Portalet

En Pau Vidal, un altre cop sensacional! Aquesta vegada, amb la seva primera novel·la, Aigua bruta, guanyadora del XIè premi de Literatura Científica 2006. Un llibre agut, per passar una bona estona i de forma intel·ligent, ideal per als amants de la novel·la detectivesca, de la llengua i de la ciència. …

Un nou detector/iu -en Miquel Camiller, homenatge a l’Andrea Camilleri- que no és detectiu, sinó lingüista, i que no fa de lingüista (o sí?). Un riu, com diria el cantautor, que ja no és un riu. Uns pobles -Melià i Fanera- que tampoc es diuen així en realitat, … A Aigua bruta res és el que sembla i tot fa pudor de socarrim. O de contaminació. En Camil, que tampoc es diu ben bé Camil, treballa recollint argot per a l’Acadèmia d’Estudis Catalans, però té un projecte secret: actualitzar el magne Diccionari etimològic del filòleg Joan Coromines. A cavall de la seva moto recorre els pobles mogut per la seva vocació, la caça del mot, fins que l’atzar el planta bruscament davant del misteri: un excursionista mort, un riu contaminat, un científic desaparegut, una empresa farmacèutica poc transparent… Al ritme d’una investigació involuntària però frenètica, Aigua bruta transporta el lector a través d’allò que els biòlegs anomenen ‘el cicle de l’aigua’: del Pirineu al delta del Llobregat, passant per aqüífers, fonts i abocaments. Un cicle ple de culpables, incloses grans empreses públiques de subministrament d’aigua, amb la intenció poc secreta de denunciar l’últim crit en matèria de contaminació ambiental: els residus medicinals.

Això ens diu la contraportada. Jo encara hi afegeixo més: ja tenim detectiu! I és més, m’atreveixo a pronosticar que en Camil es convertirà de la nit al dia en un nou referent del gènere detectivesc a casa nostra, al costat d’en Flanagan, en Plagumà, en Lluís Arquer , la Lònia Guiu , en Max Riera i en Felip Marlot. I, pel que sembla, aviat arribaran noves aventures seves, tal i com ens promet el seu creador.

En Pau Vidal és autor dels Mots enreixats en català del diari El País i traductor de Camilleri (per a quan, Pau, les traduccions d’en Montalbano que encara estan pendents: La por de Montalbano, El salt del cavall, El nadal de Montalbano, …?), Antonio Tabucchi i Erri de Luca.

Com a escriptor ha publicat El parevostre, una sàtira humorística contra la paternitat (que bo seria un debat entre en Pau Vidal i en Carles Capdevila sobre aquest tema!), un recull de narracions sobre la transformació urbanística de Ciutat Vella (Home les, Premi Documenta 2002) i un plany per la desaparició de la parla col·loquial En perill d’extinció. 100 paraules per salvar (tot i que jo en diria una invitació a posar de moda velles paraules). A Barcelona Televisió ha presentat, conjuntament amb Elisenda Roca, el concurs Joc de paraules, i als estius condueix la secció de llengua d’Els matins de Catalunya Ràdio.

I tota aquesta dèria pels mots es reflecteix en tot el llibre. Començant pels seus personatges, tots ells interessants i diversos lingüísticament -la padrina illenca, en Richi, la Juli, la Georgie, … -, en Pau condensa tota la seva experiència verbàlica en una aventura d’acció trepidant amb la que aprofita per esquitxar-nos amb gotes de ciència (bruta).

I és que amb la llengua en Pau fa el que vol. El llibre és una completa enciclopèdia sobre química, medicina, lingüística i … motos! Es permet el luxe d’inventar-se paraules noves, com aquest insult, el millor rècord guiness de llargària verbal: “lamarequeusvaparirfillsdelagranputalladresperaixòuspagounseguroquevalundineralaixiussocarriminavosaltreselspetbrots!!

O ens dóna lliçons de polèmiques etimològiques (carajillos, cigalons i rebentats; enxubats; fotimers; guais; i habitatge, aquella paraula idiota inventada per algun redactor de telenotícies funcionarial o per un corrector dement!).

I es permet el luxe de criticar Déu i sa mare, com TV3 i el seu model de llengua (”Era possible que vint o trenta anys de tevetresenc haguessin fet més mal a la varietat lingüística que tres segles de guàrdia civil?”), la nostra acadèmia de lingüistes (”el dia que es deixin d’estar d’argots i facin un congrés sobre mots millorables els bombardejaré“), La Caixa (”No m’agraden els prétecs, i els prestamistes encara menys, per molta obra social amb què es disfressin“.) i la companyia d’aigües (”aquesta merda d’edifici de coloraines que sembla una cigala a punt d’escorre’s“).

I, és clar, també el seu ofici, que “té alguna cosa d’estrafolari: encalçar granotes té alguna afinitat amb caçar mots. Vol concentració, tenacitat, paciència. Estar a la que salta i no fer cas de l’opinió majoritària, que ho menysprea per improductiu, per estèril.”

Aigua bruta és, en afortunada expressió d’un crític i membre de l’Acadèmia d’Estudis Catalans, “la primera novel·la d’intriga etimològica en català”. I, probablement per això, l’obra ha estat guardonada -merescudament- amb l’XIè premi de literatura científica 2006, atorgat per la Fundació Catalana per a la Rercerca i la Innovació, amb un jurat format per Lolita Bosch, Eugènia Broggi, Mercè Piqueras, Màrius Serra i Jorge Wagensberg. Enhorabona!