Tots tenim la nostra òptica per mirar el món, per coneixe’l, per poder-nos-hi relacionar.
I maldestres com som els humans, sovint aquesta òptica ens distorsiona la realitat… O almenys hem de ser conscients que ens pot passar, que l’òtpica és només això, un garbell que ens filtra la realitat objectiva que ens envolta, i que potser mai podrem veure.
Això m’ha passat a mi també amb els diagnòstics clínics.
Llegir tot el post »
Fa just dos anys era aquí, en aquesta mateixa cadira, tot pensant en com havia plogut des de l’última nit de Reis que havia dormit a casa…
I avui hi torno a ser, prou sencera i encara feliç de ser qui sóc, però amb algun canvi, d’entre els més destacables la pota enlaire, les mans amb les durícies de les crosses i un flotador enganxat al cul…
Llegir tot el post »
Hi ha persones que ens marquen, que ens deixen una petja imborrable, amb qui podem conrear una relació que supera els límits de la quotidianitat, del temps, de l’espai geogràfic… Potser només els comptarem amb els dits d’una sola mà, però allò que ens fan sentir és un gaudi immens de la vida, del present, dels moments en què els trobes i els pots abraçar com tants dies has desitjat. I tot és pau i harmonia.
Llegir tot el post »
Les emocions, tan estranyes i caòtiques com semblen, són totes elles respostes del nostre organisme davant de certs estímuls externs, estratègies del cos per respondre millor en certes situacions concretes, són la manera com establim relació, comunicació, amb el nostre entorn. La por, per exemple, és la resposta del nostre organisme en cas de perill; alhora, la tristesa és la resposta dels mamífers en general (els que tenim gramàtica i els que no) quan estem en un estat que potser per nosaltres mateixos ni tan sols menjaríem, i convé que ho fem entendre als altres membres de la tribu perquè ens puguin donar el seu suport, el seu escalf.
I, així mateix, l’atracció (estrella d’aquest post), la fase més inicial i fugaç del possible enamorament, és la resposta del cos quan vol i desitja informació d’altri, la víctima, informació necessària perquè el procés flueixi, perquè s’esdevingui el que s’hagi d’esdevenir (bé sigui obrir els ulls un bon dia i espantar-se de qui es té al costat, bé sigui obrir els ulls un bon dia i alegrar-se de qui es té al costat, bé sigui obrir els ulls l’endemà i veure que, malgrat el que podia semblar, no hi ha ningú al costat).
Llegir tot el post »
Aquest post li vull dedicar a ella, a la meva companya incansable.
Ja fa un parell d’anys ens retrobàrem després d’anys d’absència de contacte. Per variar, els primers contactes foren accidentats, però tot i així de seguida esclatà una espurna que encengué un foc que encara avui no para de cremar, i sembla que té llenya per molt de temps…
Per tots els meus coneguts, la nostra relació ha estat una sorpresa, i es pregunten quin deu ser el misteri que amaga.
Llegir tot el post »
Últimament, la meva ratxa de mala fortuna ha absorbit els meus pensaments. I ja va sent hora que deixi de llepar-me les ferides i llepi altres coses, com ara a mi mateixa…
I és que tinc molta sort. Tanta que, com em va dir un bon amic, em podria fer un collaret amb les perles que vaig trobant fent el meu camí. Aquest cap de setmana he tornat per terres del sud, prop d’on he estat els dos últims anys, i el balanç (més o menys acurat) ha estat inevitable.
Llegir tot el post »
No vull basar la vida en allò que podria perdre en un naufragi, ni enganyar-me pensant que la realitat és estable. Ni tant sols m’agradaria perdre la confiança entre somnis fins a ser dependent dels altres, perquè jo m’hauria perdut.
Però cordons, m’agradaria tenir un racó on sentir-me a casa, m’agradaria tenir una certa rutina sense sobresalts intensos, d’aquells que em fan botar i brotar el cor, m’agradaria sentir-me del clan, de la meva tribu, i que em diguessis com en sóc de bonica.
Això sí, la mobilitat ja està resolta: Today, Tomorrow, Toyota! 
Tot i que ara vaig a 40 per hora i acollonida per no “tunejar-lo” abans d’hora… Coi d’humans!
Paciència, Gerard Quintana
No sabria dir-te què és pitjor, Glaucs
Com costa a vegades!
Llegir tot el post »
Ara ja ho sé, ja no és una probabilitat: ja no puc dir It must be love com feia al gener, ara ja ho tinc clar.
Llegir tot el post »
Fa dies vaig poder viure un partit al Camp Nou, i com sempre va ser tota una experiència. Ara bé, feia dies que tenia ganes de parlar de certa faceta del club, i el fet de sentir ahir a Joan Puigcercós, parlant de Joan Laporta al programa Àgora de la Nostra, cada cop menys nostra, m’ha donat l’empenteta que faltava… Vaja, que vaig acabar indignada al sofà!
Políticament, no m’hi ficaré. Els que em coneixeu, sabeu de sobres la meva debilitat envers aquest històric partit i els personatges que ha deixat a la nostra història, a pesar de les persones o, millor dit, personatges que hi pul·lulen aquests últims anys.
La crítica ve pels elogis que va fer de Laporta com a president catalanista.
Llegir tot el post »
En aquesta vida, hi ha coses prescindibles: una casa amb jardí, amb gos, la tranquil·litat de la vida al camp, poder estalviar, el fet de poder prendre el sol així que es tenen cinc minutets lliures, el fet de viure a cinc minutets de la feina, saber-se continuador del llegat familiar, poder menjar d’allò que es conrea, i un llarg etcètera.
I també hi ha coses imprescindibles: la llibertat, de fer i de pensar, encara que sigui en un “cuchitril” fosc com la gola d’un llop, en un polígon industrial sorollós i a més de mitja hora de la feina.
Recordem-ho, amics, recordem-ho!
On vas, Obrint Pas, 2000
Continuant avançant, Obrint Pas, 2000
Com us prometia ja fa dos posts, us deixo el testimoni visual del gran aconteixement de l’any, la primera escalada d’apilament de caixes de cervesa de La Gleva. La veritat és que va ser espectacular, i que era més complicat del que podia semblar. I pensar que em vaig arribar a plantejar de participar-hi…
En fi, una bona activitat per una millor Festa Major, molt recomanable per a tots els públics. Bon profit!
Ahir la Pubilla del Ter va fer dos anyets i un mes…
I com ha plogut d’aleshores ençà! Mon Dieu! Quan penso en la quantitat de coses que han esdevingut en aquests dos anys, tinc la certesa que no cal ni que intenti pensar en l’esdevenir, en què passarà i haurà passat d’aquí només un parell d’anys.
Per molts anys la pugui sentir.
Segueixo fent camí, un camí que m’ha portat fins a La Gleva, treballant a Manlleu i (aquest any sí!) amb les oposicions aprovades. I em sento bé. Sóc a casa, més pubilla que mai, mantenint viu el testimoni dels que hi han viscut abans que jo, cosa que m’omple de satisfacció. Ara, que no tot són flors i violes, no tot va “sobre rodes”, precisament…
Llegir tot el post »
Ahir vaig fer la primera prova de les meves quartes oposicions, i (tot i que podria ser pitjor) la poca sort em torna a acompanyar…
Llegir tot el post »
Comentaris recents