La nit de Reis
5 01 2008
Aquí estic.
Després de tants anys, tantes sopes i tantes pluges, torno a viure una nit de reis a casa, i aquest any com a local. Aquesta nit tornaré a dormir a l’habitació que durant tants anys va ser el meu món, el meu univers…
Encara hi ha joguines que tenen tants anys com jo, i les marques dels pósters del Marley i d’altres encara es veuen en les parets. Fins i tot, remenant una mica, hi he trobat alguna foto i tot que m’ha portat de cap a la infantesa: les olors del menjar, que el preparàvem durant tot el dia, el soroll de la gent i els papers arrugats, l’emoció de tots plegats…
Per mi sempre ha estat el dia més màgic de l’any, i en tinc uns records impagables. Aquest any, a més a més, hi haurà l’experiència de tornar a veure aquelles perspectives tant conegudes, tant pròpies, just en el moment de tancar els ulls per anar a dormir…
Encara recordo quan, estirada al llit, veient aquelles mateixes vistes, sommiava que volia ser ja gran, en tenir un cotxe, una caseta, ser professora… Que gran és la vida, en el fons!
***************
Al final me n’he sortit i, ni que sigui en blanc i negre, he pogut escanejar una de les fotos, així que la penjo. Quants records, aixxxx…
Coincidim en què aquesta nit és de les més màgiques. Bonica experiència, per molts ja impossible, de retornar als mateixos escenaris de la infantesa per reviure les impagables sensacions que suposava la nit després de la cavalcada. Ara bé, sigui on sigui, sempre queda aquell neguit de dir…què m’hauran portat aquest any?
Quina sort la teva! frueix-ne, ensuma, mira, sent… no tothom ho pot fer. Desitjo que els Reis portin a la meva Anna tonelades d’amor i es senti profundament i tendrament estimada tota la seva vida.
Un petonet del patge dels Reis al Poblenou…
Ostres que ràpids que sou!!!!
I gràcies, estimat babbo! Em sento molt estimada per tu, oh guapo!
Jo també et desitjo el millor, que t’ho mereixes.
Petonassos tresor
La foto, molt bona… Això si, m’he quedat sense el marc. Com bé saps, comparteixo els teus sentiments i records que, per cert, sempre comentem mentre sopem.
T’has oblidat de “confessar” un detall important: tu sempre, cada any, pretens convèncer-nos que obrim els regals abans de sopar…. sense èxit, és clar.
Un milió de petons….
És veritat, ho confesso, però ja sabeu com em costa contenir les emocions, i aquesta és (cada any) massa per mi…
I el marc te’l porto jo; això sí, quan tingui el meu trenca-closques únic en el món mundial
Una abraçada d’ós!!!