Cap de turc dels veïns
31 01 2008
Hi havia una vegada un home de 52 anys, que escrivia sovint petits poemes i escrits lúdics. Un home d’origen humil, en aquells moments a l’atur, amb relacions passades amb organitzacions contra el règim, a qui només cal sentir parlar cinc minuts per veure que compta amb un discurs sòlid i ben fonamentat.
Un dia, es va posar a escriure l’himne del seu país tal com ell el veu; el va escriure amb la seva dona en un full de paper, quasibé com un entreteniment, i la seva dona va decidir que enviaria la lletra en un concurs que, per cert, no tenia premi. Resulta que en aquells moments l’himne no tenia lletra, només música, amb un origen dubtós, per cert, però aquesta seria una altra història. La lletra és la següent:
¡Viva España! / Cantemos todos juntos / con distinta voz / y un solo corazón.
¡Viva España! / Desde los verdes valles al inmenso mar, / un himno de hermandad.
Ama a la Patria / pues sabe abrazar, / bajo su cielo azul, /pueblos en libertad.
Gloria a los hijos / que a la Historia dan / justicia y grandeza / democracia y paz.
I la sorpresa va ser quan li van comunicar que la seva lletra era la seleccionada.
Però allò només era el principi.
La sorpresa més gran va ser la filtració a la premsa de la lletra seleccionada, que s’havia de presentar en un acte solemne i cantada pel Plácido Domingo. Així, amb presses i un cert cabreig (no?) per part del Comité Olímpic Español, qui havia organitzat el concurs, es va celebrar la presentació. El nostre protagonista hi va anar content i satisfet, pensant que seria un aniversari feliç ple de felicitacions i enhorabones. Però no.
En la presentació, juntament a Alejandro Blanco, el president del COE, es va trobar davant d’uns 200 periodistes, i la primera pregunta va ser, atenció: “por qué ha escrito una letra tan cursi?”. El pobre va quedar ben servit: el dia del seu aniversari va rebre més retrets i manques de respecte que en cap altre de la seva vida.
A partir d’allà, tot van ser desqualificacions per a l’autor i la lletra, sense recordar mai que, darrere, hi havia la selecció d’un jurat “qualificat” a qui, si es donava el cas que la lletra fos una ofensa, se li havien de reclamar justificacions; que si la lletra i l’autor eren clarament rancis, vetustos i feixistes (El País), amb expressions que no corresponien als “valors” i al “llenguatge” dels ciutadans espanyols del moment (?!), que si era una vergonya que l’autor fos un “parat” que “vestia com aquell qui agafa el metro” (Tenim el que ens mereixem), i un llarg etcètera de desqualificacions. Desqualificacions com sempre, super ben argumentades, com ja haureu notat. Finalment, al cap de cinc dies, el jurat es feia enrere i retirava la lletra guanyadora perquè “no une y provoca rechazo en la sociedad” (El Mundo Deportivo), sense dir ni ase ni bèstia al protagonista de la història.
El pobre home va acabar decidint que sortiria per la televisió per tenir l’oportunitat de poder-se explicar, perquè ningú li havia preguntat res, ni tant sols què volia dir amb la lletra (ho ha fet avui, en una entrevista a TV3 en el programa El Club). I ha acabat dient que havia après més, sobre el seu país i els qui l’habiten, en els últims seus cinc dies que en els 53 anys de vida.
Jo, com a catalana que recorda totes les opressions que pateixen encara avui la nostra cultura i el nostre esdevenir, trobo la lletra com un atac de sarcasme i cinisme: no seria tant pèssima com és ara la nostra situació, si el que diu la lletra fos veritat!, però és que no hi ha “pueblos en libertad”, i no es reconeixen “distintas voces”, ara com ara. O també m’és fàcil entendre la lletra com a fruit de l’esperança (expressa més com voldrien alguns pocs que fos Espanya que no pas com és).
Però la moral del conte és més aviat que mai és tard per adonar-se que realment hi ha molta gent que s’omple la boca defensant l’estat de les autonomies a mort, per damunt de qualsevol intent de separació, tot i que en el fons no és pas el que voldrien: voldrien aquella única, grande y libre.
I si no que li expliquin al Paulino Cubero, un espanyol de Granátula de Calatrava (Cuidad Real) que creu en un estat amb diferents llengües, pobles i cultures, i que ha vist que els seus representants no.
Esperem que aquest fet desperti més consciències veïnes. Ja que no ens deixen marxar, almenys que mentrestant ens respectin… És el mínim.
Ja fa dies el teu Babbo’ss va publicar això en el millor bloc del món, i part del estranger..
RIDICUL
Sabeu qué és aquesta ridícula lletra?
Long live Spain!
Let us all sing together
With different voices
And a single heart.
Long live Spain!
From the green valleys
To the vast sea,
A hymn of brotherhood.
Love the Fatherland
As it knows how to embrace,
Beneath its blue sky
Peoples in fredoom
Glory to the children
Who give to history
Justice and greatness,
Democracy and peace.
L’ha publicada el NYT el 15 d’aquest mes.
Ridícul a nivell mundial. Democracy and peace. Democracy and peace.
Què fem? Long live Spain!
Sempre estarem amb aquesta gent? Long live Spain!
Ens donen bastonades per tots costats i nosaltres… Long live Spain!
Coneixeu altre comunitat més poruga i dropa? Long live Spain!
Hi ha pobles que el seu himne l’ha musicat un tal Lluís de can Beethoven i la lletra l’ha escrita un sagal de can Schiller… res, dos passarells.Uns bàrbars. La potència veïna (Democracy and peace. Long live Spain!), en canvi, hi posa a la grandiosa Marcha de Granaderos la lletra del futur Nobel, Paulino Cubero (de l’afamada vila de Granátula de Calatrava…). Majestàtic!
Els que com jo són nascuts quan encara corrien els vàndals pels carrers, recordaran un reietò, petit, barrigut, grassonet i amb veu aflautada de castradot de nom Pacus Francus Ba de Monde. Aquest reietó tenia com a himne la mateixa tonada, però la lletra, d’un tal Pemanus començava amb: Arriba España! Soldats amb una canya/mare amb un bastó…
Ja fa dies que dic que hauríem d’anar buscant papers i anar a cal notari, ha tramitar el divorci… pagarem pensió i ja ens quedarem la canalla però, Adéu, Espanya! Adèu!
Recordeu?
ODA A ESPANYA
Escolta, Espanya, la veu d’un fill
que et parla en llengua, no castellana;
parlo en la llengua, que m’ha donat
la terra aspra;
en aquesta llengua, pocs t’han parlat;
en l’altra massa.
T’han parlat massa, dels saguntins
i dels qui per la Pàtria moren:
les teves glòries, i els teus records,
records i glòries, només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te, molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes, vida és la sang,
vida pels d’ara, i pels que vindran:
vessada, és morta.
Massa pensaves en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies, a mort els fills,
els satisfeies, d’honres mortals,
i eren tes festes, els funerals,
oh, trista Espanya!
Jo he vist els barcos, marxar replens
dels fills que duies, a que morissin:
somrients marxaven, cap a l’atzar;
i tu cantaves, vora la mar
com una folla.
On són els barcos? On són els fills?
Pregunta-ho al ponent i a l’ona brava:
Tot ho perderes, no tens ningú.
Espanya, Espanya, retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh salva’t, de tant de mal;
que el plor et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida, que tens entorn;
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols!
On ets Espanya? No et veig enlloc!
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua, que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
JOAN MARAGALL
http://www.pueblos-espana.org/
Mira i mireu aquesta pàgina. No es pot ser més trinxaraire. Veureu quins noms de pobles, viles i ciutats de Catalunya.
Vaja, jo també he vist l’entrevista. L’home va pecar d’ingenu, en primer lloc, presentant-se al concurset. On s’és vist que es faci un concurset com aquell (recordem-ho, en teoria era per a què els esportistes puguessin cantar alguna cosa si guanyaven una medalla. Smplement delirant i suposo que es tractava d’un exercici d’enveja) . I després, va pecar d’ingenu en deixar-se enredar per comparèixer davant dels mitjans de comunicació…sense que fos el jurat el qui donés explicacions per haver triat una lletra que no s’aguantava literàriament per enlloc, malgrat les bones intencions de l’autor.(Com ha dit l’Albert Om, com devien ser les altres). I, finalment, va pecar d’ingenu en creure que seria reconegut per la seva feina i no maltractat.
Posar-li una lletra a la Marcha de Granaderos em recorda allò que deia Groucho Marx: “Preferiexo restar en silenci i semblar ximple que obrir la boca i esvaïr tots els dubtes”.
Vigileu!
He vist un lludrigot mal parit que ronda per aquí. És fa el bon animalet perquè les dones li facin moxaines… si si… si el teniu a la falda notareu una cosa llarga i prima… doneu-li mastegots als morros, fort! sense pietat.