Portalet

M’he llegit en un tres-i-no-res una novel·la breu, recomanada per l’Alba, la nova regidora de cultura. Un conte preciós, que parla de l’amistat i la solitud i el dolor de la guerra:  La néta del senyor Linh. Una petita obra mestra de Philippe Claudel, l’autor de Les ànimes grises. …

“Aquell home vell, dret a la popa del vaixell, és el senyor Linh. Marxa del seu poble, del país dels seus avantpassats, que ha quedat devastat per la guerra. Amb una mà agafa una maleta, amb l’altra sosté una nena de poques setmanes que s’ha quedat orfe i que es diu Sang diû.

El vaixell arriba al port d’una ciutat freda i grisa. Hi ha centenars de refugiats. La gent, l’entorn són desoladors. Malgrat tot, el senyor Linh troba un amic, el senyor Bark, un home gros i solitari. No parlen la mateixa llengua, però tots dos entenen la música de les paraules i la timidesa dels gests. El senyor Linh té un cor senzill. Un cor, trencat per la guerra i el dol, que si encara batega és per la petita Sang diû. “

Plena també de prosa poètica, amb imatges que m’han agradat molt: el gust mut d’aquesta primera sopa; una multitud tranquil·la, sense crits, sense empentes, que es mou, àgil i ondulosa, com una gran serp de mar; un oceà de rostres que vénen cap a ell; Quan ell passava, les noies es giraven i feien una piuladissa com els ocells a la primavera; Uns ocelles verds i grocs passen arran de la superfície. Semblen fletxes de llum, incopsables, gairebé somiades; Enmig d’aquelles persones, el senyor Linh sembla el tronc d’un arbret sec empès pel corrent, i que les aigües arrosseguen i sacsegen, sense que ell hi pugui fer res; caminar li desrovella les cames velles;

O d’imatges en què fa viure el menys impensable: Nota que el cor se li accelera. Li parla com si es tractés d’un animal acorralat. Prova de calmar-lo. El cor sembla que l’entén. S’assossega. O bé Les paraules i la cançó es befen del temps, del lloc i de l’edat. Gràcies a elles, és fàcil tornar al lloc on s’ha nascut … O una altra: Però el temps és present, i fereix l’ànima de l’home gran, li rosega el cor i li escurça l’alè. I una imatge més: En el vent lleuger, dalt del cel, les orenetes escriuen poesies invisibles.

I de referències sobre la llengua i el país: Sang Diu, que en la llengua del país vol dir “Matí suau”; I pensa que un país en què els noms no signifiquen res és un país ben estrany; El nou país té un rostre, una manera de caminar, un pes, un cansament i un somriure, i també un perfum, el fum de les cigarretes.

Algunes, però, molt dures, sobre l’experiència de la guerra: I a nosaltres ens van demanar que sembréssim la mort en aquell paradís, amb els nostres fusells, les nostres bombes, les nostres granades.

Per portar-nos cap a un final que s’endevina trist. Està afeixugat per massa desfetes i massa partides. ¿Què és, doncs, la vida humana si no un collaret de ferides que et poses al voltant del coll? .. ¿Per què cal que els dies futurs siguin cada vegada més amargs que els dies passats, que ja en són massa?

En aquesta entrevista, l’autor fa reflexions prou interessants sobre el llibre i la literatura en general. Per exemple, comenta que el senyor Linh és un ésser escorxat i ferit a qui la vida se li ha capgirat. Podria ser qualsevol de nosaltres. Sempre m’ha interessat l’home, potser per això entenc l’escriptura com una religió, perquè és una manera d’apropar-se a l’altre. Ens dóna l’esperança d’unir els que ni es miren ni es parlen. Amb la literatura teixim una xarxa. Ara en tenim una de més ràpida, Internet, però més superficial i frívola. El llibre té un avantatge: que cal temps, una dada fonamental per al coneixement. Una societat que no dóna temps al coneixement està destinada a morir.

El llibre és editat per la Magrana (ara RBA), i està traduït, magníficament, per la Lourdes Bigorra Cervelló, amb paraules noves per a mi: el deliciós pessigolleig de la broida, la dolçor del coriandre fresc; Torca l’arròs que s’ha escolat a banda i banda de la boca de la nena; una sopa de corretjola; S’enxarpen; … li fa fer capficalls a la banqueta; com un vaixell que la tempesa ha posat en un destret; en la seva bonica melopea aguda i nasal; la flor del frangipane; una caiguda lenta cap al macadam de la vorera; està embotornat de tantes fatigues …

Molt agraït d’haver descobert el senyor Linh i la seva néta.