Sortint a camí
14 01 2008
A vegades, cuinar-nos la vida per fer-la digerible no és gens fàcil. Cal lluitar per tenir la dieta desitjada, cal assumir els recursos disponibles, cal percebre (olorar) el context, cal tenir el cor de suro (eh, Colometa?).
Cal empassar-se les emocions, cal domar els sentiments i coure-ho tot amb paciència, deixant que tot vagi lligant mica a mica…
Cal saber quin resultat es vol, i cal empassar-se l’orgull per actuar fins i tot quan no tocaria fer-ho. Cal saber acceptar mancances, i fins i tot cal saber substituir ingredients.
Un cop fet, i no es pot obviar, cal saber gaudir del resultat aconseguit, i amb ell assaonar cadascun dels futurs àpats…
Almenys, jo, només així puc sortir de l’abisme.
No només tu. Seguint això que has escrit, molts poden sortir.
Ja hi has sortit. Almenys has tret el cap del pou. No hi ha cosa pitjor que no saber que ets a dintre un pou. Va durar un temps que jo m’hi vaig fer un pis… convençut que no existien els pous… Ningú et pot ajudar a sortir-ne, no hi han escales. Els altres podem donar-te coratge i força i dir-te: Pubilla ja has sortit. Un petonet del Babbo’s dit el pouaire.
A vegades, però, surt una aroma inesperada del forn que t’obre les aixetes de les entranyes que creies oblidades. I atenció! Es presenta la magdalena de xocolata més espectacular de l’univers. T’ho prometo que això passa i més quan una és un torronet de sucre com tu…
Ets un amore…
Em mimes, em cuides, em fas cuetes de rap i m’aportes esperança. I “unes gotetes d’emoció”. Ets un oasi d’harmonia i humanitat.
Je t’adore