La pubilla del Ter

Avui és un dia incert, d’aquells en què no saps si riure o plorar, si sentir-te orgullosa de seguir en lluita o reaccionar i veure’t donant cops de cap a la mateixa paret…
Avui s’han celebrat els actes de nomenaments de professors substituts i interins per al curs vinent i, com cada any, ha estat surrealista.
D’entrada, és surrealista veure quanta gent hi ha disposada a treballar en l’ensenyament i que surten sense feina, perquè després es digui que falten professors: senyors, no serà per nosaltres, no, que no arribem puntualment a l’IES el dia que ens necessiten, ja us ho asseguro, perquè si ens criden, i diem que no, ens foten fora de la llista, així de clar. Ara, que quan els registres es porten en paper i anar ratllant-los amb un retolador, ja se sap, no resulta precisament àgil el sistema…
D’afegitó, és sorprenent veure com se’ns tracta. En alguns Serveis Territorials la cosa ha anat diferent, com els darrers anys, ja que s’ha convocat la gent dividida per especialitats: els que jugaven a la loteria per una plaça de matemàtiques, a tal hora, els de biologia, a tal altra, i anar fent. A Tarragona se’ns ha convocat a TOTS els de secundària a les quatre de la tarda, de manera que a les sis encara anàvem pel número 11000 aproximadament, i hi havia gent convocada amb un 26000. Ha estat espantós, i calorós: el recinte no tenia ni una finestra!!! A més a més, sorprenentment, la primera informació que hem rebut per part de la mesa de nomenaments ha estat que no hi havia prou fotocòpies per tothom (com? Però si són ells que ens convoquen a l’acte! I no saben ni quants som? O és que les fotocopiadores també fan vacances?). La solució que han aportat ha estat que ens cridaven un a un (!!??) i ens donaven les fotocòpies, i que després ens tornarien a cridar per escollir una de les places (de la llista no fotocopiada prou vegades). Per sort, quan ja tots començàvem a buscar objectes tallants per tallar-nos les venes, un voluntari ha aportat la solució definitiva: es passaria una llista per cada dos o tres persones de cada filera (érem en un teatre, per fer-ho tot més coherent). Ovació aclaparadora.
Pels que no sapigueu de què va el tema, us en faig cinc cèntims.
La gent que vol accedir a ser professora (secundària) o mestre (infantil i primària) a l’escola pública té dues opcions per arribar a ser-ho:
1. Aprovar les oposicions i que no la tombin pel mèrits (l’experiència, que compta un 40%).
2. Inscriure’s a la llista de substituts i interins. En aquesta llista hi són tots els docents (primària i secundària) i totes les especialitats. En funció del temps treballat s’ordena el personal amb un número: el que va arribar primer, ara té l’u… Quan hi ha una vacant o una plaça desocupada temporalment (maternitat, malalties, etc.) els del servei territorial criden: següent! Com a la carnisseria, vaja…
Els actes de nomenaments de final d’agost se celebren dividits per Serveis Territorials (territoris), i és com si hi haguessin diferents carnisseries. Quan l’acte comença, al mostrador hi ha de tot: entrecots, costelles de xai, etc. Quan arriba el teu torn, a veure què hi trobes… a la teva carnisseria, s’entén: no pots sortir per potes a buscar els entrecots de la carnisseria de la zona del costat!
El més trist de tot aquest festival és que, per a molts, ens determina bona part de la nostra vida. Mai saps on treballaràs (penseu en com de gran és una província, o Barcelona ciutat, que a vegades anar de punta a punta representa més d’una hora de trajecte…). Mai acabes de conèixer els companys de feina, a vegades ni les cares. Mai pots saber de quins recursos disposaràs per desenvolupar la teva tasca. I mai saps si treballaràs el mes vinent (i si es cura?). Als que tenen canalla, els haurien de fer un monument!
En el meu cas, porto des del curs acadèmic 2004-2005 treballant en l’ensenyament públic, però com que al principi havia d’aprofitar les engrunes (fent una setmana aquí, una allà) i la vida és complexa i variada només tinc un any i deu mesos de serveis prestats, o sigui, un número de kk. Mai he cobrat les “vacances” d’estiu, i sempre m’han esgarrapat vacances de Nadal, ponts, i dies intermitjos en què no tens feina perquè no n’hi ha (o no et diuen que n’hi ha…). També puc dir que ja m’he presentat a tres convocatòries d’oposicions, i a les últimes vaig aprovar… Però com que tinc els serveis prestats que tinc, per poc em vaig quedar finalment sense plaça.
El gener passat vaig decidir marxar de la meva ciutat natal i, amb aquesta feina, això implicava canviar de Servei Territorial sense saber on em tocaria (i, per tant, on viuria, que es diu ràpid…). Però tampoc volia renunciar als meus sentiments, a la meva vida, i em vaig arriscar. En aquell cas em va sortir prou bé: vaig aconseguir una jornada completa a Calafell, indret encantador que em té el cor robat. Això sí: l’estiu sense cobrar s’ha fet dur…
Avui hi anava amb esperança.
I ara no sé com sentir-me. És desesperant.
Finalment, allà les set de la tarda, m’ha tocat el torn: amb la llista de places en una mà, i el mapa de la província en l’altra, havia de triar. Una persona amb pocs números davant del meu s’ha quedat la plaça que esperava des de les quatre, i amb poca estona he hagut de decidir entre el que quedava.
And the winner is… Montblanc!
Part dolenta: és mitja jornada… Ja estic pensant quin òrgan em puc vendre en cas de no trobar una altra feina!
Part bona: és fora de la city, i és fins a final de curs, amb l’estiu inclòs!!!
La boira: no conec res ni ningú de Montblanc, i dilluns ja m’esperen a l’institut… Ja estic buscant pensions, fondes i càmpings on dormir mentre trobi un lloguer assequible, que tampoc tinc gaire clar com el pagaré si no trobo una font d’ingressos alternativa (encara pago el cotxe, i m’acaben de fotre una clatellada que Déu n’hi do).
I tornem a ser al principi: la incertesa.
Jo sempre he volgut ser professora de català, els que em coneixeu ho sabeu prou bé; crec que vaig activar el meu propi procés de normalització des del dia que vaig decidir ensenyar català a la Nancy, la Barbie, el Tato, les Barriguitas, els Osos Amorosos, el Nenuco, etc. etc.
Però no sabia que seria tan dur.
A vegades penso que seria molt feliç collint tomàquets, i que espero que em surti bé tot plegat. És molt dur lluitar per allò que un desitja, sobretot perquè mai saps si tot acabarà bé o ho recordaràs com una estampada ben útil…
Ja ho diu la meva àvia: és molt fàcil dir gall o gallina, quan li has vist el cul…