La pubilla del Ter

Des de divendres tinc internet a casa!!! I telèfon fix amb trucades gratis!!!
Quin gaudi! I quina alegria recuperar el contacte amb tots vosaltres!
D’entrada informar-vos que, tot i el fred que fot, estic molt bé. Ja sóc quasi montblanquina, m’encanten els botiguers d’aquí i l’aire que s’hi respira.
Pel que fa a la feina, definitivament, ara deu fer uns quinze dies, em van donar la jornada completa com a tutora de l’aula d’acollida fins l’agost, cosa que vol dir que penco molt (és el primer any d’aula d’acollida en el centre i hi ha molta paperassa i feina a fer) però també que vaig més tranquil·la pel que fa als diners i el disfruto més de la meva tasca en la formació dels alumnes.
La cosa és que, com sempre, ara tinc potser més feina que la puc assumir.
Pocs dies abans de saber que tindria la jornada completa, vaig confirmar que faria un curs de català per a adults dues tardes a la setmana a un poble d’aquí al costat. Un cop em van dir que tenia feina de sobres a l’institut, vaig pensar que bé, que per dos mesos no seria un horari tan dur (les classes són de set a nou del vespre), i que els diners em van fenomenals per pagar els deutes que he anat acumulant aquests dies d’estrènye’s el cinturó.
I avui me n’han ofert un altre del mateix nivell, per fer també durants dos mesos les altres tardes de la setmana (només tindria els divendres lliures). I ara sí que estic enmig d’un bon dilema.
Tinc la sensació que puc acabar dormint pels racons i sense temps per intentar fer una mica de vida social montblanquina (ni menys vigatana, perquè potser acabo del cotxe fins els…). Ara bé, també és cert que una persona en la meva situació o bé aprofita situacions com aquestes per eixugar deutes grossos (com ara el cotxe) o bé ja es pot anar prostituint, perquè estalviar estalviar, no és que ho pugui fer gens.
Això sí: mirant enrere, haig de reconèixer amb mi mateixa que és un luxe tenir aquest dilema. Quants diners hagués pagat abans de seleccionar plaça per saber que ara estaria com estic?? Mooolts! Així que alegria, i que corri el cava!
Triï el que triï, no m’hi va la salut, ni la subsistència, ni un greuge per ningú, ni res típic dels dilemes vitals. De fet, tan de bo tots els dilemes fossin com aquest…