A Granollers també hem llegit un bon troç de La Plaça del Diamant, a la placeta de Sant Francesc. De les onze fins a quarts de tres, hem seguit les desventures de la Colometa i en Quimet amb la veu de més d’una trentena de lectores -moltes més, en el seu dia- i lectors de la ciutat.

Una excel·lent proposta de la Setmana del Llibre en Català per commemorar el Centenari del naixement de Mercè Rodoreda, i que s’ha repetit en unes quantes ciutats més de tot el país. Tot felicitant l’Anna per l’organització, espero que la iniciativa es pugui repetir en el futur.

Fins el 29 de març podeu veure l’exposició de butxaca que la Montserrat Mas va inaugurar ahir a l’Espai Passe-partout de l’Aire F. Publicacions de fa 80 anys és una breu mostra de fotografies que recull, amb molta cura, imatges extretes d’una col·lecció de revistes dels anys vint i trenta del segle passat, acuradament enquadernades en diversos volums. La sensibilitat  de la Montserrat ens permet veure detalls de les il·lustracions, d’imatges de publicitat o bé de còmics. Les seves fotografies ens en remarquen les ombres de les pàgines, l’enquadernació, els detalls de les imatges, … Allò que permet identificar una fotògrafa de veritat de la resta de mortals quan fem fotografies. … Read the rest of this entry »

Començament i fi

… I arribarem al final del camí
com si tot just l’haguéssim començat.
Després de tant bregar i de tant delir
en un no-res tornem a ser un nonat.

Barcelona, 22 de novembre del 1978. (Dels Nous quaderns de l’alquimista).

El2 23-F no és una bona data. Un altre cop d’estat, aquest cop a la nostra literatura. La mort s’acaba d’endur aquesta tarda en Josep Palau i Fabre. La nostra cultura està de dol, però queden aquests 90 anys de teatre, poesia, assaigs, contes … I ara, deu estar al París celestial, fent-la petar amb en Picasso, parlant de Llull, Greta Garbo, poesia, pintura i alquímia. 

He trobat el meu terreny
i la meva llibertat:
la muntanya, l’aigua, el prat,
l’aire, l’aire del Montseny.

Cada timba, cada greny,
misteri de soledat:
el parell, l’home, el ramat,
l’aire, l’aire del Montseny.

Tot és pur, dolç i ferreny
i fort com l’eternitat:
silenci, pau i combat,
l’aire, l’aire del Montseny.

En un dia com avui, fa cent anys naixia a Vilassar de Mar Pere Ribot i Sunyer, el mossèn poeta, rector de la parròquia de Riells del Montseny. Pels que hem fet del Montseny la nostra montanya màgica, els poemes de mossèn Pere Ribot ens han ajudat a fer-lo encara més nostre.

Avui es commemora el primer segle del Palau de la Música catalana. Joia del modernisme, deguda a Lluís Domènech i Montaner, el Palau s’ha convertit en aquests cent anys en el nostre temple de la música. Tot i cada un de nosaltres hi hem viscut moments d’art sensacionals. Em venen al cap diversos concerts de cant coral, de música clàssica -amb l’Orquestra de Cambra de Granollers-, i de jazz, amb personatges com Chet Baker, Bobby Mc Ferrin -que hi tornarà el maig-, Joe Pass, Keith Jarrett i, sobretot, uns quants concerts amb en Tete Montoliu, entre molts d’altres.

Però, per damunt de qualsevol altre, el concert més especial és el que va fer-hi la Núria, la meva filla gran, amb la Coral dels Amics de la Unió, el juny de 2006. Inoblidable.

Per molts anys i molts concerts!

En Ramon Tramosa ens regala un altre bon article, definint allò que anomena la Generació Jocs. Així, la Gamer Generation seria la dels joves que s’han passat més de “5.000 hores de la seva vida jugant a la PlayStation; han intercanviat uns 250.000 missatges de correu electrònic i sms; han parlat pel telèfon mòbil unes 10.000 hores i han vist méixer, mentre eren a la universitat, la Viquipèdia, el YouTube i el Podcasting.” Nosaltres, en canvi, seríem la Generació Gutemberg, marcada encara pel llibre i la premsa escrita en paper. Segons l’estudi que s’esmenta, lògicament, aquests joves estarien més adaptats a les noves visions del management i, per tant, més preparats per prosperar en les empreses del futur.

Tot i amb això, en Tremosa defensa clarament la necessitat de potenciar la lecutra d’aquests joves, posant els desastres d’en Solchaga com a exemple.

La conclusió final, però, és impecable: “Llegeix, i conduiràs. No llegeixis, i seràs conduït“.

Fins el 2 de març us queda temps per visitar, si no ho heu fet encara, l’exposició d’en Cesc a les cotxeres del Palau Robert. La força del traç és un sentit homenatge a la persona i l’obra d’en Francesc Vila i Rufas, mort ara fa poc més d’un any. Un resum de la seva obra, comisariat per en Toni Batllori, el ninotaire de la Vanguàrdia, i que aplega tant la seva vesant de denúncia social -l’exposició està estructurada a partir dels seus pisos-, com amb la de la il·lustració -per al Cavall Fort, per exemple, que ara li dedica també un póster especial amb totes les seves portades-, i la ironia, que li permetia fer una ullada àcida a la realitat que l’envoltava -amb alguns dels acudits censurats. I recull també alguna de les entrevistes televisives que li van fer, i que permet conèixer bé el personatge. Però, probablement, el que sorprèn més és la seva mirada introspectiva a través de la pintura. Ara bé, el Cesc que a mi m’agrada és quan s’expressava poèticament amb els seus dibuixos, molts cops a través de la mirada dels infants.

Per això, em fa il·lusió reproduir un dels dibuixos dels quals en tinc un millor record. El Viatge a la Lluna, en un disc d’en Xavier Montsalvatge, narrat per en Josep Maria Espinàs, i que va ser un dels meus primers moments, podríem dir, audiovisuals i de ciència ficció. La colla de nens de carrer que són capaços de construir sols un cohet per anar a la lluna. La il·lusió infantil més elemental, expressada esplèndidament amb els ninots d’en Cesc!

Per segon any consecutiu, la rua de Carnaval no ha tingut color. L’Ampa de l’Espriu ha fet la seva feina i, tot reivindicant el gimnàs, s’ha fet acompanyar d’una tribu africana amb molt de ritme. … Read the rest of this entry »

Un bon article a l’Avui d’avui, sobre el nou Pla de museus, d’en Gabriel Alcalde. Una aportació seriosa i serena al debat sobre la proposta del Conseller Tresserras de redefinició de futur del sistema de museus del país. I una mirada que va més enllà de la superficialitat del nou Museu Catalònia.

Aspectes com el nombre i tipus de museus actualment existents a Catalunya, el debat que s’obre amb la proposta sobre els museus nacionals i  l’atenció cap als museus del territori i a la potenciació de la seva vertebració, són algunes de les qüestions que bé valen una lectura de l’article.

Quina sorpresa -i quina il·lusió- sentir el nom de la Najad com a guanyadora del Premi Ramon Llull, de la veu de la Gemma Lienas, membre del jurat! Espero ja amb delit L’últim patriarca, la seva novel·la, que serà traduïda, a més, al castellà i al francès.

La Najad és una catalana -granollerina- més, per molt que sempre li ressaltin el seu origen a Nador. I ara s’ha convertit, de la nit al dia, també en una andorrana de primera.

Si amb el primer llibre -una carta a en Rida, el seu fill- no va parar de fer xerrades amb el Consorci per als voluntaris lingüístics, ara li esperen llargues sessions de presentació del nou llibre. I un Sant Jordi -si pot ser, sota la Porxada- com sempre havia somniat: com a escriptora. Enhorabona! … Read the rest of this entry »