La pubilla del Ter

A vegades el dia a dia ens enterboleix la vista, i no som capaços de viure plenament totes aquelles coses bones que tenim i totes aquelles coses bones que ens passen, que vivim. És llavors quan ens ve com anell al dit el trobar-nos en una sitaució que ens situiï  en un cara a cara amb elles.
Avui m’he sentit molt útil, útil per a la gent que m’envolta i, fins i tot, útil per al meu país i per a un món millor. M’he sentit plena com feia temps que no em sentia i el millor del cas és que la meva realitat externa no ha canviat, només s’ha fet present…
En aquesta època de tancament d’etapes, avui n’acabava una més que, tot i que curta, també ha estat intensa: hem celebrat l’últim dia del curs de català per a adults que feia a les tardes, amb el tiberi multicultural de rigor. I, a banda que ho esperava amb candeltes (perquè recupero les tant enyorades tardes “lliures”), ha estat una magnífica vetllada.
Tots els alumnes han portat alguna cosa per compartir, fossin patates chips o menjars més elaborats característics del seu país, i també han vingut la persona que organitzava el curs i la regidora de l’ajuntament que l’ha finançat, la Montse i la María Jesús. Hem menjat, hem rigut, ens hem felicitat per les menges i fins i tot hem gaudit i ballat música ucraïnesa, gentilesa de l’Oksana.
De cop i volta, l’Hugo, un home colombià que ha seguit el curs amb la dona, el fill i la jove, ens ha sorprès a tots, sobretot a mi, i ha volgut dir unes paraules en nom de la seva família i la majoria de l’auditori.
“Es curioso recordar como al principio nos dirigíamos a ella como profesora Anna, y ahora es ya simplemente Anna. Ha sido una persona exquisita que nos ha contado cosas lindas de la vida aquí, del país al que venimos y en el que nos sentimos bien. Y nos ha enseñado a querer y a respetar el catalán y la cultura catalana, que nosotros ahora debemos favorecer y fortalecer. Moltes gràcies per tot”.
M’ha arribat a l’ànima.
I m’ha encara’t amb el fet que puc dir que he tancat la paradeta deixant a tothom content, fet que em podria haver passat per alt tranquil·lament, i més tenint en compte com tinc d’atrafegats el meu cap i el meu cor últimament…
La Montse i la María Jesús m’han comentat que mai havien vist una clausura d’un curs inicial amb tant poder de convocatòria, ni amb tanta estima entre tots, fins i tot amb els alumnes xinesos, que tradicionalment resulten més tancats i introvertits. De fet, la Montse ha fet fotos de grup, i fins i tot en Chao i la Dongmei s’han volgut fer una foto de record amb mi. Els alumnes, encara avui, reclamàven constantment la continuïtat dels cursos (que, de fet, encara estan pendents de subvenció…).
I jo he sentit que aquestes són les experiències que omplen (i ompliran a llarg termini) més la meva vida, més que moltes d’altres que a vegades per urgents passen per davant de les més importants. I he sentit com la meva tasca, i la meva manera de relacionar-me amb els altres, resulta enriquidora també per als altres (i de quina manera!), i no només per mi.
I de cop el cor m’ha esclatat. M’he sentit portadora de bon tracte, i del testimoni del meu país. Tot ha tingut sentit, i la lluita silenciosa i constant s’ha vist recompensada amb escreix… Quina plenitud!