Cabòries sobre què som i què serem

30 12 2007

cabories-sobre-que-som-i-que-serem.jpgDes de sempre ha preocupat a la humanitat saber què era “ser”, a seques. I a mi també.
Sempre hem volgut ser: ser bones persones, bons amics, bons amants, bons parents, etc. Fer allò que fan aquestes persones, ser allò que cal per ser com ells; en definitiva, pensar i actuar com ells. I busquem el camí. Què és millor? Què és ser bon amic? Pot, un humà, viure en solitud? Què és estimar? Quina és la veritat sobre l’amor? I què vol dir “ser veritat”?
En definitiva, molts acabem preguntant-nos: què és el bé? Seré bona persona si actuo així, en contra del que el protocol exigeix? Podré ser feliç i suportar que em passi allò que no està previst pel protocol?
I tots ens anem responent aquestes preguntes com podem, i així, tots fem plans i projectes per al futur.
Però no ens les responem des de zero: tots naixem en un context (societat, família, ambient social, etc.) que ens determina certes respostes protocolàries per a les situacions més analitzades col·lectivament (sigui des de la ciència, l’art o la reflexió de personatges il·lustres). De fet, aquestes respostes configuren en bona mesura allò que tots anomenem “tradició”.
El protocol ens diu moltes coses.
- Si l’estimes, la fidelitat no és un mèrit, és un fet.
- Els bons amics es fan favors i s’ajuden en tot.
- La sinceritat és la millor virtut.
- Una mare sap millor que ningú què convé a la seva prole.
Però la vida, almenys el segle XXI, no és així.
- Si l’estimes, també pots trobar-te sent-li infidel, i pots intentar esbrinar per què.
- Els bons amics es fan favors i s’ajuden en tot, quan poden. Algú que no et fa un favor també pot ser un bon amic, així com algú llunyà, i a vegades és millor que et diguin que no, que no que et carreguin la consciència dient que només ho feien per tu…
- La sinceritat és la millor virtut. Sí. Però vigila què dius i a qui li dius, o et pots costar car…
- Una mare no sap millor que ningú què convé a la seva prole només pel fet de ser mare.
I ja tenim la gran paradoxa humana servida.
Llegir tot el post »



Ja ens teniu aquí…

29 12 2007

les-3-cantaires.jpgJa ha arribat. Ja és aquí. No cal frisar més. A continuació trobareu el hit, el megatema, la gran aportació: la dècima de les nenes (la Meritxell, la Núria i servidora). Espero que no n’hagi quedat cap record ni visual ni molt menys sonor, i que aquest escrit sigui l’únic testimoni de l’event. Així mateix, aprofito per disculpar-me davant dels Obrint Pas pel desperdici ocasionat al seu tema: ho heu d’entendre… l’eufòria familiar i les passions que aixequeu van resultar un còctel arrauxat…
En fi, sense més dilació, aquí us deixo, assaborint el tema. La lletra, tot i que no és nostra completament, expressa exactament allò que sentim quan pensem en la família i en els valors que ens heu trasmès. Només per les cançons i els poemes, el llegat és impagable, i això només n’és una petita part… Gràcies.
Llegir tot el post »



Tendresa

20 12 2007

tendresa.jpgAvui estic tota tendra.
Després d’un simulacre d’incendis prou digne, m’he trobat a l’entrada dos alumnes de tretze anys desolats: no paraven de sanglotar, i la noia finalment s’ha marejat i tot. Avui han sabut que, per circumstàncies familiars (d’aquelles que fan esfereir però que ara tampoc vénen al cas), el seu millor amic i nòvio deixava de viure on fins ara, i per tant també canviava d’institut. Els queien unes llàgrimes com cigrons.
Llegir tot el post »



Esperit solidari

17 12 2007

esperit-solidari.jpgÉs de justícia ser agraït, i no puc deixar d’agrair l’esperit solidari que m’ha acompanyat aquest cap de setmana. Hi ha persones que no només són solidàries quan està de moda, quan no els molesta la rutina, quan els és fàcil… N’hi ha que ho són fins i tot en les petites coses i en les relacions més curtes. Aquest cap de setmana n’he trobat unes quantes.
Divendres, tocava fons… Tants dies menjant com podia, descansant sempre a mitges i sense temps per a les rutines quotidianes m’havien destrossat.
Però qui té un amic té un tresor, i jo en tinc un de ben gros. El meu millor amic em va fer reaccionar, agafar el cotxe i fer quilòmetres per descansar a casa seva, i l’endemà, ben descansats i havent menjat com uns bacons, anar amb la colla a la millor teràpia de grup: un concert dels Pirat’s Sound Sistema i Obrint Pas! Llegir tot el post »



Basarda…

12 12 2007

el-crit.jpgAvui és un dia estrany, un dia de cor colpit…
És d’aquells dies que hom pren consciència que la vida ho és tot, i no és res. Que realment som molt poca cosa, i a més a més inestable. Amb un moment tot pot canviar.
A vegades tenim sort.
L’altre dia, un dels meus alumnes ja granadets, estava fent l’indi amb la finestra de classe en un moment entre classes. Finalment, després de molts dies d’anar-ho fent, la finestra va caure daltabaix. L’alumne encara riu, com no, i li costarà alguns anys encara descobrir la sort que va tenir que no passés ningú per sota, ni que ningú estigués assegut en el banc que hi ha just a sota.
A vegades no.
Avui el bar del costat de l’institut estava “Tancat per defunció”. Aquest pont, el fill dels amos, de 26 anys, tornava de deixar la xicota quan un cotxe se li va tirar a sobre i el va matar: el conductor, un noi en ple estat de xoc i malferit, s’havia adormit.
Ben poca cosa, i ben inestable. No podríem viure pensant-hi cada dia, però cal recordar de tant en tant que hem d’aprofitar els dies que tenim, que potser són els últims…



Fent camí…

7 12 2007

el-xc-i-la-sevs-parella-de-fet.jpgEntre el fred i la pubilla de la plana, aprofito una estoneta de descans per compartir amb vosaltres proves visuals de l’últim èxit del nostre poble.
Després del cabreig, la catarsi! Quin gust veure tanta gent dient prou, gent que comparteix els mateixos anhels perseguits, i els mateixos sentiments de canvi.
El moviment no s’atura, i la remor cada cop és més bram!

Gràcies oh babbo, gran Senyor del Ter i fill del Mestre, per passar-me tan preuat testimoni: el relleu està garantit.

PD: Amb aquests nicks m’espantaràs l’auditori!! Ja els costa piuar com per intimidar-los d’aquesta manera… Ara, la mirada és (com sempre) encisadora!