La pubilla del Ter

Bé, finalment ha arribat el moment.
Els interessats ja podeu llegir el fruit de la meva dedicació exclusiva a la lectura i l’anàlisi de la LEC, la Llei d’Educació de Catalunya que actualment negocien govern i sindicats. Per poder facilitar que, els més valents, pogueu extreure les vostres pròpies opinions sobre la llei en qüestió, he seguit l’esquema de la llei (títols i subtítols), he intentat mostrar una mica de cada i he reproduït molts trossos del text literal (text en cursiva i entre cometes). Els més atabalats però desitjosos igualment d’informació, podeu passar directament a les conclusions, als últims paràgrafs. Als despistats, un avís: no és un post fàcil de dirigir, si no ve de gust (o interessa però ara no motiva). Per perdre el temps, se m’acuden moltes altres maneres també gratificants…
Finalment, a tots aquells que volgueu analitzar la Llei (sigui a través d’aquest text que us proposo, sigui a través de qualsevol altre), recordeu dues dades que cal tenir presents (i ben presents) en el decurs de la lectura. De fet, la mateixa llei (tot i que en diferents apartats) les reconeix, tot i que sembla que, a l’hora de plantejar solucions i justificar les accions que es volen emprendre, se n’oblida. Una llàstima…
La primera. L’Informe Pisa 2006 demostra que a major nivell socioeconòmic, majors resultats, aquí i a la República Popular de la Xina (una veritat com un temple independentment als estudis que es facin, d’altra banda).
La segona. Als Estats Units (i en certa manera, al Regne Unit), les empreses “esponsoritzen” els centres per prepapar millor la seva mà d’obra, segons les necessitats del mercat, és clar (i així van, que no saben ni què és Europa, i no entenen que quan es deixa algú sense res, tampoc té res a perdre, i pot acabant resultant molt perillós…). Però no era el model finlandès, el nostre? Perquè mira que són estats i economies ben diferents, eh?, l’una de l’altra!!!

Bases per a la llei d’Educació de Catalunya

1. Les aspiracions de la societat catalana
“La societat catalana té l’aspiració de millorar la seva prosperitat material, el seu benestar social i la seva cohesió comunitària. Vol que totes les persones que la conformen puguin portar a terme plenament els seus projectes de vida. La llibertat responsable de les persones, que defineix la ciutadania plena, només es pot donar en un marc social obert, que faciliti equitativament a tothom les oportunitats per conquerir la seva autonomia.
Aquesta aspiració col·lectiva no s’assoleix mai del tot i requereix d’un esforç permanent d’adaptació i d’innovació per adequar-se a l’evolució canviant de les condicions econòmiques, tecnològiques, socials i culturals del nostre entorn. Un entorn que cada cop és més ampli fins a esdevenir global, a la vegada que també és més dinàmic. Per tant, la societat catalana sap que la prosperitat, el benestar i la cohesió de demà no estan assegurats i que s’ha de dotar de les eines necessàries per garantir un futur millor per a tots els catalans. Pensar en el futur és pensar en els nostres infants i adolescents d’avui que volem que arribin a ser individus lliures i ciutadans responsables. De la seva realització personal, en dependrà el progrés col·lectiu.”
Fins aquí, tots d’acord.

2. El paper de l’educació en la satisfacció d’aquestes aspiracions
“Per això l’educació és una de les eines bàsiques que poden obrir-nos o tancar-nos el futur. Sempre ha estat així i, en conseqüència, la societat i les institucions catalanes han fet un gran esforç durant tot el segle XX, fins i tot en les pitjors condicions de la dictadura, per tenir una escola de qualitat. Aquest esforç s’ha intensificat en els darrers trenta anys de democràcia i autonomia, en els quals s’ha bastit un sistema educatiu que ha fet possible l’escolarització de tots els infants i joves de Catalunya. Encertadament s’ha entès que aquest era el punt de partida bàsic per oferir les oportunitats vitals a què té dret tota persona, a partir de proporcionar a cadascú el màxim d’educació possible.“
Fantàstic. Seguim d’acord. Però rentingueu les últimes paraules, a veure si trobeu coherent la continuació del document.

3. L’esforç que s’ha fet en trenta anys
En aquest cas, fa una explicació sobre l’estat de la qüestió (amb centres públics, privats i concertats) i es vanagloria dels èxits del procés d’immersió lingüística desenvolupat des de les escoles i des dels instituts catalans. Només copio un comentari respecte les últimes línies d’aquest apartat, que més endavant serà bo que les recordem…
“Avui, a Catalunya, amb la plena escolarització es pot dir […] que la participació dels diferents sectors de la comunitat educativa en la gestió del sistema educatiu en tots els seus nivells és una realitat…“.

4. Les raons que aconsellen un canvi

1) Raons educatives
-Fracàs escolar elevadíssim (fins i tot en ensenyaments postobligatoris)
-Abandonament prematur de l’etapa obligatòria.
Admet que hi ha causes exògenes (externes al sistema educatiu) i d’altres endògenes (internes).
“És cert que hi ha factors exògens al sistema educatiu que poden explicar part del fracàs escolar que patim i de les dificultats per seguir aixecant el nivell educatiu global, però no es poden ignorar altres factors endògens al sistema educatiu: des de la formació del professorat a la idoneïtat de l’ordenació educativa i del currículum, passant pels mètodes pedagògics i didàctics o l’assimilació deficient d’una legislació educativa ni ben entesa ni ben rebuda per part del cos docent. Cal insistir en la importància del model organitzatiu escolar, encara massa rígid i poc eficient, que no tradueix l’increment de recursos en resultats suficientment ositius. Estaríem davant d’una mena de llei de rendiments decreixents del sistema ducatiu, agreujada per unes diferències acusades entre l’escola pública i l’escola oncertada, que dibuixen un model educatiu que tendeix a la dualització social.”
Però atenció! Aquesta llei (completa i global, segons ells) només es fixa en les internes…
El conseller aquí fa de gestor, i francament, el conseller que faci de conseller, si us plau!!! El polític que faci política, que es baralli, que faci diplomàcia, que faci política amb els del seu govern (i si cal, amb sectors privats, civils i socials de la societat) en nom de tots per aconseguir recursos per al puntal de la societat que tots els consellers (els altres també) representen.
Què proposa per solucionar-ho?
- Avaluar el professorat
-Gestionar externament els centres educatius, subcontractant empreses municipals o sense ànim de lucre…
Fantàstic, home! I es pot saber qui es preocuparà de realitzar els canvis oportuns per tal de paliar les causes exògenes de l’”analfabetització funcional” dels adolescents del nostre país, del nostre futur? Qui? Sembla ben bé que estiguem deixats al lliure albir de l’atzar…

2) Raons socials (de fet, haurien de posar aquest títol en singular, però suposo que estilísticament no resultava tant maco…)
La immigració (concentrada en certs municipis i en zones o barris concrets de les grans ciutats, en guetos, vaja).
Què proposa per solucionar-ho? Moure els alumnes pagant-los desplaçament i matrícules? O moure els centres concertats cap als guetos on ara no n’hi ha ni un? No fa falta ser un expert ni gaire espavilat per recordar fàcilment molts barris de Barcelona ciutat, per posar un exemple, on no n’hi ha ni un, de centre concertat.
Pel que fa a indrets més aïllats, quants municipis de Catalunya no tenen ni tant sols un centre públic de secundària? I què farem, els pagarem l’autobús per anar al municipi que sí que en té (i que si anessin a un centre públic el tindrien subvencionat) i la matrícula per garantir que puguin anar al concertat si ho desitgen?
Perquè el fet que els pares no puguin triar entre centres públics diferents pot ser una trastada per ells, però no és pas cap factor de risc de fractura de la cohesió social, de la qual tant es parla en els apartats inicials de la Llei, els de la palla (pel que es veu quan es continua llegint).

3) Raons econòmiques
Si veiem el país com una empresa, necessitem que surtin els números. I ara veuen que perquè així sigui, han d’invertir en capital humà. Mesuren el percentatge de població amb educació obligatòria i superior i es posen les mans al cap. Però perquè no els surten els números, que sinó… a la butxaca es posarien les mans!
Què proposa per millorar-ho?
Millorar els resultats de l’elit (i, així, els globals). Per al segregat, la segregació poques vegades és una millora de resultats, sobretot si s’analitzen els resultats en integració, en el creixement individual i personal i en l’adquisició d’hàbits i rutines que hauran d’haver assolit per funcionar com a individus lliures en la societat actual. Potser sí que d’un tres passa a un cinc, però no sé quin valor pot tenir aquest cinc sense tota la resta…
“Aquesta tensió entre llibertat i igualtat travessa la majoria de les decisions concretes de la gestió del sistema educatiu, com el procés d’elecció de centre per part de les famílies, les fórmules de distribució de l’alumnat nouvingut entre els centres escolars, les formes d’organització dels centres a l’hora de fixar les directrius pedagògiques, l’organització del professorat, les modalitats de cooperació amb l’entorn, els estímuls per prosseguir l’ensenyament postobligatori i per arribar a nivells d’excel·lència i, finalment, els sistemes d’avaluació dels processos i dels  esultats educatius.”
Cap de les coses què diu soluciona les anteriors, francament.

II. El perquè d’una llei

Amb un nou marc legislatiu (creat per l’aprovació del nou Estatut i del Pacte per a l’educació) ja tenen l’excusa perfecta per crear una nova Llei, un instrument que permeti l’execució de tots els “èxits” aconseguits en aquestes dues grans fites per a l’educació del nostre país (que, com ja suposareu, quedaran inscrites en lletres d’or en la història de la nostra educació, sense dubte).

III. Característiques de la Llei

Grans objectius de la llei

(Només assenyalo els que més mal d’ulls fan).

• “L’estímul i el reconeixement de l’esforç de totes i cada una de les persones que intervenen en el sistema educatiu i en la comunitat educativa, per fer del mèrit —i no l’origen familiar i social — el principal factor de progrés personal”.
¿És culpa de la rigidesa del sistema educatiu o de com es gestionen els seus recursos dins dels centres el fet que qui té més espai, més llibretes, més accés als llibres (perquè els seus pares tenen una minibiblioteca a casa), als recursos de les tecnologies de la informació, més temps hàbil per dedicar als estudis, més hàbits socials adquirits d’estudi, lectura, etc., més silenci en l’ambient, més temps de companyia familiar (i un llarguíssim etcètera relacionat amb l’estat socioeconòmic de l’entorn de l’alumne) tregui millors resultats que un altre que no té res d’això?
Diria que no, i diria que la solució passa per canviar la societat (pujant els sous, per exemple, reduint la precarietat i millorant la formació de pares, mares, tutors i professors, i no només avaluar i “formar” els professors).
• “La implantació de la cultura d’avaluació i de rendiment de comptes de la feina feta”.
És un insult a tots els que exercim actualment i ens avaluem i rendim comptes de la feina ben feta. Rendim comptes davant dels alumnes, que veiem i seguirem veient, davant dels pares i mares, i davant de la societat (configurada per alumnes, pares i mares, també). I això no ho fem perquè surti a la llei o no, sinó que va implícit en el grau d’utilitat de la nostra tasca. Qui més ens queda per rendir-li comptes? Vostè? No em faci riure, si us plau…

2. La definició, l’abast i la gestió del servei públic d’educació
“Segons els principis establerts, la Llei assegurarà la suficiència econòmica per a la prestació del servei en condicions de qualitat. I també establirà les bases que garanteixin l’accés dels alumnes en igualtat d’oportunitats als centres educatius en funció de la voluntat de les famílies.”
Els hi pagarem la matrícula? O m’haig d’esperar veure unes escoles pies regalant la matrícula a l’Ahmed resident a la Mina? Bé, la matrícula i el metro, no fotem, i posats a fer, els llibres, perquè segurament la seva família no pugui assumir cap d’aquestes coses…
“La Llei obrirà la possibilitat de formes de gestió indirecta de centres creats per l’Administració de la Generalitat, amb la intenció d’explorar fórmules que s’han demostrat viables en altres països i que preveuen el manteniment de la titularitat del centre per part de l’administració, mentre que entitats diverses s’encarreguen de la gestió del patrimoni i l’organització dels recursos.”
Viables per a la intenció de rebaixar els diners públics invertits en tot plegat, però en cap cas com a millora de la qualitat de l’ensenyament que s’hi imparteix; és que potser acusen el personal docent i no docent que ara realitza aquestes tasques de no fer-ho bé? I ho faran millor si són subcontractats?
“Concretament, es recull la gestió municipal de centres públics, més enllà de les possibilitats que actualment hi ha, les quals exclusivament se circumscriuen als ensenyaments de la primera etapa de l’educació infantil, o de règim especial o d’adults.
En aquest mateix marc, també es podria obrir la possibilitat de gestió de centres de titularitat pública a entitats cooperatives i sense ànim de lucre o a equips de professionals que, amb un projecte de centre definit, vulguin i puguin posar-lo a la pràctica assumint la responsabilitat de gestió d’un patrimoni públic.”
Recordem-ho, tots, germans: La Caixa és considerada com una entitat sense ànim de lucre. Que Déu ens pilli confessats!

I recordem també, arribats a aquest punt, l’apunt que ja us presentava en l’apartat 3 de la primera part, “L’esforç que s’ha fet en trenta anys”.

“Avui, a Catalunya, amb la plena escolarització es pot dir […] que la participació dels diferents sectors de la comunitat educativa en la gestió del sistema educatiu en tots els seus nivells és una realitat…”. I per això volen externalitzar i municipalitzar (és a dir, posar en altres mans al·lienes a la comunitat educativa) la gestió del sistema educatiu? Per tirar per terra allò aconseguit en trenta anys?

3. La planificació de l’oferta educativa
“La planificació de l’oferta educativa és competència de l’Administració educativa, amb el benentès que l’ha d’exercir en un marc de participació, especialment del món local, dels titulars dels centres i, en allò que escaigui, del món productiu.”
Y parió la abuela… Ara resulta que els directors de centres privats i les empreses de l’entorn gestionaran la planificació de l’oferta educativa. El guirigall pot ser massa…

5. La professió docent
Formació, formació i formació.
Inclou formació a les respectives carreres (però com? hi haurà una carrera d’enginyeria per als enginyers professors i una altra per als que no ho són? O estem parlant d’un CAP de seixanta hores? O un màster de tres-centes?)
I ni mu sobre les condicions laborals d”interins i d’interins substituts, que són un tant per cent majoritari de la plantilla docent. Els que tenim memòria recordem que totes les convocatòries d’oposicions pactades ja el 2005 eren fruit del toc d’atenció que havia fet la Unió Europea a la Generalitat, sobre el fet que se saltaven una normativa que impedeix que la majoria del personal d’un servei públic no sigui funcionariat.

6. L’avaluació del sistema educatiu
Benvinguda! Avaluem els resultats obtinguts i, en funció d’aquests modifiquem el currículum. Però, collons! des de quan els currículums es determinen en funció dels resultats i no de les necessitats?

7. L’educació, la família i territori
Sota aquest gran títol, es desplega la justificació del nou concepte de “zona educativa”, mecanisme que permetrà als ajuntaments que ho desitgin ser autoritats locals en matèria d’educació.
Les paraules del títol només apareixen en l’últim paràgraf escuet, i atenció el paràgraf (que, encara que no us ho sembli, el reproduexi íntegre):
“El rol de les famílies, les relacions amb l’entorn social i ciutadà i els lligams amb l’educació no formal són altres aspectes que la Llei tindrà en compte.”
No podíem esperar que ens diguessin com, oi? Estaria bé tenir una Llei que contemplés, d’una vegada per totes, què es fa amb els alumnes que abandonen o fracassen en l’obligatòria com a conseqüència de l’abandó i del fracàs dels pares envers la cura dels seus fills. Què fem quan un nano arriba sempre sense esmorzar? O havent dormit poc perquè el dia abans ha acompanyat el seu pare al bar? Què fem quan detectem que sempre va amb la mateixa roba? O quan veiem que ningú li explica que la higiene personal és molt important? I més en aquestes edats! Què podem fer quan veiem que els pares són permissius davant l’absentisme escolar dels seus fills? Què fem davant d’uns pares que afirmen que no compraran els llibres de text als seus nanos perquè no ho veuen útil? I no podem quedar-nos amb els braços creuats, tampoc, que aquests adolescents no es volatilitzaran, sinó que esdevindran adults (sigui de la manera que sigui).

8. L’ensenyament obligatori
L’estat fixa unes competències bàsiques (unes proves externes als centres i professors, tipus exàmens finals d’etapa), i ja hi som.
Resulta que aquestes només les assoleixen amb nivells pareguts als europeus els alumnes de la concertada. L’única diferència entre la concertada i la pública són els resultats, i els polítics s’hi emmirallen, i volen reproduir-ne l’estructura i els mecanismes d’acció per obtenir els mateixos resultats per a la pública, sense tenir present que la millora de resultats de l’alumnat depèn de moltes altres coses que no tenen res a veure amb com fas o deixes de fer les coses, ni amb qui gestiona els recursos amb què fas o deixes de fer les coses, sinó del nivell socioeconòmic de l’entorn de l’alumnat. I no ho dic jo. Ho diu el famós informe PISA 2006.

9. Els ensenyaments postobligatoris
“Ampliar i millorar els ensenyaments postobligatoris constitueix un dels reptes educatius més importants que tenim plantejats, tal com es desprèn dels indicadors formatius comentats en la primera part d’aquest document.”
Si feu l’exercici d’anar a la primera part d’aquest document, com afirma el text, veureu que no és gaire evident la relació entre allò que allà es diu i el fet que ampliar i millorar els ensenyaments postobligatoris en sigui la solució. L’única relació que hi trobo és si s’entén que l’únic problema que hi ha en relació als ensenyaments postobligatoris és el fet que aquests no estan d’acord amb el “mercat” que n’ha d’absorbir els professionals que s’hi formin, és a dir, per satisfer el client, que en aquest cas són les empreses. I francament, ja em costa entendre un matrimoni com una empresa (tot i que ho senti dir constantment), doncs imagineu-vos entendre la formació (ni que sigui la postobligatòria) com un “bé de mercat en el mercat dels obrers i les obreres”, sincerament. Resulta que els estudis que no tenen una repercussió directa en el rendiment de les empreses  després ens queixem que la joventut d’avui dia no té valors…
Veureu que fa referència, d’una banda, al fet que necessitem alumnes que esdivinguin individus personalment realitzats, cosa que, si no aconseguim ja amb l’ESO, estem arreglats, perquè l’etapa obligatòria -i, per tant, assequible per a més butxaques- és l’ESO, i esdevenir un individu personalment realitzat hauria de ser un objectiu social “obligatori”, i no “postobligatori”. D’una altra banda, el text inicial d’aquest document fa referència al fet que els alumnes tinguin com més educació millor, i aquí sí que el tema de les butxaques pren molta força. Com es pot dir que s’intenta garantir com més educació millor, si quan l’alumnat surt de l’etapa obligatòria es troba amb una formació cada cop més cara? O es troba amb un context social que demana que no sigui més un alumne/a sinó que passi a ser un contribuent a l’economia familiar?
“L’origen d’aquest dèficit formatiu es troba sens dubte en l’elevat fracàs escolar de l’ensenyament obligatori i en el correlatiu abandonament prematur de molts alumnes del sistema educatiu.”
I taant!!! “Sens dubte”, les butxaques dels pares, mares i tutors (altra vegada!) no hi tenen res a veure, però res!!! Quants alumnes que no abandonen l’ensenyament obligatori, de fet, és com si no el fessin, ja que durant els quatre anys de l’ESO estan sotmesos als trasllats o mobilitzacions paternes per motius laborals o econòmics? Quants? I quants d’altres esperen amb candeletes l’edat d’incorporació al món laboral per necessitats econòmiques i socials (i per tant ni es plantegen continuar els estudis, per molt ampliats que siguin? I això, amics meus, no s’arregla amb quatre beques per a quatre “privilegiats” (que bé, al final no en tindran ni per pipes, però s’han de considerar afortunats).
“La necessària millora de les competències bàsiques en les etapes educatives obligatòries ha de desembocar en una estructura d’ensenyaments postobligatoris capaç de donar sortida a les necessitats de competitivitat de la nostra economia (necessitat d’innovació, d’increment de la productivitat, d’internacionalització i de qualificació de recursos humans) i a les necessitats de cohesió social.”
Tot això queda molt bonic, dit així. Però com es pot defensar això quan se sap que depèn sobretot de l’ensenyament superior i de postgrau, del famós I+D, i aquest és l’ensenyament més car (i menys finançat amb capital públic de tot europa) i que, per tant, provoca més fractura en la cohesió social?
Perquè, per quins motius hauria de fer Batxillerat algú que el seu objectiu final no sigui la Universitat? I suposo que ningú es creu de debò que la necessitat d’innovació i d’internacionalització dels recursos humans (és a dir, de les persones) depengui tant dels cicles formatius…

10. El finançament (la mare dels ous).
“Per garantir el funcionament eficaç del sistema educatiu de Catalunya i d’assegurar-ne tant l’equitat com la qualitat, l’Administració educativa ha de disposar dels recursos suficients, que s’hauran de preveure anualment en la llei de pressupostos.
Sense ànim de fer-ne una enumeració exhaustiva, aquests recursos han d’atendre l’extensió de la gratuïtat al segon cicle de l’educació infantil, la consolidació del servei públic d’educació, l’impuls del primer cicle d’educació infantil, la innovació organitzativa dels centres educatius derivada de l’aplicació del principi d’autonomia, la potenciació de la funció directiva, el reforç de l’atenció als alumnes amb necessitats específiques, la millora de les competències bàsiques, l’aplicació dels programes d’aprenentatge d’una tercera llengua, l’extensió de les tecnologies de la informació i la comunicació a les aules, l’impuls de la carrera professional dels docents i la consolidació de la formació professional, dels ensenyaments de règim especial i de la formació permanent, així com la política de beques i ajuts.”

Abans d’acabar amb els comentaris de la Llei (ja som a l’últim apartat, han deixat el millor per al final!), deixeu que us digui que les paraules que acabo de reproduir constitueixen de manera íntegra l’apartat dedicat al finançament, ni una paraula més ni una de menys. I crec que només això ja és prou significatiu; com a mínim, és un fet que ens pot fer reflexionar sobre el grau de reflexió, solidesa i fiabilitat de les propostes de la Llei.
En aquest apartat es constata allò que, en el decurs de la lectura, el lector atent va intuïnt a poc a poc. Que no es dotarà les famílies de més recursos econòmics ni s’igualaran els sous dels pares, mares i tutors d’aquí als sous dels pares, mares i tutors de Finlàndia o d’altres països, països amb resultats que actuen com a referents per al nostre govern a l’hora d’analitzar la repercussió d’aquests en el desenvolupament econòmic i social del país en qüestió. Que no es millorarà la situació laboral del personal docent no funcionari, que som la majoria (i a sobre s’externalitza la “gestió” de les nostres vides). Que no s’ampliarà la plantilla per poder reduir el nombre d’alumnes que correspon a cada professor, l’únic camí per poder atorgar als alumnes “l’atenció individualitzada de les seves necessitats educatives” que tant es pregona, i que amb trenta alumnes a cada aula és de superherois amb capa (i encara!). Que no es dissenyaran els currículums en funció dels valors i les actituds que els adolescents necessiten per esdevenir ciutadans lliures i responsables a l’hora de desenvolupar les seves vides en societat (sinó en funció del mercat).

Per tot això, i a pesar que ens treguin el dia del sou, dijous 14 tots a la vaga!
Algunes veus afirmen que cal deixar que el procés negociador entre Generalitat i Sindicats faci el seu curs, i que en aquest sentit seria millor presentar el nostre rebuig davant la societat en el moment en què el document fos quelcom més en ferm (actualment, aquest document que us acabo de diseccionar, és un esbós d’un projecte de llei). Però de debò hem d’esperar que sigui un projecte de Llei (pendent d’aprovar-se al parlament, doncs) per presentar el nostre rebuig?
Ara negocien, i ara sentim el rebuig a les seves primeres propostes. No veig per què hem de callar.
Jo dijous no penso tocar un guix (tot i que els alumnes em veuran el pèl, us ho ben asseguro!).