Quin retrat més precís, el d’en Leonard Beard al Periódico, de quin és el veritable paper d’un exèrcit modern, i de com funciona la diplomàcia internacional!

Ara, de fet, comença la veritable negociació -després d’haver mort uns quants ciutadans de no-res- pel territori. Sabrem què s’hi amaga, realment, darrera de l’interès de Rússia per Ossètia?

 El mal ja està fet.

(Vergara, a El Público)

El repte de l’estiu!

El mètode rus de diàleg.

(Joan Tharrats, a l’Avui)

Realment, això només és a Ossètia? I quina emissora escoltaran per agrair l’alliberament? La Cope rusa?

En les olimpíades de la guerra, Rússia es posa al mateix nivell que la Xina. No sé, però, si la TV Espanyola donarà el mateix tractament a aquesta guerra que als Jocs Olímpics.

El serial de l’estiu promet ser un drama (o una comèdia?).

(Ferreres, a El Periódico)

En Ferreres es queda curt. I si, d’una vegada per totes, deixem de fer el ruc i desenganxem el carro?

Fins el 2 de març us queda temps per visitar, si no ho heu fet encara, l’exposició d’en Cesc a les cotxeres del Palau Robert. La força del traç és un sentit homenatge a la persona i l’obra d’en Francesc Vila i Rufas, mort ara fa poc més d’un any. Un resum de la seva obra, comisariat per en Toni Batllori, el ninotaire de la Vanguàrdia, i que aplega tant la seva vesant de denúncia social -l’exposició està estructurada a partir dels seus pisos-, com amb la de la il·lustració -per al Cavall Fort, per exemple, que ara li dedica també un póster especial amb totes les seves portades-, i la ironia, que li permetia fer una ullada àcida a la realitat que l’envoltava -amb alguns dels acudits censurats. I recull també alguna de les entrevistes televisives que li van fer, i que permet conèixer bé el personatge. Però, probablement, el que sorprèn més és la seva mirada introspectiva a través de la pintura. Ara bé, el Cesc que a mi m’agrada és quan s’expressava poèticament amb els seus dibuixos, molts cops a través de la mirada dels infants.

Per això, em fa il·lusió reproduir un dels dibuixos dels quals en tinc un millor record. El Viatge a la Lluna, en un disc d’en Xavier Montsalvatge, narrat per en Josep Maria Espinàs, i que va ser un dels meus primers moments, podríem dir, audiovisuals i de ciència ficció. La colla de nens de carrer que són capaços de construir sols un cohet per anar a la lluna. La il·lusió infantil més elemental, expressada esplèndidament amb els ninots d’en Cesc!

Rodalies, la meva creu de cada dia. Pel que sembla, les coses no canvien, per moltes promeses que continuïn fent-nos. Almenys, en Fer ens comprèn, als usuaris.

Per als que sigueu curiosos, val la pena observar la pàgina web de Cercanías de Barcelona, només en castellà i amb “catxondèiu”: “Barcelona es una bellísima ciudad donde la tradición local se mezcla con las últimas tendencias culturales llegadas desde todos los puntos de Europa. La Ciudad Condal merece ser visitada con atención. El viajero no debería perderse bajo ningún concepto el Barrio Gótico ni los edificios modernistas realizados por el arquitecto Antonio Gaudí“. Queda clar que la “tradición local” ens la proporciona cada dia aquesta desastrosa empresa espanyola.