Tendresa
20 12 2007
Avui estic tota tendra.
Després d’un simulacre d’incendis prou digne, m’he trobat a l’entrada dos alumnes de tretze anys desolats: no paraven de sanglotar, i la noia finalment s’ha marejat i tot. Avui han sabut que, per circumstàncies familiars (d’aquelles que fan esfereir però que ara tampoc vénen al cas), el seu millor amic i nòvio deixava de viure on fins ara, i per tant també canviava d’institut. Els queien unes llàgrimes com cigrons.
Mentre intentava entendre què passava i els intentava animar, pensava que, de fet, segurament estaven tastant i aprenent una de les lliçons més importants de la vida: aprendre a assumir el canvi com a part de la vida, aprendre a patir.
A més a més, però, ha resultat que patien per quelcom que no era cert: s’havia explicat una mitja veritat per cobrir la situació… i ha estat pitjor el remei que la malaltia. En primer lloc, ha resultat que els feia patir molt no acabar d’entendre què havia passat; d’altra banda, ha resultat que era pitjor allò que havien imaginat que allò que realment ha succeït; finalment, quan hem aclarit una mica millor els fets, ja havien sentit tantes emocions en poques hores que ja estaven saturats.
A vegades intentem que els nostres éssers més propers, els més estimats, evitin o esquivin aquestes lliçons, i els expliquem “mitges veritats” o mentides per “suavitzar” la situació, i ens oblidem del valor que realment tenen per ser imprescindibles. No podem controlar tot el que passa al nostre entorn, ni com avancen les vides dels més propers (en certs aspectes, ni tant sols la nostra!); només podem ser-ne conscients i estar entrenats per quan el canvi ens torni a trobar: estarem millor nosaltres i afrontarem la situació de manera diferent que fent-ho des d’un altre estat d’ànim o punt de partida. Si els treiem l’entrenament, els treiem possibilitats d’èxit.
Al final, hem acabat abraçats, he fet repartiment de kleenex i tots hem marxat capcots, jo també.
I, goita!, m’he quedat tota tendra…
La veritat és que ja començo a estar saturadeta de tantes emocions i vides viscudes de massa aprop… Sort que vénen les vacances de Nadal! Segur que, qui les va posar, ho va fer per no acabar-nos de matar del tot, que totes estan molt ben posades en el calendari…
Saps?
Cada dia estic més convençut que sou una generació que em els mestres que jo vaig tenir, seriu molt bons. Ja ho sou…doncs imagina’t. La meva generació no ha fet els deures bé. Us passem una antorxa que quasi no crema…la natura, els animals, els valors ètics, la cultura de l’esforç, el patriotisme, tot trontolla bastant. Domina el color gris. Us hem inculcat ideologies per sobre de tot. em sap molt i molt de greu. En nom de tots us en demano perdò…si el podeu donar.
Tot be perquè cada dia us trobo a tots: fills, nebots…i companya més tendres i madurs però a la vegada un xic perduts, com dieu ara “empanats” i a voltes sembla que no sabeu de veritat que voleu.
Estic molt content de vosaltres i en particular de tu Anneta…m’agradaria ser un noi hebreu ( per exemple) venir a viure a Montblanc i …ser a la teva aula d’acollida.
Un petonet,
Sofie,
M’ho imaginava quan eres una nena, m’imaginava que dintre d’aquell caparronet ros hi havia un gran món; però la veritat és que has superat totes les expectatives. La tendresa que t’ha amarat aquests dies d’abans de Nadal ha sedimentat i ha fet que ens poguessis regalar devessalls d’alegria. D’alegria neta com un corrent d’aire. Gràcies per tot, petita i gran Sofie, ets tot un referent del nostre magnífic Nadal i, també, de la vida comuna de tota la família.
Un petó al mateix caparronet ros amb la gorra i la flor.
eres la mejor
Totalment d’acord en el que dius. Aprendre a adaptar-se als canvis per treure’n profit si és possible.
També és veritat que hi ha moments a la vida en què tot sembla més transcendent d’allò que després resultar ser. I mira que poso el “que després”, perquè quan tens 13 anys, per exemple, penses que aquella noia serà la de la teva vida i que no en coneixeràs cap més…però és que el món és tan gran i la vida pot ser tan llarga i et pot tenir reservades tantes sorpreses…Que aleshores és quan has de saber aprofitar el moment, no dramatitzar el final i esperar amb il·lusió les noves oportunitats.