La pubilla del Ter

Avui he sortit a passejar.
Venia de veure “Fuenteovejuna”, al Teatre Bartrina de Reus (que, per cert, és encisador tot ell), i els alumnes no paraven de fer-se els impertinents amb els actors i entre ells, i al final m’he passat més de mitja obra dreta ja que l’única manera de fer-los callar ha estat amb la meva presència “cual sargento mayor” al seu costat.
Llavors, de sobte, he notat que no estava del tot fina. Però, pensant-hi, tampoc em passava res. Notava com si tingués son, però no en tenia. Notava com si tingués gana, però no en tenia. Notava calfreds, però tampoc tenia fred.
I de cop he pensat que em calia desconnectar.
No volia seguir veient el que veia, el paisatge tant conegut; no volia tornar a casa; no volia quedar-me al poble…
I finalment he trucat a la Fina, la marassa més dolça de l’institut, i ens hem escapat per un camí dels que marxen muntanya endins…
Amb poc més de dos-cents metres de caminada, de cop no vèiem cap casa: només vinyes, caminois i la muntanya imponent (avui, entre boirines, encara imposava més…). I l’efecte ha estat màgic i immediat. De cop, com si res, les cabòries han marxat, i la tensió per saber quines eren també. Amb poca estona, tot era silenci, pau, tranquil·litat, calma… El millor del cas és que hem descobert un racó que és a quinze minuts de casa i de l’institut! Tantes i tantes vegades parlàvem d’anar a passejar a l’hora de dinar per desconnectar de tot plegat, i al costat teníem un raconet encisador… i amb taules i cadires!
Quan tornava cap a casa pensava en el canvi d’actitud després de la caminada, i m’ha vingut al cap aquella gran cançó d’en Pau Riba.

I
Ha plogut sobre el meu cap / i ha crescut herba molt fresca /he sortit a passejar /la testa florida i verda /perquè també s’hi han fet flors /com si jo fos una gerra /després ha sortit el sol /i he sentit olor de terra.
Fixa’t jo quin cap més verd /quina enveja, quina enveja! /papallones i ocellets /s’hi posen i les abelles /Fixa’t jo quin cap més verd /quina enveja, quina enveja!
II
El vent m’ha dur grans de blat/ i com que ja és primavera/ les espigues s’han llevat/ per damunt dels brins de l’herba/ i han cobert les flors del foc/ car també han crescut roselles/ i per fer-me un cap tot d’or/ el sol m’ha pansit la gespa.
Fixa’t jo quin cap més groc/ quina enveja, quina enveja!/ papallones i ocellots/ s’hi posen i les abelles/ Fixa’t jo quin cap més groc/ quina enveja, quina enveja!
III
L’estiu m’ha dut la calor/ i ha arribat el temps de sega/ he anat a cal segador/ vinc perquè em segueu la testa/ podeu segar tot el blat/ però per res ni una rosella!/ i he sortit al carrer gran/ amb la testa ben vermella.
Fixa’t jo quin cap vermell/ quina enveja, quina enveja!/ papallones i grans ocells/ s’hi posen i les abelles/ Fixa’t jo quin cap vermell/ quina enveja, quina enveja!/ oh, quina enveja em tens/ oh, quina enveja em tens/ oh, quina enveja em tens!
IV
Les roselles s’han pansit/ la tardor no té donzelles/ i els meus cabells blancs i fins/ m’han omplert de nou la testa/ l’hivern m’ha cobert de neu/ m’ha robat les flors i l’herba/ i el fred m’ha fet presoner/ amb el cap blanc com la pedra.
Fixa’t jo quin cap més blanc/ quina enveja, quina enveja!/ ni papallones ni ocells/ s’hi posen ni les abelles.
On és la pluja on és? On és el blat, on és l’herba? On és la pluja, on és?
On és la pluja, on és? On és, on és, on és? On és la pluja, on és?
PAU RIBA - Dioptria II - 1971