La pubilla del Ter

Tancar etapes…
De fet, la vida, es pot considerar com una succecció d’inicis i finals d’etapes diverses. Algunes vénen marcades des de fora (com la majoria d’edat), però la majoria són pròpies de cada individu. Jo ahir en vaig tancar una de ben grossa: ahir em van treure l’últim queixal del seny.
Encara recordo quan, amb 11 anys, em van dir que aquell mal que sentia a les genives no es podia “curar” perquè era un queixal del seny que intentava sortir. En aquell moment, càndida de mi, fins i tot em va fer gràcia. Però al cap de poc temps vaig poder constatar que el procés seria llarg i, sobretot, molt dolorós. I quan, mesos més tard, em van dir que tenia els altres tres també pendents de sortir, vaig ser plenament conscient que m’havia tocat la grossa…
A continuació, va venir la fase de cerca i captura d’un dentista que em volgués treure els queixals del seny fos com fos. Les nits d’insomni, paranoia i dolor eren insuportables (les recordes, marona?).
Fase impossible de superar: tots em deien que tenien espai per créixer, i unes bones arrels, i que per tant no hi havia motiu per treure els queixals, a pesar del dolor del procés. Això sí: tots em van receptar antibiòtics i calmants a dojo.
L’última fase de l’operació sortida va ser la reacció del meu fetge a causa de tanta merda química. També recordo ben bé un 4 d’agost a Menorca; parlant amb tu, pare, de cop em vas mirar i em vas dir: estàs hictèrica. I m’ho vas haver d’explicar dos cops, perquè en aquell moment només tenia ganes de fotre’t quatre crits per haver-me dit histèrica!!! Que bo!
I efectivament: estava groga com un canari.
Sort que tot aquest festival em pillà acabant la sortida de l’últim queixal, que sinó hagués flipat, perquè a partir d’aquell dia les medicines químiques com més lluny millor.
Els últims anys han estat també durs: quan ja són tots fora penses que s’ha acabat tot, però no: llavors es corquen i te’ls van traient a mesura que empitjoren… (a l’illa del vent altra vegada, tu Takota també vas pringar d’aquesta fase!)
I quan sembla que tot s’ha acabat, que només en queda un, i aquest (el rambo) no es corca, resulta que com que no té la corresponent a sota que li posi fre, et rebenta la geniva de baix.
I ahir vaig passar l’última pàgina de la història. Per fi.
De tot plegat, em quedo amb l’aprenentatge per suportar el dolor, que mai està de més en el món on vivim, i amb la dolçor i la tendresa de tots aquells qui, estant al meu voltant en ple pic, feien més passatgeres les hores i més plenes les nits en blanc; sobretot de tu, mare.