La pubilla del Ter

A petició del meu estimat públic (en aquest cas, del Javi, Labal pels amics, gran baixista i millor amic…quines converses post assajos, eh!!) em disposo a relatar la crònica de les vacances dels meus peixos.
Tot va començar dijous cap al vespre. Just quan em preparava per marxar de ruta amb una autocaravana i cinc amics va començar l’hecatombe piscícola. Parlant per telèfon, vaig observar com, de la part de sota del moble on tinc l’aquari, en sortia aigua a bon ritme. Vaig penjar el telèfon i em vaig començar a atabalar: si estava cedint i rebentava, estava apunt de tenir uns 85 litres d’aigua corrent pel menjador, i una mortaldat de por…

Vaig inspeccionar els cantons mentre pensava on podia trobar silicona en cas d’emergència i, quan ja pensava en com podria marxar amb l’aquari perdent aigua, va resultar que vessava el filtre, que de tanta merda que tenia ja no filtrava ni feia res… Mea culpa.
Així doncs, va començar l’operació filtre a mitja operació maleta, combinant-ho tot amb la fregona i milions de papers de cuina per absorbir el mullader fantàstic que s’havia produït amb poca estona. Un cop recuperada la calma, vaig reomplir l’aquari, vaig donar de menjar a les feres per tranquil·litzar-les (els moviments havien estat sobtats) i vaig continuar amb les tasques previatge. Finalment vaig marxar ben entrada la nit, així que el neguit per fer tard va quedar en no res.
El següent capítol s’esdevé ja dilluns a la nit, ahir, quan vaig arribar a casa (amb una capa de ronya que feia por i exhausta de poc dormir i dels vents huracanats de Morella): havien saltat els ploms i la casa i l’aquari estaven a les fosques. Mentre la nena disfrutava dels plaers de La Rioja i dels paisatges d’una ruta completa, les feres es quedaven sense aigua neta, sense escalfor i sense menjar (que he comprovat que en aigua freda no es disol com s’esperaria).
Vaig tirar les maletes a terra i vaig córrer a encendre els ploms i el termòstat, ja que l’aigua estava uns quinze graus per sota del que tocaria… Els pobres estaven catatònics i sense color, i l’aquari sense moviment i amb l’aigua bruta feia molta pena. Un cop recuperada del susto, i havent pogut recuperar la normalitat a l’aquari, vaig cercar els dos petitons supervivents de l’últim festival eroticofestiu de l’aquari, i ni rastre dels petits… Un canvi tant brusc de les condicions externes podia ser massa per ells, i no tinc ni idea del dia que devien saltar els ploms, així que potser en feia ja dies. Amb tot el que havien aguantat per sobreviure, i els matava l’endesa dels pebrots!
L’últim capítol ha passat amb les primeres llums del dia d’avui: m’he acostat per donar-los el menjar i quan ho he fet, de sota la planta més baixa i tupida que hi ha, han sortit dues fletxetes disparades cercant el menjar, alertades pel moviment general. Si és que no es pot perdre l’esperança…. I quin gust veure tants colors i tanta vida dins de casa!!!