
Tot començà a mitja setmana, quan em vaig assabentar que La Gossa Sorda presentava el seu nou disc Saó a Pego, el cap de setmana abans del concert de Navàs, que ja quedava fitxat… Quin tros de notícia!!! Encara recordo el regust amarg de l’últim concert de saber que estaríem tants dies i tantes nits sense Gossa a l’escenari…
Continuà dijous, quan per casualitat vaig trobar-me la valenciana amb el somriure més formós de tot el meu institut, i li vaig comentar el tema del concert perquè vaig suposar que a ella li cauria més a prop… I sorpresa del mil: és fan de La Gossa (cosa que tampoc sabia del cert), i va quedar encantada amb la notícia. Però a més a més, estupenda com és ella, em va proposar de baixar amb ella, anar al concert i passar el cap de setmana per terres valencianes. I el cor em va esclatar de l’emoció!!! Vaja, que vaig estar pensant unes quantes hores que de tant bé que pintava ho devia haver somiat, no era possible… Però sí, divendres marxàvem, carregades amb les maletes i el Garrotades a tot drap.
I divendres… Ai! Divendres… Una de les millors nits de la meva vida! No sé si era per l’ambient, pel mono que portava d’una catarsi col·lectiva com cal, per la companyia o per la collita pròpia, o per tot una mica, però la veritat és que va ser genial, exquisit, i vam xalar com xavals a l’hora del pati, que ja tocava!!!
La resta de dies, al paradís: a la Vall de Pop, amb la Vall de Laguar a tocar i envoltada de tarongers, en una casa, o millor dit, un riu rau esplèndid, un dels paratges més ídil·lics que he tingut ocasió de conèixer, sobretot gràcies a gent com ells que lluiten per mantenir-lo com està, i que no esdevingui guirilàndia peting de mountain. I què dir de la companyia? Són d’aquelles perles que en la vida costen força de trobar.
Ella esplèndida. Sana i fresca com una flor, resistent i flexible com un jonc, sàvia com un roure i amb la dolçor immensa de la mel…
Ell sencer. Persona d’inquietuds, siguin físiques i a l’aire lliure, siguin més de caire intel·lectual i de negre sobre blanc. D’aquells que lluiten contra les adversitats i per allò que estimen, i que, per sort pel medi i per qui els envolten, compten amb força victòries darrere…
Gent que estima el seu entorn, la vida, el territori, la cultura. Gent que lluita contra els interessos dels putrefactes, gent que atura les pales…
I el disc meravellós, superant el llistó prou alt que havia representat el Garrotades.
Saó: estat de la terra, resultat d’una ploguda, que la fa particularment apta per a sembrar-hi i treballar-la.
Genial. Veure la transmissió i difusió de la memòria, de la cultura, de la llengua, de la lluita pel que ens és nostre i pel que ens és robat, com quelcom que farà saó entre el poble m’ha semblat fascinant, i crec que han aconseguit tornar a parir una criatura rodona com un cercle, perfecta tota ella…
I com sempre passa amb les obres d’art, també el podem interpretar i sentir des de diferents prespectives vitals, ja no com a poble, sinó també com a ens individuals que ens construïm el nostre camí a les palpentes, sense full de ruta…
També el fet de triar el nostre camí requereix la presència de certes actituds que faran saó en el nostre esdevenir.
A ningú li agrada assumir que la vida no és com un mateix voldria, a ningú li agrada veure que moltes coses o persones no són com ell pensava, a ningú li agrada recordar com ha fet patir els altres amb certes cagades, i veure que ho podia havia fet millor, a ningú li agrada sentir el pes de la responsabilitat a l’hora de triar per on seguir a la vida, a ningú li agrada afrontar les adversitats, i tots tenim tendència a amagar-les sota la catifa, fer veure que no hi són, que no ens afecten…
Però, en el fons, totes elles són les pluges que deixaran saó en el nostre caràcter, en la nostra actitud, en la nostra persona, que ens permetrà recollir obrir nous camins i assaborir nous i més dolços fruits, per poder gaudir de la resta dels nostres dies, per poder viure la vida plenament.
Ara, havent conegut la parelleta, el superheroi amb capa i la marassa, no puc evitar mirar enrere i veure el meu passat més advers com l’assaonador perfecte per haver pogut recollir els fruits montblanquins que tinc el gust i el privilegi de gaudir.
Parlant amb ella dèiem que en el fons, tot i el dolor, les adversitats del camí són oportunitats magnífiques per aprendre de la vida i tirar endavant, per canviar coses que d’altra manera no canviaríem, per comprendre coses que d’altra manera comprendríem, per triar camins que d’altra manera no hauríem obert.
I sí, m’agrada molt veure el meu viatge ple de pluges que deixaran una bona saó a la vida, òptima per l’hora de sembrar per al dia de demà i, finalment, recollir els fruits de la nostra tria, de la nostra actitud, de la nostra vida.
Parella, les flors del mal amb vosaltres són orquídees exquisides, i les adversitats passades, un plaer, quan sóc de capaç de gaudir de vosaltres i amb vosaltres, i quan les veig part del camí que m’ha fet conèixer el paradís, aquell que us contruiu dia a dia. Un plaer.