La pubilla del Ter

L’espai dedicat al professor i a tot allò que es cou des de les aules no podia començar d’altra manera: amb la incertesa estival…
Incertesa per no saber on viuré l’any que ve, per com serà l’institut que em toqui… I l’indret? Hi haurà gent acollidora? Hi haurà nengs i cholas a dojo? Hi haurà algú aborígen?
Això és un patir… No puc ni buscar lloguer perquè encara no sé on cauré morta, i cada cop que veig les meves (poques) pertinències en un racó de casa l’àvia em ve una onada de tristesa. Als meus quasi trenta anys no tinc casa i no puc ni sospitar on serà el meu futur immediat…
Tampoc és una novetat, és veritat: ja porto tres estius entre la boira, i cada cop la rifa m’ha anat prou bé (sobretot el gener passat: vamos a la playa, uo uo uo!). Però des que el gener passat vaig decidir canviar de província, marxar de la meva ciutat, la incertesa ha crescut.
Ara jo també començo un nou curs en tots els sentits: nous companys, nous alumnes, noves aules, nous amics, nous amants…
Aquest és l’estiu real de molts professors d’aquest país, d’aquells que comencen i d’altres que ja hi portem uns anyets: oposicions (quan n’hi ha) i incertesa. Tots els que s’omplen la boca afirmant que “els mestres viuen tan bé” ho haurien de tenir ben present quan ho tornin a repetir. Fins i tot havent aprovat les oposicions, molts hem quedat sense plaça i tornem a estar en la rifa de principis de curs.
Sort que els alumnes i les experiències que ens esperen, valen la pena. Sort que quan una alumna et ve a buscar l’últim dia i et diu que ets la millor professora que ha tingut i “gràcies per tot”, se t’esborren totes les penes i només pots intentar contenir l’emoció immensa que et creix dins del pit.
Gràcies a tu, Laura, i gràcies a tots vosaltres… Ja tinc ganes de veure-us les cares