La pubilla del Ter

I com aquell qui no vol, ja en fa un any.
Llegir tot el post »

Em preparo, el moment s’acosta.
Llegir tot el post »

Tornem a la càrrega, i amb més força que mai. Les vacances ja consumides es noten, i encara més es noten les que queden per consumir…
I tornem a lluitar pel nostre territori, a favor de la seva conservació i la seva preservació, i en contra de l’enriquiment d’uns pocs mitjançant la seva especulació.
Llegir tot el post »

Un cop més, la societat que m’envolta em sorprèn, i noto com empeny subtilment a tots els individus a seguir les seves directrius, les seves dinàmiques, les seves maneres de fer. I que dolentes són sovint les dinàmiques de grup!!!
I aquest cop a tots els nivells: m’ha sorprès el crític de la premsa, tant escrita com visual, el del bar, els comentaris que he sentit per l’institut… tothom, vaja. Tots en ple estat de pànic, tots en estat de xoc, tots en crisi perquè s’ha produït un canvi: una aturada del transport. Però a mi no em sembla una crisi. Una crisi ve quan es posen en dubte valors, principis, normes o dogmes (ja siguin religiosos, científics, morals, filosòfics, econòmics, etc.) com a conseqüència de l’esdevenir en la realitat, com a conseqüència dels resultats que aquests principis han tingut un cop s’han aplicat a la realitat. I aquí no es posa en dubte res, no es planteja canviar res, actualitzar cap valor ni contingut: simplement s’han passat pel forro els que la humanitat ja coneix, i ara es troben perduts. I parlen de crisi.
He esperat fins que passés tot el procés, a veure si així succeïa alguna cosa que em fes passar l’espant inicial, però res a fer, segueixo igual de sorpresa que el primer dia, el dia D en què a molta gent se li esfondrava la seva petita, trista, bruta i dissortada existència.
Llegir tot el post »

Aquest cap de setmana ha estat estranyot. De fet, aquesta sensació de mirar-se la vida d’una altra manera fa que molts moments em semblin estranyots, i moltes experiències sorprenents…
Divendres cap a ca l’àvia, tot i que hi vaig arribar a quarts de tres de la matinada rebentada després d’un tour pel país, d’aquests que normalment passen molt sovint. A les quatre de la tarda, hora de sortida; a les sis, Carla; a les vuit i pico, visita fugaç a la Mater i al brother; a les deu al restaurant, amb el Babbo i companyia; i, finalment, a les tantes, visita al cousine preerasmus. Llegir tot el post »

Bé, després d’haver pogut gaudir de la meva primera patum, només puc dir una cosa: patim, patam… patum!!!
Tinc el cos nafrat (i quan dic el cos, vull dir el cos), les mans cremades, l’esquena trinxada i les cames encara ara em fan figa. Això sí: l’any que ve que m’hi esperin, que peti qui peti per corpus estaré a Patum!
Llegir tot el post »

Bé, quan s’acaba l’estrés, apareix el cansament, i després del descans, arriba la calma.
I en calma i amb la distància necessària, ja puc fer balanç de la magnífica jornada que vàrem viure ahir, divendres 23 de maig, a l’IES Martí l’Humà: una esplèndida jornada que fluí de manera deliciosa.
Cap a les dotze del matí arribaven els autors del llibre que es presentava “Del Sud: el País Valencià al ritme dels Obrint Pas”, Hèctor Sanjuan i Antoni Rubio, i els membres d’Obrint Pas Xavi Sarrià, Miquel Gironès i Jaume Guerra, i la jornada literària i musical que tantes cabòries ens havia ocasionat arrencava sense marxa enrere… Quina emoció!
Llegir tot el post »

Aquest també ha estat un cap de setmana d’extrems, de contraris, de grisos… mooolts grisos!
Un divendres foscot, amb llums encegadores esporàdiques, però foscot. Dissabte, dia que m’havia portat de corcoll força dies, més lluminós, amb alguna ombra casual, però lluminós.
Llegir tot el post »

Els humans, poc o molt, necessitem comprendre el món que ens envolta, comprendre l’esdevenir de les coses, així com necessitem, en més o menys mesura, de la comprensió dels altres.
Aquesta necessitat és tant forta que, en situacions de manca de comprensió per part d’altri, em pot fer desitjar lligar l’altre en una cadira, obligar-lo a escoltar-me serenament, i aconseguir així la seva comprensió. “Si pogués explicar-li amb serenitat i sense presses, segur que m’entendria…”.
Llegir tot el post »

La matinada del dia 12 d’abril d’avui fa quinze anys va ser assassinat a sang freda Guillem Agulló, un nano com tu i com jo que pensava, com tu i com jo, que vivia en un país lliure on ell podia ser lliure… I ni una cosa ni l’altra.
No vull pensar, com molts han fet i faran, que cap mort serveixi per res. Em nego a pensar que la mort de cap persona sigui útil.
Ara bé, com diuen molt bé els rapsodes de Sants, “el que no sabíem i ara sabem tots és que tota acció porta una reacció”. I la reacció és clara: quinze anys després seguim recordant-lo, seguim lluitant per allò que ell lluitava, seguim creient en allò que ell creia, seguim en peu de guerra, tot i no saber-nos lliures…
Els assassins (el material i els altres) continuen fent el que feien, però nosaltres també, que aquí no es rendeix ningú. Que vinguin i ens matin un per un, a veure si poden.
Així doncs, avui més que mai, GUILLEM AGULLÓ, NI OBLIT NI PERDÓ!!!

Dilluns, el cap de setmana ja s’ha acabat… Però quin cap de setmana!!!
Una vegada més, quan tot és més fosc, apareix la llum, tant gran que encega. Una vegada més, quan creus que tot s’acaba, tot torna a començar…
A poc a poc, surto del pou, surto del magma, creixo, prenc el control de les coses controlables de la meva vida i assumeixo les incontrolables… Decidint el meu camí, vaig tancant etapes i n’obro de noves, i subtilment va apareixent l’Anna que jo vull, aquella que jo vull, aquella que em surt de l’ànima.
Llegir tot el post »

Les coses bones sempre arriben de sobte, quan menys les esperes: quan la suor ja et regalima cos avall i es mescla amb la terra… però encara no n’has assaborit cap fruit; quan l’esperança es confon amb la fe. I així ha estat aquest cap de setmana: un continu de sorpreses i descobriments, però sobretot, un sentiment intens de trobar-se per fi on un vol i amb qui vol.
Tot començà a mitja setmana, quan em vaig assabentar que La Gossa Sorda presentava el seu nou disc Saó a Pego, el cap de setmana abans del concert de Navàs, que ja quedava fitxat… Quin tros de notícia!!! Encara recordo el regust amarg de l’últim concert de saber que estaríem tants dies i tantes nits sense Gossa a l’escenari…
Llegir tot el post »

A petició del meu estimat públic (en aquest cas, del Javi, Labal pels amics, gran baixista i millor amic…quines converses post assajos, eh!!) em disposo a relatar la crònica de les vacances dels meus peixos.
Tot va començar dijous cap al vespre. Just quan em preparava per marxar de ruta amb una autocaravana i cinc amics va començar l’hecatombe piscícola. Parlant per telèfon, vaig observar com, de la part de sota del moble on tinc l’aquari, en sortia aigua a bon ritme. Vaig penjar el telèfon i em vaig començar a atabalar: si estava cedint i rebentava, estava apunt de tenir uns 85 litres d’aigua corrent pel menjador, i una mortaldat de por…

Llegir tot el post »

A vegades, el continu esdevenir de la vida, del present, pertorba la capacitat de prespectiva necessària per pair-lo, per comprendre’l, per assumir-lo. I bé, és moment de desconnectar de l’immediat, per poder contextualitzar el present en el nostre passat i incorporar-lo en la nostra història vital, en el nostre futur.
A vegades dura massa temps aquest procés, però no s’ha de perdre l’esperança…
Jo, de moment, marxo de vacances. Qui em busqui, ja sap on trobar-me o, si més no, on esperar-me.
Jo tanco la porta… PLAFF!

Avui he sortit a passejar.
Venia de veure “Fuenteovejuna”, al Teatre Bartrina de Reus (que, per cert, és encisador tot ell), i els alumnes no paraven de fer-se els impertinents amb els actors i entre ells, i al final m’he passat més de mitja obra dreta ja que l’única manera de fer-los callar ha estat amb la meva presència “cual sargento mayor” al seu costat.
Llavors, de sobte, he notat que no estava del tot fina. Però, pensant-hi, tampoc em passava res. Notava com si tingués son, però no en tenia. Notava com si tingués gana, però no en tenia. Notava calfreds, però tampoc tenia fred.
I de cop he pensat que em calia desconnectar.
No volia seguir veient el que veia, el paisatge tant conegut; no volia tornar a casa; no volia quedar-me al poble…
I finalment he trucat a la Fina, la marassa més dolça de l’institut, i ens hem escapat per un camí dels que marxen muntanya endins…
Amb poc més de dos-cents metres de caminada, de cop no vèiem cap casa: només vinyes, caminois i la muntanya imponent (avui, entre boirines, encara imposava més…). I l’efecte ha estat màgic i immediat. De cop, com si res, les cabòries han marxat, i la tensió per saber quines eren també. Amb poca estona, tot era silenci, pau, tranquil·litat, calma… El millor del cas és que hem descobert un racó que és a quinze minuts de casa i de l’institut! Tantes i tantes vegades parlàvem d’anar a passejar a l’hora de dinar per desconnectar de tot plegat, i al costat teníem un raconet encisador… i amb taules i cadires!
Quan tornava cap a casa pensava en el canvi d’actitud després de la caminada, i m’ha vingut al cap aquella gran cançó d’en Pau Riba.
Llegir tot el post »