La pubilla del Ter

Ja fa uns dies, en Babbo’s (que és molt babbo) em recordava les sàvies paraules d’en Raimon: quan creus que tot s’acaba, tot torna a començar. I que bonic és tornar a començar!! Sovint ho oblidem, però que bonic és poder tornar a començar.
D’entrada, és començar noves rutines, d’acte i de pensament, que han de substituir les existents impregnades pel passat. Quan tot s’acaba, es deixa de ser aquell qui s’era, i es comença una nova manera d’afrontar el món, un nou prisma amb què observar-lo, una nova manera d’entendre’l i relacionar-s’hi, marcada sobretot per la novetat. Tot allò que es viu esdevé una nova experiència, fins i tot les tasques més rutinàries. Òbviament, canviar ens fa mandra, i quan la vivim esdevé una tasca feixuga. A més a més, tampoc seria gaire eficaç per la nostra vida estar en contínua actualització. Tot i així, és fantàstic recordar que la conseqüència directa d’assumir els canvis resulta ser el meravellar-se de nou amb coses que creiem ja conegudes.
A més a més, tornar a començar és esperança, il·lusió envers el futur. Avui dia, volem una feina estable, una parella estable, una família estable, una mascota estable, uns electrodomèstics estables (Déu meu, que no em peti la rentadora! Ara no!), etc. etc. I sí, l’estabilitat té grans coses. Però també és benvinguda l’adrenalina de la incertesa, que ens manté atents, a l’aguait de tot el que ens envolta, i amb totes les antenes posades per detectar qualsevol oportunitat que ens aporti benestar.
Pensar en el demà i saber-se capaç de gaudir i aprofitar tot allò que ens aporti, sabent gaudir de nosaltres mateixos, a qui sempre tindrem.
Tancar etapes és dolorós. Però és alhora extraordinari, ja que ens aboca a la necessitat de millorar, d’avançar, de tirar a endavant per superar el que convingui, ni que sigui per supervivència. Ens aboca a refer-nos, en el sentit més literal del verb: ens tornem a fer. És el moment d’abocar el que portem dins la nostra moxtilla i ser conscients de tot allò que hi tenim, per aprofitar tot allò que ens serveixi per començar de nou, i desprendre’ns de tot allò que ja no ens serveix (sigui pel motiu que sigui). I ja sabem que endreçar fa mandra, però després fa tot un goig que enamora. I d’això es tracta.
Jo vinc d’un país on ens hem hagut de “refer” moltes vegades, i fins i tot celebrem la derrota que més ens va obligar a refer-nos, ja que és precisament aquest refer-nos allò que ens ha permès subsistir fins avui com a poble (silenciats, però aquí estem). A més a més, com a persona de recursos econòmics limitats i pocs “contactes” amb la gent que remena les cireres, sempre he hagut de refer constantment certs aspectes de la meva vida (com ara l’habitatge, els recursos materials, el grau d’oci, etc.).  I com a dona, què dir? Sempre he pensat que les dones, de fet, cada mes ens hem de “refer” una mica (no sé on hem d’arribar ;), però ho fem).
Una vegada més, doncs, i amb més emoció potser que mai, recordo la màxima de na Maria Mercè Marçal.
“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”.
I, ja em perdonareu l’atreviment, però no puc evitar relacionar-les amb les paraules d’en Gaetà, un personatge napolità que interpreta Massimo Troisi a la pel·lícula amb el mateix nom que aquest post.
“Basta! Me sò scucciato… Ricomincio da tre” - “Da zero!” - “Nossignore! Da tre! Cioè, tre cose me sò riuscite ind’a vita e adda lassà pure chelle…”.
(Prou! Ja me n’he cansat… Recomenço de tres. -De zero!- No senyor! De tres! O sigui, tres coses amb què me n’he sortit en la vida i haig de deixar fins i tot aquelles…).