Portalet

Segons explica Vilaweb, l’artista de Vinaròs Carles Santos ha vist com li retiraven una trentena de fotografies de l’exposició Els crits de Crist al Crist dels crits, que es va inaugurar ahir a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Els motius són, segons el director d’aquesta institució, “personals i perquè podrien ofendre, sobretot en aquestes dates”. A més, el Ple de la Diputació de Lleida va donar suport a l’actuació del director, només amb l’abstenció de CiU. Una trista notícia que em genera uns quants dubtes. …

El primer, com a simple ciutadà: per què el van convidar, i en concret per aquestes dates? Mira que era fàcil no fer-ho! Que no coneixia l’obra d’en Carles Santos, el responsable de la proposta? Quina mena de director és, que no sap el que programa i en quina època de l’any ho programa?

En Carles Santos és, pel meu gust, un dels creadors visuals i sonors més rellevants de la nostra cultura, avançat en tot allò que fa, des d’un punt de vista plàstic, i realment impactant en totes les seves propostes. I a mi m’agrada, sobretot a nivell musical. És evident que també -com fan tots els artistes- ha anat generant un món simbòlic particular, molt relacionat amb la religió i el sexe. La proposta de Lleida -que ja s’havia exposat anteriorment a Barcelona- no es mou d’aquests paràmetres. No coneixien en Carles Santos, doncs? Val més que s’ho facin mirar!

Per sort, en Carles, ni s’enfada, perquè ja hi està acostumat. Malhauradament, això em genera el meus segon dubte, com a republicà. Té a veure amb la manera d’entendre a casa nostra, no pas l’art, sinó quina concepció n’ha de tenir la ciutadania. L’art està pensat per a persones amb la ment lliure, capaces de captar-ne totes les seves derives -estètiques, simbòliques, etc- i de situar-les al seu lloc. Fugint sobretot del “què diran” com a paràmetre per a valorar un artista o la seva obra. El problema el tenen les persones que “hi veuen” allò que no hi ha en una obra, perquè no saben aïllar-la de la seva realitat. Una visió republicana de l’art, doncs, hauria d’anar lligada amb ajudar les persones a ser crítiques amb el mateix art, però també amb l’entorn en què aquest ha de conviure. I, per això, crec que tot aquest “cristo” que s’ha muntat és una passa enrera important en aquesta mirada.

El tercer dubte em fa veure com giren les coses al món. A Lleida, la gent d’ERC a la Diputació ha defensat el contrari d’allò que vàrem viure a Granollers amb la inauguració del Teatre Auditori. I el paper de CiU és també ben diferent dels seus compartits granollerins. Estic, doncs, totalment descolocat. Tot s’ha girat com un mitjó (d’en Tàpies?). Jo, ja ho he dit, no reclamo pas una visió d’esquerres -que crec que ja ningú sap on situar-la-, sinó sobretot republicana de la cultura. I, en aquest cas, s’ha anat justament a l’altra extrem.

El darrer dubte és respecte a en Carles i la seva pàgina web: com és que no hi ha versió catalana? El creador viu més important de la nostra cultura, no s’explica a la xarxa en català?

Repeteixo: m’he quedat totalment descolocat. M’hauré de fotre una bona paella en honor d’en Carles!