La pubilla del Ter

La part més màgica i enriquidora de la vida és dins de les relacions humanes que s’hi desenvolupen. I, com a reflex de la vida, de la tasca dels professors també.
Quan entres a l’aula i et plantes davant de l’auditori, hi estàs exposat, mai millor dit. I en el cas de l’auditori adolescent, tens davant dels millors experts en comunicació no verbal que hi ha, ja que bona part de la gestió de la seva vida en depèn exclusivament, depèn de saber detectar els límits dels “grans”: detectar quan s’emprenyen i per tant és millor canviar de cosa; quan estan més animats i per tant es pot atrevir a dir allò que s’olora que no agradarà; quan ha passat la ratlla i l’ha cagat, quan posar cara de xai que va a l’escorxador, etc.
I sí, ho copsen tot: el dia que estàs animat (i de seguida et pregunten per què), el dia que no has dormit bé (i també et pregunten per què), el dia que no t’has depilat el bigoti (i, com no, et pregunten per què), i un llarguíssim etcètera. I és complicat ser tan transparent per tanta gent tantes vegades al dia tants dies a la setmana. És esgotador.
Però el que costa d’imaginar per als novells és tota la riquesa que ens poden aportar aquestes situacions.
L’última lliçó la vaig tenir divendres, de mans de la Laura, una noia de dotze anys romanesa que va arribar a Catalunya al setembre. La segona hora estàvem soles a l’aula d’acollida, ja que aquella hora només hi tinc dos alumnes de primer, i l’altre no havia vingut a l’institut. I de seguida em caigué la pregunta de rigor: què et passa, profe?
Ja venia de moltes vegades de fer el paper, amb més o menys èxit, i sumat al fet que notés que realment ella també tenia ganes de parlar (és una noia molt tímida que ens ha costat molt que comencés a articular paraula, i ja no parlem d’una frase!), em van fer decidir a explicar-li’n cinc cèntims, a veure què entenia. I em va escoltar atentament mentre li deia que estava trista, que era una època de canvi per mi, que trobava a faltar a certs amics i que m’agradaria fer-ne de nous a Montblanc (no calia més, tampoc).
I ella em va respondre que m’entenia, que ella també estava trista, perquè trobava a faltar els amics i la família. I la vaig animar a continuar parlant-me de la família i dels seus sentiments, pensant que de fet era sorprenent que qui parlés amb un somriure d’orella a orella era ella, i jo no (de fet, vaig acabar amb una boca ben oberta, abstreta posant-me en la seva situació, intentant viure allò que m’explicava…).
I em va explicar que ara tenia la mare a Romania, fins al març, i que l’enyorava molt. Em va explicar la relació que té amb quasi tots els membres de la seva família, els que són a Romania i els que són a l’Estat Espanyol i a Catalunya.
I, finalment, l’anècdota que em va fer riure a mi. El que més enyora són els dos gossos que va deixar allà (que em va desciure des de la cua fins al morro). Un es diu Búbu, i l’altre (atenció!) es diu Roberto Carlos. I a mi se m’escapava el somriure per sota el nas mentre li preguntava per què i pensava en si seria pel cantant o pel jugador merengue… I pifiar-la tant en les meves apostes encara em va fer riure més! És pel porter de l’Steaua de Bucarest, el seu equip de l’ànima…
Tot plegat li va costar un ou, per la timidesa i per la llengua, i tot el discurs va ser amanit amb un munt de “com se diu…” i “no sé com se diu…”. I encara em donava les gràcies perquè se sentia millor després d’haver pogut parlar una estoneta…
I a mi em va fer sentir contenta de la meva vida, contenta de tenir la família a prop, de tenir tots els amics que em rodegen (no us ho agrairé mai prou…), de tenir una madame marassa que es pren cura de la parrina, i la mima i la revifa com la que més, de tenir tantes troballes…
No hi ha com sentir-se sol per adonar-se que no s’està sol, i per a què els qui t’aprecien se’t presentin nítidament per oferir-te la seva ajuda, comprensió i companyia, per oferir-t’ho tot, vaja. I la Laura, com altres alumnes, em van demostrar que ells també ens acullen: reben la nostra acollida i ens la tornen quan la necessitem. Som còmplices en l’aventura. I és un immens plaer.