Portalet

El principal criteri pel qual em decanto a l’hora d’escollir un llibre és el de l’autor. Sóc un lector -aficionat- fidel als autors que he anat coneixent i si el primer m’ha fet el pes, és ben probable que segueixi furgant en la seva llista d’obres. Aquest és el cas d’en Jaume Cela, un mestre escriptor -o és escriptor mestre?- que fa molt temps que segueixo, enganyxat inicialment pels seus llibres infantils, i que ha aconseguir que llegeixi fins i tot les seves reflexions educatives. Garantia de llibre amb sensibilitat extraordinària, sempre em sorpren per la seva manera d’explicar els sentiments de les persones. Es nota que és mestre, perquè la pedagogia és la seva principal virtut literària.

El darrer és El temps que ens toca viure, editat dins d’El vaixell de vapor, de l’editorial Cruïlla. Una novel·la breu sobre els quès i perquès de la guerra civil, i que recull molt nítidament el dia a dia quotidià de tota guerra. “Pocs sabien que la guerra té unes regles terribles, unes regles que estan al servei de la destrucció. Guerra vol dir mort, llàgrimes, famílies desfetes, ciutats i pobles destruïts, humiliacions, sofriments de tota mena, gana i set. I por, una por terrible, de gat engabiat … “…

La coberta ens situa: Rereguarda a Barcelona durant la Guerra Civil. Per a en Pep i la seva colla la guerra és un joc. En Pep té el pare al front i viu amb la mare i l’àvia. La mare, des que ha esclatat la guerra, és com una planta que es va pansint. L’àvia serà el pal de paller de la casa i, davant l’absurditat de la guerra, viurà amb dignitat perquè en Pep no perdi la confiança en la vida i el futur.

Bàsicament, doncs, és l’àvia la que domina l’escenari durant tota la història. La imatge de la fortalesa de la família, que aguanta quan res no té sentit. Les seves converses amb el retrat del seu home, o amb la resta d’homes de la casa, són fetes de sentències clares i precises: “no hi ha res pitjor que oblidar la gent que estimes“; “va bé, parlar amb els morts, demanar-los la seva opinió“. “A les dones, la vida sempre ens reparteix les cartes de patir“. Però també plena de dubtes: “com podia fer-li entendre que bona part dels combatents de l’un i l’altre bàndol no eren culpables de res?”. “Com fer-li entendre que no tot era un joc i que l’existència humana i les accions que impulsen els humans no es poden simplificar situant-les als extrems d’una corda invisible perqu`que deixa sentir els seus efectes?”. “Li calia trobar arguments que fessin que la vida del seu nét quedés lliure de tot el mal que els éssers humans som capaços de crear”. “Si de mi depengués, aquesta guerra s’acabaria en dos dies. Em rendiria sense condicions. No vull saber res de grans ideals. No vull sentir grans paraules ni vull himnes ni desfilades ni banderes. Només vull viure en pau. Sí, ja sé que pau no és la paraula adequada …”. “Si d’una cosa estic convençuda, és que l’amor és l’única realitat que la mort no pot destruir“.

Però arriba a la conclusió que “no podem protegir els fills de tots els mals d’aquest món i aquesta és la lliçó més dura que els pares hem d’aprendre i acceptar”.

En Pep, que veu la guerra com tot vailet: “les imatges que contemplaven al cine eren grieses, però ells les omplin de colors, perquè la guerra, fins aquells moments, o era altra cosa que un d’aquells jocs de carrer“. Feliç i inconscient: “intuïa que la felicitat era viure un moment semblant a aquest, quan el pare i la mare es feien un petó i després l’agafaven a ell i li feien pessigolles i també l’omplien de petons“. La senzillesa a l’hora de preguntar: “Ja has matat algun dolent, pare?”. Aleshores, “si no penses matar ningú, per què hi vas a la guerra?”. I, “sortosament, continuava vivint a la superfície dels fets”.

El pare, idealista: “els éssers humans necessitem ser lliures. Sense llibertat, no som persones“. I per això se’n va a lluitar.

La mare, la protagonista discreta i fràgil. “només les mares sabe pressentir l’arribada dels esdeveniments, sobretot quan pinten bastos“.

També hi surt el mestre, don Cristóbal, que “odiava mitja classe, els fills dels rojos i separatistes, i que consentia l’altra mitja, els fills dels vencedors.” A banda de l’aviador, …

I la crua realitat de la guerra hi és perfectament reflectida: el fred -”li havia posat a dins del llit una rajola que havia deixat damunt la cuina econòmica una estona. Després, quan estava calenta, com el pa acabat de coure, l’embolicava amb un drap perquè conservés l’escalfor“; i gana, “aquesta maleïda sensació de gana. Què dic sensació! Gana de veritat. Una gana de gat rabiós a la panxa, que t’esgarrapa sense pietat“. I por, “aquesta por a la mort a una mort que arriba del cel i que fa miques les ciutats i els pobles i mata qualsevol persona. … És una mort cobarda, aquesta que porten les bombes, una mort que no et mira a la cara, arriba de sorpresa i cap al sac“. Així com els bombardeigos de la Barceloneta. I “els primers dies de la postguerra van ser terribles. … Les cues sovintejaven encara més que abans i la por continuava ben viva“.

La pau, en contraposició a la guerra, doncs, és el màxim exponent del llibre: “vèncer significava tenir més capacitat de destruir l’enemic que la que té ell per destruir-te a tu“. “Quines contradiccions tan bèsties: per salvar allò que volem, per salvar els nostres ideals, hem de matar els altres i, en auqest acte salvatge, perdem la nostra dignitat“.

El resum de la guerra, segons en Paquito: “no hem sabut lluitar units, que ens hem fet més mal entre nosaltres que el mal que ens ha fet l’enemic. Anarquistes i comunistes enfrontats, gent assassinada per anar a missa, i els d’en Franco, que han matat més gent que ningú, han mantingut la unitat. … Els que ens han abandonat són els governs democràtics“.

 I el que és més definidor, a banda d’aconseguir resseguir el fil dels pensaments i el retrat dels ambients, és el seu estil, totalment comparatiu. Jo en diria que és el mestre del com… Tot el llibre està farcit de comparacions poètiques que ens exemplifiquen cada acció, situació, sentiment, …

Podeu trobar informació d’en Jaume Cela també al CLIJ de setembre 2006, amb un estudi dedicat a la seva obra literària per a infants i joves.

Les il·lustracions, de Javier Andrada, mot ben resoltes. Retrata sensacionalment l’ambient de dins del refugi, el bombardeig, … No us el perdeu!