La pubilla del Ter

Els humans, poc o molt, necessitem comprendre el món que ens envolta, comprendre l’esdevenir de les coses, així com necessitem, en més o menys mesura, de la comprensió dels altres.
Aquesta necessitat és tant forta que, en situacions de manca de comprensió per part d’altri, em pot fer desitjar lligar l’altre en una cadira, obligar-lo a escoltar-me serenament, i aconseguir així la seva comprensió. “Si pogués explicar-li amb serenitat i sense presses, segur que m’entendria…”.
Llegir tot el post »

La matinada del dia 12 d’abril d’avui fa quinze anys va ser assassinat a sang freda Guillem Agulló, un nano com tu i com jo que pensava, com tu i com jo, que vivia en un país lliure on ell podia ser lliure… I ni una cosa ni l’altra.
No vull pensar, com molts han fet i faran, que cap mort serveixi per res. Em nego a pensar que la mort de cap persona sigui útil.
Ara bé, com diuen molt bé els rapsodes de Sants, “el que no sabíem i ara sabem tots és que tota acció porta una reacció”. I la reacció és clara: quinze anys després seguim recordant-lo, seguim lluitant per allò que ell lluitava, seguim creient en allò que ell creia, seguim en peu de guerra, tot i no saber-nos lliures…
Els assassins (el material i els altres) continuen fent el que feien, però nosaltres també, que aquí no es rendeix ningú. Que vinguin i ens matin un per un, a veure si poden.
Així doncs, avui més que mai, GUILLEM AGULLÓ, NI OBLIT NI PERDÓ!!!

Dilluns, el cap de setmana ja s’ha acabat… Però quin cap de setmana!!!
Una vegada més, quan tot és més fosc, apareix la llum, tant gran que encega. Una vegada més, quan creus que tot s’acaba, tot torna a començar…
A poc a poc, surto del pou, surto del magma, creixo, prenc el control de les coses controlables de la meva vida i assumeixo les incontrolables… Decidint el meu camí, vaig tancant etapes i n’obro de noves, i subtilment va apareixent l’Anna que jo vull, aquella que jo vull, aquella que em surt de l’ànima.
Llegir tot el post »

Les coses bones sempre arriben de sobte, quan menys les esperes: quan la suor ja et regalima cos avall i es mescla amb la terra… però encara no n’has assaborit cap fruit; quan l’esperança es confon amb la fe. I així ha estat aquest cap de setmana: un continu de sorpreses i descobriments, però sobretot, un sentiment intens de trobar-se per fi on un vol i amb qui vol.
Tot començà a mitja setmana, quan em vaig assabentar que La Gossa Sorda presentava el seu nou disc Saó a Pego, el cap de setmana abans del concert de Navàs, que ja quedava fitxat… Quin tros de notícia!!! Encara recordo el regust amarg de l’últim concert de saber que estaríem tants dies i tantes nits sense Gossa a l’escenari…
Llegir tot el post »

A petició del meu estimat públic (en aquest cas, del Javi, Labal pels amics, gran baixista i millor amic…quines converses post assajos, eh!!) em disposo a relatar la crònica de les vacances dels meus peixos.
Tot va començar dijous cap al vespre. Just quan em preparava per marxar de ruta amb una autocaravana i cinc amics va començar l’hecatombe piscícola. Parlant per telèfon, vaig observar com, de la part de sota del moble on tinc l’aquari, en sortia aigua a bon ritme. Vaig penjar el telèfon i em vaig començar a atabalar: si estava cedint i rebentava, estava apunt de tenir uns 85 litres d’aigua corrent pel menjador, i una mortaldat de por…

Llegir tot el post »

A vegades, el continu esdevenir de la vida, del present, pertorba la capacitat de prespectiva necessària per pair-lo, per comprendre’l, per assumir-lo. I bé, és moment de desconnectar de l’immediat, per poder contextualitzar el present en el nostre passat i incorporar-lo en la nostra història vital, en el nostre futur.
A vegades dura massa temps aquest procés, però no s’ha de perdre l’esperança…
Jo, de moment, marxo de vacances. Qui em busqui, ja sap on trobar-me o, si més no, on esperar-me.
Jo tanco la porta… PLAFF!

Avui he sortit a passejar.
Venia de veure “Fuenteovejuna”, al Teatre Bartrina de Reus (que, per cert, és encisador tot ell), i els alumnes no paraven de fer-se els impertinents amb els actors i entre ells, i al final m’he passat més de mitja obra dreta ja que l’única manera de fer-los callar ha estat amb la meva presència “cual sargento mayor” al seu costat.
Llavors, de sobte, he notat que no estava del tot fina. Però, pensant-hi, tampoc em passava res. Notava com si tingués son, però no en tenia. Notava com si tingués gana, però no en tenia. Notava calfreds, però tampoc tenia fred.
I de cop he pensat que em calia desconnectar.
No volia seguir veient el que veia, el paisatge tant conegut; no volia tornar a casa; no volia quedar-me al poble…
I finalment he trucat a la Fina, la marassa més dolça de l’institut, i ens hem escapat per un camí dels que marxen muntanya endins…
Amb poc més de dos-cents metres de caminada, de cop no vèiem cap casa: només vinyes, caminois i la muntanya imponent (avui, entre boirines, encara imposava més…). I l’efecte ha estat màgic i immediat. De cop, com si res, les cabòries han marxat, i la tensió per saber quines eren també. Amb poca estona, tot era silenci, pau, tranquil·litat, calma… El millor del cas és que hem descobert un racó que és a quinze minuts de casa i de l’institut! Tantes i tantes vegades parlàvem d’anar a passejar a l’hora de dinar per desconnectar de tot plegat, i al costat teníem un raconet encisador… i amb taules i cadires!
Quan tornava cap a casa pensava en el canvi d’actitud després de la caminada, i m’ha vingut al cap aquella gran cançó d’en Pau Riba.
Llegir tot el post »

There is no time for love in the basque country, please extend the solidarity // Ez dago maitasunerako aukerarik Euskal Herrian, zabaldu elkartasuna // No hi ha temps per l’amor al País Basc, escampa la solidaritat!// No hay tiempo para el amor en el Pais Vasco, extiende la solidaridad
Aquest és el missatge que volen difondre blocaires bascos a través de la blocsfera mitjançant la difusió canalitzada a través d’aquest bloc.
I aquest és el meu missatge dedicat a denunciar la pèssima situació que viu aquell país i que impregna les llibertats de tots els ciutadans de la península sotmesos a la “una, grande y libre”.
Llegir tot el post »

Bé, finalment ha arribat el moment.
Els interessats ja podeu llegir el fruit de la meva dedicació exclusiva a la lectura i l’anàlisi de la LEC, la Llei d’Educació de Catalunya que actualment negocien govern i sindicats. Per poder facilitar que, els més valents, pogueu extreure les vostres pròpies opinions sobre la llei en qüestió, he seguit l’esquema de la llei (títols i subtítols), he intentat mostrar una mica de cada i he reproduït molts trossos del text literal (text en cursiva i entre cometes). Els més atabalats però desitjosos igualment d’informació, podeu passar directament a les conclusions, als últims paràgrafs. Als despistats, un avís: no és un post fàcil de dirigir, si no ve de gust (o interessa però ara no motiva). Per perdre el temps, se m’acuden moltes altres maneres també gratificants…
Finalment, a tots aquells que volgueu analitzar la Llei (sigui a través d’aquest text que us proposo, sigui a través de qualsevol altre), recordeu dues dades que cal tenir presents (i ben presents) en el decurs de la lectura. De fet, la mateixa llei (tot i que en diferents apartats) les reconeix, tot i que sembla que, a l’hora de plantejar solucions i justificar les accions que es volen emprendre, se n’oblida. Una llàstima…
La primera. L’Informe Pisa 2006 demostra que a major nivell socioeconòmic, majors resultats, aquí i a la República Popular de la Xina (una veritat com un temple independentment als estudis que es facin, d’altra banda).
La segona. Als Estats Units (i en certa manera, al Regne Unit), les empreses “esponsoritzen” els centres per prepapar millor la seva mà d’obra, segons les necessitats del mercat, és clar (i així van, que no saben ni què és Europa, i no entenen que quan es deixa algú sense res, tampoc té res a perdre, i pot acabant resultant molt perillós…). Però no era el model finlandès, el nostre? Perquè mira que són estats i economies ben diferents, eh?, l’una de l’altra!!!

Llegir tot el post »

Ja fa dies que penso que els catalans estem carregats de punyetes (com a conjunt, no em malinterpreteu, que a mi tots em caieu molt bé, ja m’enteneu…). Com molt bé saben els rapsodes i escribes Del sud, som el que vulguem ser, però primer ens ho hem de creure… i molts encara no s’ho creuen.
I avui ho he constat amb dues notícies que m’he trobat.
Llegir tot el post »

Avui he trobat una perla…
Mirant els amics de Directe.cat, he topat amb la Neobarretina, una nova creació de l’estudi Moliné que pretén renovar les tradicions i adaptar-les als nous temps. I li ha sortit molt bé: n’ha renovat el material i, gràcies a una cremallera invisible, s’adapta als nous temps tot adoptant fins a cinc posicions diferents, incloent-hi la tradicional. Jo ja me l’he comprada. Els Reis no van poder comprar-ne cap (prou enfeinats estaven amb les altres coses de la llarga llista…). I ara no tindré una barretina, no, tindré una Neobarretina!!! Qui m’ho havia de dir!

PD: Ja he començat a endinsar-me en el meravellós món de la LEC, la futura llei d’educació de Catalunya. I la cosa va per llarg. Però no desistiu, que arribarà… arribarà…

Per molts anys, mestre.
Sense vos, no seríem on som ara, ni podríem dir amb tanta contundència com ho fem ara (recordant que féreu amb Múrcia, per exemple) que nosaltres no som com ells, “nosaltres no som d’eixe món”.

Fragment “petit” del Llibre dels feits, intentant ser fidel al manuscrit original.

“Recomta mon senyor sanct Jacme que fe sens obres morta es: aquesta paraula uolch complir nostre Senyor en los nostres feyts. E iatlia que la fe sens les obres no valla res quant abdues son aiustades fan fruyt lo qual Deus uol rebre en la sua mansio. E ia fos aço quel començament dela nostra naxença fos bo en les obres nostres hauia mester mellorament. No per tal que la fe no fos en nos de creure nostre creador eles sues obres, e a la sua mare pregar que pregas per nos al seu car fill, quens perdonas lo tort que li teniem on de la fe que nos hauiem nos li uiem nos ha duyts ala uera salut.”

Visca els Països Catalans! Visca la terra lliure!
Oprimits, mai vençuts!!!

Hi havia una vegada un home de 52 anys, que escrivia sovint petits poemes i escrits lúdics. Un home d’origen humil, en aquells moments a l’atur, amb relacions passades amb organitzacions contra el règim, a qui només cal sentir parlar cinc minuts per veure que compta amb un discurs sòlid i ben fonamentat.
Un dia, es va posar a escriure l’himne del seu país tal com ell el veu; el va escriure amb la seva dona en un full de paper, quasibé com un entreteniment, i la seva dona va decidir que enviaria la lletra en un concurs que, per cert, no tenia premi. Resulta que en aquells moments l’himne no tenia lletra, només música, amb un origen dubtós, per cert, però aquesta seria una altra història. La lletra és la següent:

¡Viva España! / Cantemos todos juntos / con distinta voz / y un solo corazón.
¡Viva España! / Desde los verdes valles al inmenso mar, / un himno de hermandad.
Ama a la Patria / pues sabe abrazar, / bajo su cielo azul, /pueblos en libertad.
Gloria a los hijos / que a la Historia dan / justicia y grandeza / democracia y paz.

I la sorpresa va ser quan li van comunicar que la seva lletra era la seleccionada.
Però allò només era el principi.
Llegir tot el post »

Una vegada més, la blocsfera catalana demostra la seva inquietud per dinfondre la seva cultura, la seva existència, des del món virtual. En aquest sentit, i una vegada més, s’ha engegat una campanya per mesurar l’impacte d’aquesta disfusió i d’aquesta presència. En aquest cas, es tracta d’una iniciativa pensada per a dissabte vinent i incitada per en Vicent Partal des del seu bloc.
Dissabte fa 800 anys justos del naixement de Jaume I, figura cabdal per a la història del nostre poble. Així doncs, se’ns proposa publicar un post que contingui un fragment del Llibre dels fets i una reproducció del Penó de la Conquesta (ambdues coses les podeu trobar en el bloc d’en Vicent, així com més informació relacionada amb la campanya).
Així doncs, tots a commemorar l’acte i a fer palesa la nostra existència. Si ens silencien en el món real, sempre ens quedarà el virtual, detector dels secrets del cor…
Visca la terra lliure!

A vegades el dia a dia ens enterboleix la vista, i no som capaços de viure plenament totes aquelles coses bones que tenim i totes aquelles coses bones que ens passen, que vivim. És llavors quan ens ve com anell al dit el trobar-nos en una sitaució que ens situiï  en un cara a cara amb elles.
Avui m’he sentit molt útil, útil per a la gent que m’envolta i, fins i tot, útil per al meu país i per a un món millor. M’he sentit plena com feia temps que no em sentia i el millor del cas és que la meva realitat externa no ha canviat, només s’ha fet present…
Llegir tot el post »