Tot i l’estiu, el desastre de la Renfe no fa vacances. I el traspàs segueix sense arribar.

El serial de l’estiu promet ser un drama (o una comèdia?).

(Ferreres, a El Periódico)

Avui el diari Público publica un article-manifest de set professors universitaris d’arreu de l’estat amb una visió ben diferent de la jugada, i que és recomanable de llegir. A favor del plurilingüisme, denuncien els privilegis del castellà (”quienes defienden que el castellano es superior, natural y útil olvidan su imposición”; o “conocer el español es obligatorio, los hablantes de otras lenguas sólo tienen derecho a su uso”), i que la seva defensa només pot tenir un mòbil ideològic.

Els set professors que trenquen tòpics són Carlos Fernández Líria (UCM), Montserrat Galceran (UCM), Pedro Ibarra (UPV), Juan Carlos Moreno Cabrera (UAM), Arcadi Oliveres (UAB), Jaime Pastor (UNED) i Carlos Taibo (UAM).

Ahir, a l’Ateneu, la Plataforma per la llengua -l’entitat més activa en aquests moments, en defensa del català- va presentar l’edició del Manifest El català, llengua comuna!, elaborat per vint-i-tres entitats de ciutadans catalans vinguts d’arreu. Un acte senzill i emotiu, però ple de força pel seu significat, i que demostra el valor i la qualitat de la societat catalana a l’hora de defensar allò que és just. …

Read the rest of this entry »

En Ferreres es queda curt. I si, d’una vegada per totes, deixem de fer el ruc i desenganxem el carro?

Pel que es veu, no ens en sortirem pas. De la patacada electoral passem directament a les hòsties sense passar, com seria lògic, per cap anàlisi de les causes. Com és que de l’executiva del dilluns no se’ns va transmetre cap anàlisi electoral? Per què s’han perdut vots? S’han quedat a casa o han marxat a casa d’altri -a Can Sociata, a la Casa Gran, … I la nostra campanya, no hi té res a veure? (I més, després de veure com la cap de campanya de la Hillary dimiteix només per unes declaracions!). Això sí, a corre-cuita, ja podem començar a preparar el Congrés.

L’acudit d’avui a la feina és ben il·lustrador: per què Erc ha tingut aquests resutats? Perquè hem començat a aplicar l’horari d’estiu, de 8 a 3. I, si seguim així, ben aviat estarem de vacances!

A Granollers també hem llegit un bon troç de La Plaça del Diamant, a la placeta de Sant Francesc. De les onze fins a quarts de tres, hem seguit les desventures de la Colometa i en Quimet amb la veu de més d’una trentena de lectores -moltes més, en el seu dia- i lectors de la ciutat.

Una excel·lent proposta de la Setmana del Llibre en Català per commemorar el Centenari del naixement de Mercè Rodoreda, i que s’ha repetit en unes quantes ciutats més de tot el país. Tot felicitant l’Anna per l’organització, espero que la iniciativa es pugui repetir en el futur.

Començament i fi

… I arribarem al final del camí
com si tot just l’haguéssim començat.
Després de tant bregar i de tant delir
en un no-res tornem a ser un nonat.

Barcelona, 22 de novembre del 1978. (Dels Nous quaderns de l’alquimista).

El2 23-F no és una bona data. Un altre cop d’estat, aquest cop a la nostra literatura. La mort s’acaba d’endur aquesta tarda en Josep Palau i Fabre. La nostra cultura està de dol, però queden aquests 90 anys de teatre, poesia, assaigs, contes … I ara, deu estar al París celestial, fent-la petar amb en Picasso, parlant de Llull, Greta Garbo, poesia, pintura i alquímia. 

He trobat el meu terreny
i la meva llibertat:
la muntanya, l’aigua, el prat,
l’aire, l’aire del Montseny.

Cada timba, cada greny,
misteri de soledat:
el parell, l’home, el ramat,
l’aire, l’aire del Montseny.

Tot és pur, dolç i ferreny
i fort com l’eternitat:
silenci, pau i combat,
l’aire, l’aire del Montseny.

En un dia com avui, fa cent anys naixia a Vilassar de Mar Pere Ribot i Sunyer, el mossèn poeta, rector de la parròquia de Riells del Montseny. Pels que hem fet del Montseny la nostra montanya màgica, els poemes de mossèn Pere Ribot ens han ajudat a fer-lo encara més nostre.

Ahir vaig dir a les meves filles que es fixessin bé en allò que passava a la televisió: la festa per la proclamació d’independència de Kosovo. La primera d’un país europeu de què elles tenen consciència. I no serà l’última.

I també que fossin conscients del ridícul espanyol. De com Espanya es va quedant sola a Europa, no reconeixent les majories democràtiques i l’exercici del dret a l’autodeterminació dels pobles. Europa, per sort, és ben diferent. I els nacionalismes com l’espanyol -o el serbi- no hi tenen cabuda.

Hi afegeixo també dues reflexions. … Read the rest of this entry »