La pubilla del Ter

És de justícia ser agraït, i no puc deixar d’agrair l’esperit solidari que m’ha acompanyat aquest cap de setmana. Hi ha persones que no només són solidàries quan està de moda, quan no els molesta la rutina, quan els és fàcil… N’hi ha que ho són fins i tot en les petites coses i en les relacions més curtes. Aquest cap de setmana n’he trobat unes quantes.
Divendres, tocava fons… Tants dies menjant com podia, descansant sempre a mitges i sense temps per a les rutines quotidianes m’havien destrossat.
Però qui té un amic té un tresor, i jo en tinc un de ben gros. El meu millor amic em va fer reaccionar, agafar el cotxe i fer quilòmetres per descansar a casa seva, i l’endemà, ben descansats i havent menjat com uns bacons, anar amb la colla a la millor teràpia de grup: un concert dels Pirat’s Sound Sistema i Obrint Pas! I va funcionar: només de pensar en la nit de dissabte, ja veia la vida una mica millor. Vam reunir-nos a Vic al vespre i, tots, alguns vinguts de València, altres vinguts de Vic i una servidora vinguda de Montblanc, vam aterrar a Granollers.
Però de cop, la decepció, la tragèdia: vam arribar quan els Pirat’s Sound Sistema ja havien tocat, i a més a més no quedaven entrades per veure el que quedava del concert…
Quina merda no poder veure la Pirata… I jo que volia pujar a l’escenari…
No podia ser. No podíem haver fet tota la moguda per no res… Aleshores les dones del grup, una del nord i una del sud, vam agafar les regnes de la situació i vam voler lluitar per entrar. Vam parlar amb un noi de l’entrada molt trempat, que ens va estirar les orelles per no haver comprat les entrades anticipades venint de tant lluny (i tenia tota la raó) i molt amablement ens va explicar que el posàvem en un compromís si canviava la resposta inicial. Quina merda.
Vam anar a xafardejar l’altra porta del concert, i llavors els amics ens van dir que havien vist passar els Obrint Pas cap a la porta del darrere. Amb la necessitat urgent que hi havia per canviar la situació i el puntillo que portàvem (perquè ens hauríem d’enganyar) ho vam veure clar: l’única solució viable que vèiem era anar a parlar amb el Xavi i els del grup, fer una captatio benevolentia digna i esperar per veure què passava. I vam apretar a córrer! Ja entraven!
I llavors vaig flipar. Vam arribar a la porta i l’únic que quedava per entrar era el Xavi: ens va escoltar a tots (no érem les úniques que érem allà) i no va passar del tema. Va preguntar als organitzadors, L’esquerda, casal popular de Granollers, si realment no quedaven entrades, i quan va veure que era així, i mirava les nostres cares, va quedar pal·lès que el posàvem en un compromís: ja havien entrat gent, però tampoc podia passar a tothom… I tot això amb un somriure a la cara, sense engegar-nos a tots a fer la mà, cosa que hagués estat lícita. La guapa del sud li va comentar que portàvem aigua de València casolana i la va tastar…
I enmig de tot plegat, de cop la sorpresa: el mestre li va comentar al de l’entrada que veníem de València, a veure si feia una excepció, i sorprenentment ja havia sentit parlar de nosaltres (??!!). La resposta va ser que endavant!!! Li vam dir que el grup era a l’altra porta, i ens va dir que ens vindria a buscar allà. I vam esclatar d’alegria! Vam començar a riure, cridar i córrer, i vam anar a transmetre la nova al grup que ens esperava.
(En aquell moment no vaig reaccionar, però hagués estat molt bé agrair-li al Xavi millor del que ho vam fer el seu bon tracte i el seu esperit solidari. Ara, mirant enrere i recordant com de bo està en les distàncies curtes, em vénen moltes idees, i moltes ganes d’agrair-li de mooltes maneres…)
Ja per acabar, l’esperit solidari també es respirà amb els organitzadors: el noi que ens va venir a buscar per entrar-nos, ens va comentar que havíem de saber que el nostre cas havia corregut de boca en boca i que, finalment, van aprovar per assamblea deixar-nos passar. En aquell moment ni tant sols ens van cobrar (generàvem un tap considerable a l’entrada).
Vam anar a buscar l’altre noi a la barra per pagar-li les entrades: després de tot, el mínim que podíem fer era assegurar-nos que havíem contribuït en la festassa que havien muntat.
Així que mil gràcies a la gent de L’esquerda, per muntar-ho tot i per la vostra comprensió.
Mil gràcies a Obrint Pas pels moments de joia, alegria i catarsi que ens feu passar, i mooolt especialment al Xavi, per atendre’ns com ho vas fer.
I mil gràcies a tots els que éreu allà: necessitava una nit així!
I mil gràcies, estimat amic: just acabar el concert vaig trallar i morir (sense agrair l’esperit solidari com calia a ningú…), i em vas haver d’aguantar mentre clapava i els altres acabaven la festa sense tu.

No sé si és la ressaca, o que segueixo tendra com una mongeta, el cas és que dies així i persones així em fan recuperar l’esperança que el món és ple de bones voluntats, i em fan recuperar les ganes de viure típiques dels bons moments.

Moltes gràcies a tots.

PD: Gent de L’esquerda! Amb aquests barrils que feu servir per gots, matareu algú! Acostumada als gots de plàstic d’arreu, el canvi de mesures va resultar fatal!!!