La pubilla del Ter

Des de sempre ha preocupat a la humanitat saber què era “ser”, a seques. I a mi també.
Sempre hem volgut ser: ser bones persones, bons amics, bons amants, bons parents, etc. Fer allò que fan aquestes persones, ser allò que cal per ser com ells; en definitiva, pensar i actuar com ells. I busquem el camí. Què és millor? Què és ser bon amic? Pot, un humà, viure en solitud? Què és estimar? Quina és la veritat sobre l’amor? I què vol dir “ser veritat”?
En definitiva, molts acabem preguntant-nos: què és el bé? Seré bona persona si actuo així, en contra del que el protocol exigeix? Podré ser feliç i suportar que em passi allò que no està previst pel protocol?
I tots ens anem responent aquestes preguntes com podem, i així, tots fem plans i projectes per al futur.
Però no ens les responem des de zero: tots naixem en un context (societat, família, ambient social, etc.) que ens determina certes respostes protocolàries per a les situacions més analitzades col·lectivament (sigui des de la ciència, l’art o la reflexió de personatges il·lustres). De fet, aquestes respostes configuren en bona mesura allò que tots anomenem “tradició”.
El protocol ens diu moltes coses.
- Si l’estimes, la fidelitat no és un mèrit, és un fet.
- Els bons amics es fan favors i s’ajuden en tot.
- La sinceritat és la millor virtut.
- Una mare sap millor que ningú què convé a la seva prole.
Però la vida, almenys el segle XXI, no és així.
- Si l’estimes, també pots trobar-te sent-li infidel, i pots intentar esbrinar per què.
- Els bons amics es fan favors i s’ajuden en tot, quan poden. Algú que no et fa un favor també pot ser un bon amic, així com algú llunyà, i a vegades és millor que et diguin que no, que no que et carreguin la consciència dient que només ho feien per tu…
- La sinceritat és la millor virtut. Sí. Però vigila què dius i a qui li dius, o et pots costar car…
- Una mare no sap millor que ningú què convé a la seva prole només pel fet de ser mare.
I ja tenim la gran paradoxa humana servida.
No podem decidir cada dia quan ens llevem què pensem sobre l’amor, l’amistat, la llibertat, la política, etc. Tenint una vida com la que tenim, i un cervell com el que tenim, necessitem dogmes, teories automatitzades que ens permetin funcionar i plantejar-nos altres decisions concretes que ens sorgiran en el decurs diari de la nostra vida.
Però, al mateix temps, vivim en un temps d’incertesa, un món totalment diferent al dels nostres avis i força diferent al dels nostres pares. I moltes d’aquestes teories ja no ens serveixen: les hem de reprendre i reanalitzar.
El canvi ens aterra, i cerquem l’estabilitat en tots els àmbits. Tot i així, estem sotmesos a multitud de canvis possibles: la pèrdua de la salut, enamorar-se, desenamorar-se,  la pèrdua d’un ser estimat, de la feina o simplement de la calefacció, etc. De fet, molts de nosaltres tindríem un bon problema si se’ns espatllés el cotxe o hi hagués problemes amb el transport públic el dia de cap d’any, ambdues coses totalment possibles. Però tampoc podem deixar de fer plans per demà a la nit.
Enmig d’aquest batibull, sembla encertat recórrer a l’àmbit de la reflexió humana per excel·lència: la filosofia. Bé, de fet, és la filosofia qui de vegades ens atrapa. A mi em va obrir les portes al culebrot de la vida la figura d’en Ramon Portavella i Cremades, estimat historiador, filòsof i pedagog.
I llavors les paraules d’Ortega prenen tot el sentit possible: la vida és l’única realitat, és la realitat radical.
(Transcric paraules del llibre “Crisi de la filosofia contemporània”, de Ramon Portavella, que veurà la llum breument)
“Aquest fet [la vida] és anterior a la biologia com a ciència i als conceptes de matèria, adaptació, idea, medi, reproducció, evolució, etc. Tots aquests conceptes sorgeixen del pensament científic, mentre que la vida […] és el quefer de tota persona, en la mesura en què a cada instant ha de decidir el seu esdevenidor.
La vida de cada u és anterior a tota ciència i a tot pensament. La vida […] la rep tota persona pel fet de ser-ne conscient i no solament pel fet de néixer. Si reflexionem sobre allò que fem ens adonem que la nostra vida, la meva i la de totes les persones, consisteix en trobar-nos en unes circumstàncies enfront de les quals hem de reaccionar, ja que elles accionen sobre nosaltres.
La vida consisteix en una constant interacció entre el jo i allò que el rodeja. Ortega ho explica amb la seva famosa frase JO SÓC JO I LA MEVA CIRCUMSTÀNCIA”.
El que és bo per a mi, avui, pot no ser bo per a ningú més, ni tant sols per a mi demà.
I segueix.
“La vida (el jo) és quelcom imposat o rebut: jo em trobo en unes circumstàncies concretes i en aquesta situació, inexorablement, haig d’actuar, no me’n puc escapolir. […]
La singularitat de la meva vida, com la de tothom, resulta encara més patent si hom pensa que és un projecte personal intransferible: allò que jo vull fer brollar del meu lliure albir i no és escrit enlloc.
Val a dir que no sóc absolutament lliure, ja que em trobo en unes circumstàncies que no puc eludir; però, dins d’aquestes, sóc lliure.
La vida, segons Ortega, és fatalitat i llibertat. És fatalitat inexorable, ja que imposa unes úniques possibilitats, i és llibertat també inexorable, ja que haig d’actuar, decidir el quefer, triar una de les possibilitats.
La vida (la circumstància) és dinàmica. En ser faedora no descansa en el present, sinó que és abocada al futur. Aquest mou el present; allò que faig ara, ho faig pensant en el futur. Per altra banda, el pretèrit només és una dada circumstancial, matèria que empra la vida per determinar el present i bastir el futur: «[e]l meu futur, doncs, em fa descobrir el meu passat per tal de realitzar-se. El passat és ara real ja que el revisc, i quan trobo en el meu passat els mitjans per realitzar el meu futur és quan descobreixo el meu present».
I, per això, aquest és, vitalment, el temps primordial. La vida és tensió i moviment constant envers l’esdevenidor. No existeix pas res immòbil i segur, i, per tant, la raó vital, que és real, no la pura i abstracta que és una FICCIÓ, ha d’estar sempre pendent de donar resposta a successius problemes, problemes que en tot cas seran nous. Per aquest motiu, Ortega considera la perplexitat com «la vera substància de la nostra vida».
L’originalitat d’Ortega consisteix en haver trobat un fet, la vida, que és cognoscitivament abans (i més indubtable) que el jo o la circumstància, i en haver descobert que aquest fet implica sempre, però, aquesta dualitat.”
I es pot aplicar a tot, fins i tot, a qüestions de caràcter col·lectiu, com ara al fet català. Només la consciència de ser el que som ja ens fa ser el que som. I automàticament som lluires i hem de decidir què fer, tot i estar envoltats per unes circumstàncies concretes (que, alhora, accionen sobre nosaltres).
Magnífic. Superb.
Em sembla que m’ho penjaré a la porta de la nevera…