Portalet

La història cultural de Granollers és plena de petites accions, portades a terme per molta gent i diversa, que mai van demanar cap protagonisme. Simplement, les ganes de canviar les coses, de fer quelcom nou, de posar-se al dia respecte a allò que passava a la resta del món, de no quedar-se adormits en la monotonia d’un sistema caduc, féu que aquells joves d’aleshores es plantegessin nous objectius -sobretot en el camp cultural- que, vistos en perspectiva, aconseguiren situar Granollers en l’avantguarda cultural del país, tal i com ja havia succeït durant la República. I, en el sentit contrari, els esforços del pensament franquista -encara avui encarnats per la Revista del Vallès, l’òrgan oficial del Movimiento- per tal d’evitar que cap mentalitat jove s’esgarriés per la provocació de l’art nou que arribava a la ciutat.

Això és el que recull el Museu de Granollers a l’exposició In/formes. Producció artística en temps de resistència. Els Premis de Pintura Granollers 1959-1964, a cura d’en Manel Clot i de la Maria Permanyer. Una exposició que no us heu de perdre. …

Reprodueixo allò que diu la crònica (de fet, la nota de premsa): que “el Museu ha produït aquesta exposició amb l’objectiu de rellegir i repensar aquests anys d’activitat artística a la ciutat, amb els seus protagonistes, a partir dels Premis de Pintura Granollers que es varen concedir des del 1959 al 1964.

L’exposició In/Formes. Producció artística en temps de resistència. Els Premis de Pintura Granollers: 1959-1964 és una proposta d’assaig cartogràfic des del qual, a dia d’avui, poder rellegir i repensar aquests sis anys d’activitat artística a la ciutat (i la civilitat dels seus protagonistes en èpoques dures) que es centra, d’entrada, en el bloc d’obres premiades en les sis edicions del premi, més algunes de les que varen participar al llarg dels anys, totes pertanyents a les col·leccions del Museu, com també ho són les dels altres artistes la presència i les trajectòries dels quals se’ns fan igualment centrals per considerar i actualitzar una part d’aquesta «producció artística en temps de resistència», és a dir, una experiència complexa de passat rellegida des d’una instantània transversal de present.

Els artistes que obtingueren el premi en cadascuna de les sis edicions foren: Eduard Alcoy (1959), Romà Vallès (1960), Jordi Curós (1961), Teodor Asensio (1962), Santiago Pericot (1963), i Jordi Galí (1964), any en què també es concedí un premi extraordinari a Josep Maria de Sucre.

La relació total d’artistes vinculats al premi en l’exposició és: Eduard Alcoy, Teodor Asensio, Raimundo Blasi, Marcel Berges, Magda Bolumar, Joan Capella, M. Teresa Codina, Jordi Curós, Jordi Galí, Guillem G. Pibernat, A. Gonzalo Lindín, Ramón Hermoso, Ricard M. Mezquita, Bartolomé Massot, Jordi Pericot, Santiago Pericot, Carles Planell, Guillermo Rodríguez Tarragón, Joaquim Sarriera, Domingo Solanes, Josep M. de Sucre i Romà Vallès.

A més d’aquests noms, tres autors més figuren a la mostra: Antoni Cumella, Joan Sandalines i Moisès Villèlia. Es tracta d’artistes que contribueixen a eixamplar els marges contextuals de l’època i aporten més informació. Cumella, a més del seu reconeixement internacional com a artista, fou el promotor de moltes iniciatives ciutadanes, i aconseguí materialitzar el projecte dels premis, malgrat les dificultats i traves imaginables: es mostren dues peces de paret vinculades de forma directa amb aquest pensament informalista. Joan Sandalines, pintor d’una extraordinària subtilitat i enllaç directe amb les avantguardes de preguerra, té al Museu una peça provinent d’una mostra que hi realitzà l’any 1953. De Moisès Villèlia, artista de gran notorietat a partir dels anys 50, company de Magda Bolumar, representada amb diverses peces als premis, es mostra una escultura molt representativa procedent del moment de l’exposició feta al Museu l’any 1985.

En aquesta línia de context, i a més d’altres materials referents a entitats, persones i publicacions del Granollers de l’època, una secció dedicada al Jazz Club mostra l’obra guanyadora i un accèssit del I Saló del Jazz celebrat al Casino de Granollers-Club de Ritme el 1960: de Joan Hernández Pijuan i Amador Garrell, respectivament, més els dos cartells anunciadors de l’exposició, exemplars de la revista que publicava el club, juntament amb altre material gràfic.

Finalment, es mostren algunes de les obres presentades al Concurso de Christmas (1961-1962) que organitzava el grup Boul’ Mich’.

Per tot això, doncs, IN/FORMES, aquesta exposició, ha acabat per configurar-se més com un projecte curatorial de recerca, exhumació, documentació i exhibició que com una exposició d’art més o menys previsible.

L’exposició, doncs, adopta un caràcter cartogràfic, de conjunt, com un mapa que amb una sola i primera mirada, permeti posar de manifest la importància d’uns quants elements culturals que componien el teixit de la ciutat de Granollers des de finals dels anys 50 i fins a mitjan anys 60, evidenciant alguns dels seus sistemes relacionals, tot perfilant, a la vegada, altres línies en direcció a diverses situacions exteriors, en relació amb Barcelona, per exemple, i enfocades als intents de connexió epocal amb l’esperit que en l’àmbit artístic, i de manera més concreta en el pictòric, estava agafant més i més força en aquells moments, com era l’informalisme, epicentre d’un etern debat que amb altres denominacions hauria de durar encara molts anys.

Amb la capçalera IN/FORMES, per tant, volem fer referència tant a aquest pensament estètic que a Catalunya originà als anys 50 uns artistes i uns moviments de tanta transcendència, com a la idea mateixa del que és informe, allò que no té forma, o que encara no la té, matèric, com també remetre’ns, en tercer lloc, a una voluntat d’informació sobre l’època, la seva recuperació i la clamorosa necessitat de reordenació i, potser, reescriptura, fet entorn del qual es perfilen alguns àmbits l’exposició. A partir d’una progressiva visibilització del grau de transcendència contextual del certamen, l’exposició vol proporcionar materials, documents, instantànies i instruments que ajudin a rellegir des del present i a recontextualitzar mirant enrere iniciatives com aquesta, ubicant-les en posicions potser més proporcionals en el traçat de les aportacions culturals fetes al país des del final de la Guerra Civil.

El conjunt de les diferents obres conformen un bloc formalment molt heterogeni i clarament desigual pel que fa a aspectes artístics i qualitatius, raó per la qual admet l’assaig d’una consideració compacta, és a dir, no singularitzar cada pintura com a tal; per així poder llegir la suma de peces com una manifestació d’època, pràcticament com un tableau epocal, una imatge de conjunt provinent del passat que ens permet llegir també des d’òptiques transversals en aquests marcs de recontextualització, alguns elements paral·lels significatius que igualment formen part del paisatge cultural.

És des d’aquests paràmetres que la configuració física de l’exposició remet més a una zona d’estudi o de recerca que a una exhibició artística a l’ús. No s’hi prima, per tant, la impressió visual, com és l’habitual. L’espai expositiu esdevé també arxiu / biblioteca / memòria: el públic té a la seva disposició material documental de l’època, referit a fets històrics, qüestions culturals, publicacions, originals, punts de consulta, facsímils, relatiu a Granollers i referit també, necessàriament, al país, per tal de desenvolupar de manera personal instruments de contextualització i lectura crítica.”

Si heu arribat fins aquí, no teniu excusa per no venir al Museu de Granollers.