La pubilla del Ter

Ara ja fa uns dies que ens ha deixat el nostre estimat amic, en Lluís Maria Xirinacs.
Sempre és bo deixar pair els sentiments roents abans d’expressar-los en paraules, i em sembla que ja estic a punt de fer el rotet, així que ja puc parlar.
No cal dir que ens ha deixat algú per qui valors com el compromís, la llibertat, la solidaritat i demés no eren paraules buides o d’ús electoralista o oportú. Ara bé, a mi m’agradaria anar una mica més enllà d’allò que han dit, i molt bé, altres companys i companyes (Saül Gordillo i Directe Cat!), i furgar una mica més en la nafra.
És fascinant veure com arreu sorgeixen mostres de respecte i condol per al nostre estimat compatriota, però jo em pregunto on eren molts d’aquests quan en Xirinacs rebia pallisses, quan s’encadenava davant del govern? Que ja no recorden com el van repudiar quan expressà les seves paraules “em declaro amic d’ETA”? A molts els va fer nosa aquesta afirmació, com els fan nosa tantes d’altres, i ara intenten passar-hi per sobre de puntetes i apuntar-se al carro del condol políticament correcte.
De fet, la cosa està tan magra que avui dia un s’ho pensa molt bé abans d’expressar en públic quines són les seves amistats, i més si “només” té 30 anys…