El bisbe Casaldàliga celebra els vuitanta anys en plena forma, malgrat el Vaticà, els terratinents brasilers i el pàrquinson. Tot i que continuen vigents les seves causes -els problemes de la terra, els pobles indígenes, Amèrica i el Tercer Món, la conversió de l’Església als pobres i marginats, l’ecumenisme, el diàleg interreligiós-, la seva esperança amb la gent jove és de pedra picada. Amb tres prioritats clares -la formació, l’autonomia per les persones i en l’economia, i la pastoral sociopolítica, a partir de les comunitats de base-, segueix llençant missatges clars als bisbes sobre el paper de l’Església: “ens falta consciència i exercici d’una pastoral lliure, servidora, samaritana. La societat ha de ser autònoma i l’Església hi ha de contribuir aportant la llum de l’Evangeli”. Que n’aprenguin, els bisbes espanyols!

Més de quaranta anys al Mato Grosso i el bisbe Pere encara avui respira en català!

Per fi arriba la Ministra a Barcelona cavalcant dalt de l’AVE. (Que, recordem-ho per als que no ho sàpiguen, vol dir Alta Velocidad Española.  Cal ser conscients del ritme al que ens volen els espanyols, i de la llengua -tot en castellà- que ens volen imposar). Els gladiadors, però, que haurem de continuar amb les Cercanías gestionades pel país veí, ens ho mirem amb escepticisme. Quan trigarà aquest nou tren a espatllar-se, posant-se a l’alçada de la resta dels serveis que ens ofereixen des d’España?

Avui es commemora el primer segle del Palau de la Música catalana. Joia del modernisme, deguda a Lluís Domènech i Montaner, el Palau s’ha convertit en aquests cent anys en el nostre temple de la música. Tot i cada un de nosaltres hi hem viscut moments d’art sensacionals. Em venen al cap diversos concerts de cant coral, de música clàssica -amb l’Orquestra de Cambra de Granollers-, i de jazz, amb personatges com Chet Baker, Bobby Mc Ferrin -que hi tornarà el maig-, Joe Pass, Keith Jarrett i, sobretot, uns quants concerts amb en Tete Montoliu, entre molts d’altres.

Però, per damunt de qualsevol altre, el concert més especial és el que va fer-hi la Núria, la meva filla gran, amb la Coral dels Amics de la Unió, el juny de 2006. Inoblidable.

Per molts anys i molts concerts!

Sobre la polèmica dels bisbes, és d’agrair aquest article d’en Salvador Cardús que, des d’una òptica cristiana, deixa ben clar el paper jugat per la Conferencia Episcopal Española amb el seu document pre-electoral. Ells -els bisbes espanyols- sabran perquè ho fan. Ara bé, com és que els bisbes catalans han fet un paper tan galdós? On és, aquella església catalana que s’explicava tan diferent? La conclusió: tot resulta deu vegades patètic! …

Read the rest of this entry »

En Ramon Tramosa ens regala un altre bon article, definint allò que anomena la Generació Jocs. Així, la Gamer Generation seria la dels joves que s’han passat més de “5.000 hores de la seva vida jugant a la PlayStation; han intercanviat uns 250.000 missatges de correu electrònic i sms; han parlat pel telèfon mòbil unes 10.000 hores i han vist méixer, mentre eren a la universitat, la Viquipèdia, el YouTube i el Podcasting.” Nosaltres, en canvi, seríem la Generació Gutemberg, marcada encara pel llibre i la premsa escrita en paper. Segons l’estudi que s’esmenta, lògicament, aquests joves estarien més adaptats a les noves visions del management i, per tant, més preparats per prosperar en les empreses del futur.

Tot i amb això, en Tremosa defensa clarament la necessitat de potenciar la lecutra d’aquests joves, posant els desastres d’en Solchaga com a exemple.

La conclusió final, però, és impecable: “Llegeix, i conduiràs. No llegeixis, i seràs conduït“.

Fins el 2 de març us queda temps per visitar, si no ho heu fet encara, l’exposició d’en Cesc a les cotxeres del Palau Robert. La força del traç és un sentit homenatge a la persona i l’obra d’en Francesc Vila i Rufas, mort ara fa poc més d’un any. Un resum de la seva obra, comisariat per en Toni Batllori, el ninotaire de la Vanguàrdia, i que aplega tant la seva vesant de denúncia social -l’exposició està estructurada a partir dels seus pisos-, com amb la de la il·lustració -per al Cavall Fort, per exemple, que ara li dedica també un póster especial amb totes les seves portades-, i la ironia, que li permetia fer una ullada àcida a la realitat que l’envoltava -amb alguns dels acudits censurats. I recull també alguna de les entrevistes televisives que li van fer, i que permet conèixer bé el personatge. Però, probablement, el que sorprèn més és la seva mirada introspectiva a través de la pintura. Ara bé, el Cesc que a mi m’agrada és quan s’expressava poèticament amb els seus dibuixos, molts cops a través de la mirada dels infants.

Per això, em fa il·lusió reproduir un dels dibuixos dels quals en tinc un millor record. El Viatge a la Lluna, en un disc d’en Xavier Montsalvatge, narrat per en Josep Maria Espinàs, i que va ser un dels meus primers moments, podríem dir, audiovisuals i de ciència ficció. La colla de nens de carrer que són capaços de construir sols un cohet per anar a la lluna. La il·lusió infantil més elemental, expressada esplèndidament amb els ninots d’en Cesc!

Rodalies, la meva creu de cada dia. Pel que sembla, les coses no canvien, per moltes promeses que continuïn fent-nos. Almenys, en Fer ens comprèn, als usuaris.

Per als que sigueu curiosos, val la pena observar la pàgina web de Cercanías de Barcelona, només en castellà i amb “catxondèiu”: “Barcelona es una bellísima ciudad donde la tradición local se mezcla con las últimas tendencias culturales llegadas desde todos los puntos de Europa. La Ciudad Condal merece ser visitada con atención. El viajero no debería perderse bajo ningún concepto el Barrio Gótico ni los edificios modernistas realizados por el arquitecto Antonio Gaudí“. Queda clar que la “tradición local” ens la proporciona cada dia aquesta desastrosa empresa espanyola.

Un bon article a l’Avui d’avui, sobre el nou Pla de museus, d’en Gabriel Alcalde. Una aportació seriosa i serena al debat sobre la proposta del Conseller Tresserras de redefinició de futur del sistema de museus del país. I una mirada que va més enllà de la superficialitat del nou Museu Catalònia.

Aspectes com el nombre i tipus de museus actualment existents a Catalunya, el debat que s’obre amb la proposta sobre els museus nacionals i  l’atenció cap als museus del territori i a la potenciació de la seva vertebració, són algunes de les qüestions que bé valen una lectura de l’article.

Just avui fa vuit-cents anys del naixement del Rei En Jaume. I tot un seguit de blocaires ho han celebrat fent referència al Llibre dels Feits. Jo, que no arribo a tant, m’acontento amb explicar que els meus feits personals més antics respecte a Jaume I es remonten al disc d’en Jaume Picas i l’Antoni Ros-Marbà, la Història de Catalunya amb cançons, un hit-parade de la meva infantesa, que ens permeté conèixer i interessar-nos per la història -i les històries- del nostre país, quan a l’escola no ens l’ensenyaven pas.

I és que la història, i en concret les gestes del Rei En Jaume, amb música entraven molt més bé. … Read the rest of this entry »

En Jordi Ramon i en Joan Tardà ens han presentat aquest vespre a l’Anònims la crònica del grup parlamentari d’Erc a Madrid durant la darrera legislatura. Un relat que explica l’estratègia -més aviat fallida- d’Esquerra respecte l’Espanya federal. (Com a exemple, la pàgina web del Congreso, que continua estant només en castellà i anglès). El llibre també recull el conjunt d’actuacions parlamentàries exercides pels deu diputats independentistes, i presenta un seguit d’anècdotes de la cara més cateta del país veí.

Però entenc que aquesta vessant més cutre de l’Espanya sociològica no és pas el perill real. Ja s’ho faran ells, això de l’espanyolisme tronat. Com diu en Joan Puigcercós, “a més d’envellir, Madrid fa madurar. Sobretot perquè comproves en primera persona a què ens enfrontem. Qui tenim al davant. … Un Estat de debò, que funciona i que sap què vol i què li convé. Un Estat amb un exèrcit de burocràcia i aristocràcia funcionarial que és la primera línia de foc defensant-lo, acompanyat d’un potentíssim entramat comunicatiu que sap que, amb les qüestions de menjar, no s’hi juga. ” Una bona colla de secretaris i subsecretaris, acompanyats d’empresaris privilegiats i periodistes amics que acomboien els ministres de torn. Aquesta és l’Espanya perillosa de veritat. … Read the rest of this entry »