Portalet

Carta a l’Alcalde. De gripaus i de museus

Posted by quico on December 20th, 2007

GripauMuseu de Granollers

(Carta enviada a l’Alcalde de Granollers, en Josep Mayoral) 

1. De drets de rèplica

M’havia proposat de deixar passar el temps fins bastant més enllà. No és senzill canviar d’etapa de la vida, plegar, i deixar un temps prudencial, passant pàgina dels esdeveniments que t’han tocat viure a la ciutat, evitant de tornar-hi, ni que fos mentalment, i deixant fer tranquil·lament als que ara en tenen la responsabilitat. Per això, no volia que fos tan aviat, passat només mig any, que hagués de reprendre la memòria –la meva i la d’altres- per parlar d’una qüestió tan poc transcendent com és la convocatòria d’una plaça.

Però, segons la crònica del 9 Nou de divendres 30 de novembre, l’Alcalde “va voler recorda que el tipus de plaça és fruit d’un acord que es va establir fa uns anys, quan Erc tenia la regidoria de cultura”, un fet que no és pas ben cert. Per això, i si l’alcalde fa servir el meu nom –en té tot el dret, només faltaria!- jo també puc respondre’l, en lògica correspondència i amb el bon rotllo que crec que ha caracteritzat la nostra relació política (tant de companys regidors com d’alcalde a primer tinent d’alcalde) i personal. …

2. De gripaus i capgrossos

Una de les primeres coses que vaig aprendre en política, a l’entrar a governar, és a “empassar-me gripaus”. La cultura del pacte –quina bona falta que feia, a Granollers, que hi hagués un pacte al Consistori- comporta el contrast de projectes i propostes i l’acord entre els diversos models –de ciutat, de gestió- que representem les opcions polítiques que ens presentem a les eleccions. Amb el pacte, les postures se suavitzen, deixant de banda aquells que són probablement els punts de vista més extrems i acceptant elements de l’altre que, en situacions de majoria absoluta, no s’haurien ni tan sols posat sobre la taula. Els diversos acords entre Psc i Erc (amb la participació de CiU, sols o amb Icv) partien del fet de posar en comú allò que compartíem i deixar de banda el que ens separava.

Aquest fet, permetia que ningú hagués d’empassar-se cap “gripau” obligat pels altres partits, però comportava haver d’engolir diversos “capgrossos”; és a dir, situacions en les que podies no estar-hi conforme, o fins i tot en contra, però de caràcter menor en el conjunt del pacte, i que havies d’assumir per al bé de l’estabilitat política.

(No cal dir que aquesta qüestió és la que, avui en dia, determina també la dialèctica existent dins d’Esquerra sobre l’actuació política a desenvolupar a nivell de país: els límits que, segons el gripauòmetre, pot tenir el paper d’Erc al govern de la Generalitat).

3. De directors / es i d’eventuals

Un d’aquests “capgrossos” és la plaça de Direcció del Museu. Per començar, cal dir que la fórmula actual és fruit d’un acord entre el Psc i CiU, quan Carme Esplugas era la Regidora de Cultura, i amb els regidors d’Erc de mitjancers. Després d’un temps d’oposició i estira-i-arronsa, s’establí la fórmula del concurs, amb projecte inclòs, per un càrrec eventual. Una plaça que fou guanyada per en Joan Garriga, i que ocupà del 1997 fins el 2001.

Erc no va ostentar la regidoria de cultura fins el 1999, i ja varem intentar el 2001, un cop en Joan Garriga va deixar el càrrec, que la plaça que es posava a concurs fos fixa. Això no va ser possible, per l’oposició del Psc aleshores, de qui depenia l’àmbit de Recursos Humans de l’Ajuntament.

Posteriorment, com a Erc varem introduir aquesta proposta en el nostre Programa Electoral del 2003 (Deia exactament: “Així mateix, cal que la figura del Direcció del MdG deixi de ser com a personal eventual…”), pensant que, en les negociacions posteriors per definir el PAM 2003 – 2007, tindríem més oportunitats. Però un altre cop l’oposició del Psc va evitar que la plaça fos declarada fixa, preferint-ne una d’eventual. Evidentment, totes aquestes qüestions quedaven, com qui diu, dins de casa. Com a equip de govern, les decisions es prenien de forma compartida i solidària. Per tant, tocava callar i aixecar el dit, malgrat no tot ens fes el pes.

La nostra argumentació per aquest fet era ben simple: el càrrec de Director de Museu no ha de diferir, en cap de les seves característiques, del càrrec, per posar un exemple assimilable (si més no de pressupost) de Director de l’Escola de Música. Com es pot dirigir un projecte coneixent l’eventualitat del teu càrrec, tot i no ser polític? No hi ha gaire casos de direccions de museus que es trobin en situacions com el nostre. I menys si hi afegim la valoració econòmica. (Sembla que ara, tot i que no s’ha recollit en la proposta de concurs, es pretén apujar el sou a la nova directora, fet que ens donaria la raó pel que fa a aquesta demanda de nivell salarial).
L’eventualitat d’una plaça –tothom ho sap- va lligada a una decisió política de l’equip de govern. Qui mani la propera legislatura podrà, si ho creu convenient, canviar la persona escollida. Per tant, amb aquesta proposta es polititza la direcció i el projecte que se li encarrega, lligant-la a una decisió d’àmbit polític, per molt que es disfressi amb un concurs que no és necessari per una plaça eventual.

Resumint: si es vol una direcció eventual, no cal concurs. (I menys quan ja sona per tot arreu el nom de la persona a qui se li ha encarregat el projecte). I, si no és així, si realment es vol impulsar una direcció despolititzada, purament tècnica, amb un concurs lliure, doncs que es convoqui una plaça fixa i amb el temps necessari per presentar un projecte d’acord amb els paràmetres definits.

4. De museus

Però el debat interessant, al meu entendre, no té a veure amb la contractació sinó amb el projecte de museu que es pretén impulsar. I aquí sí que hi ha diferències més que rellevants. Si més no, pel que es deriva de les bases, en les que se centra la funció del museu exclusivament en l’àmbit artístic.

Des d’Erc sempre hem cregut en una institució independent, tal i com ja el van concebre durant la República els seus fundadors, que potenciï el conjunt del coneixement –científic i artístic- de forma integral. Art i patrimoni de la mà, afegint-hi l’aportació d’Antoni Jonch amb les ciències naturals, no pas com a àmbits tancats, aïllats i separats entre ells. (La recent exposició In-formes. Producció artística en temps de resistència en seria un bon exemple, de com explicar i difondre la història i el patrimoni humà amb la contemporaneïtat artística de la ciutat, partint d’un treball exhaustiu de recerca). Defugint l’etern –i estèril- debat entre “pedres” i “quadres” que ha caracteritzats la visió més reduccionista i empobridora del que ha de ser una institució d’aquesta importància per a la ciutat, portant l’aigua cap el molí de qui més crida en cada moment.

En tot cas, entenc que aquí sí que hi ha espai per debatre tant com calgui. (Aprofitant, si es creu convenient, els treballs efectuats pel Pla Director del Museu, i el Consell de Cultura de Granollers com a espai de participació).

Però sobretot, on hi ha camp per córrer és en el sentit pressupostari de l’expressió, en un triple sentit: el del capítol I, de sous i salaris (un cop reconegut que el sou de la Direcció s’ha de tocar, ja seria hora que es reconeguessin la resta de mancances laborals del personal); el dels capítols II i IV, per a potenciar-ne l’activitat (sinó, poca cosa més es podrà fer des del Museu); i el del capítol VI, d’inversió (queden pendents l’espai definitiu per als tallers escolars, la correcta dotació del laboratori, i els nous magatzems, a banda de la construcció de nous espais per a l’art, a Roca Umbert, al nou Gra i a algun dels antics cinemes del centre). I aquí sí que s’ajudarà realment al projecte de les noves regidora i directora.

5. D’arxius, el pas del temps i altres gripaus

Per sort a per nosaltres, els arxius recullen els documents programàtics –almenys els d’Erc- i permeten veure quina era el pensament i les nostres propostes reals –abans del pacte- de la nostra opció.

Per això, considero que no és de rebut que l’Alcalde vagi recordant tota la legislatura a les persones que formen actualment el Grup municipal d’Esquerra els gripaus (o capgrossos, que pel cas és el mateix) que els anteriors regidors varem haver d’empassar-nos els anys anteriors. I menys encara que consideri aquesta voluntat d’acord i estabilitat d’aquells moments com la posició permanent del nostre Grup municipal.

Fins i tot, el Grup municipal actual té dret –només faltaria- a variar la posició que va mantenir Esquerra en el seu moment, si així ho creu. Les circumstàncies també canvien com per veure les coses diferent. I no serien els primers a variar el seu punt de vista de les coses. El Psc mateix, per exemple, també ens podria donar exemples de com han variat la posició amb els anys. A voltes, per convenciment a partir de les propostes d’altres, fins i tot d’Erc (com podria ser el cas de la Ronda Nord o la Policlínica, per exemple), a voltes pel simple pas del temps.

En aquest sentit, estem molt contents que certs posicionaments del Psc que varen suposar empassar-nos gripaus als regidors d’Erc siguin, avui en dia, bandera de l’equip de govern actual. Així, per posar algun exemple d’una llarga llista, la voluntat de mantenir els refugis de la guerra sencers i que en nom de l’urbanisme de la ciutat hem hagut de veure com desapareixien (com fou el cas de la destrucció dels refugis de Can Casanova, de Ca la Sila o de la fàbrica del carrer Tetuan), o el no destapament, també en nom de l’urbanisme, del refugi de Can Sínia fins que s’urbanitzés tota la illa de vianants, ara ja són del tot assumits pel conjunt del Consistori.

6. Del contingut, les idees i propostes, i no de les anècdotes

Per això, aquesta és una carta de rèplica, no només a les afirmacions de l’Alcalde, sinó també a la crònica política. Ja seria hora que els comentaris periodístics de política se centressin més en les intencions, els continguts dels projectes i de les propostes que es presenten, que no pas en els comentaris. Que s’augmentés el volum de veu de les persones interessades, i se’l reduís de les qüestions menys rellevants i intranscendents, molt sovint aportades en debats polítics estèrils. S’hauria d’intentar allunyar-se de la crònica rosa o de colors estridents (o de gos com fuig, en certes ocasions) i centrar-se en el fons de la qüestió.

I potser jo m’hauria estalviat aquest rollo, i també a tots els que s’hagin pres la molèstia d’arribar fins aquesta alçada de l’escrit.

Atentament.

2 Responses to “Carta a l’Alcalde. De gripaus i de museus”

  1. Nimowai Says:

    Dius que aquesta carta la vas anviar a l’alcalde.
    Què t’ha contestat?
    Es que si no, només ens quedem amb la teva versió del problema, que sense prejutjar, podria estar esviaxada.
    Quina és la seva versió?

    Gràcies.

  2. anònim Says:

    3 exclamacions, 1 supòsit i preguntes:
    Què poca cosa vareu fer pel museu!
    Quan suport vareu donar al director!
    Així què direccions a perpetuïtat!

    Què es una Política Cultural?

    Si tornéssiu a ser regidor de Cultura i us trobessis amb un director/a fixa (i fins i tot pròxim al teu partit i per descomptat era i és un/una bon tècnic… però pel comandament està fora d’òrbita) amb un projecte de museu que era bo deu anys endarrere… però ara (en el teu moment de glòria) resulta antiquat i no permet pautar-hi cap línies del flamant i actualitzat Programa de Política Cultural d’ERC o d’ ( ) -estrella de les eleccions i que us responsabilitza davant la ciutadania- …. què feries? fotre’l fora?.

    Ens perpetuarem fins a la mort? també políticament parlant.

Leave a Reply

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <code> <em> <i> <strike> <strong>

*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image