POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

I no sabia com tornar a tu i les teves ales,

no sabia si el temps ens tornaria a trobar,

si despullant l’oratge ens veiem més sincers,

si arribar-hi era camí o drecera, si era sort,

o desesperació, o potser la nit, o potser el dia,

qui sap si era un recó on trobar-nos i estar bé,

o potser només era una excusa i no sé tornar,

vaig arribar-hi com ho fan els ocells després,

com ho fan les ànimes que no es perdràn mai,

com ho fas tu amb el teu vol antic i dolç, màgic,

i vaig entrar a la sala de les llums quan dormia,

no sabia com arribar-hi però hi vaig arribar,

somniava amb un futur semblant al demà,

i així va ser com vaig anotar el teu món,

a una llibreta transparent i de sol a sol,

sabia que erets tu malgrat no digués res,

sabia que era jo malgrat el temps despertés,

i així vaig arribar allà on el mar dóna la calma,

allà on els teus ulls són el propòsit més exacte,

quan ja no quedaven més històries, tampoc farses,

quan les frases que sortien de les veus més fràgils

eren la justa mesura on recluir-se i ser-hi, arribar-hi,

així vaig despullar l’esperit de propòsits exactes,

no vaig poder desfer els meus ulls de tanta besada,

i vaig dormir als límits més ocults de la dolça tarda,

vaig volar lliure, diga’m si no era veritat, si era exacte,

el meu vol i el teu en un cel misteriós de roig intens,

potser seria el vent, potser seria l’escuma blanca,

entre els destins més distints arribaven les calmes,

vaig sorgir del bes per anar a mirar, a trobar-te,

i ara que ets aquí és molt més dolça la matinada,

despullaré els versos si la nit és immensa, la calma,

si vinc i arribo a endolçar l’instant amb una sola mirada,

mira la teva ànima, dins els sentiments més sensuals,

dins la meva ombra, delimitant les tendres carícies,

dins la teva ombra, delimitant l’espai on trobar-se,

allà on moren els meus ulls si la tristesa m’atrapa,

a la foscor estranya d’un cos despullat, en calma,

vaig arribar-hi quan potser no calia pensar-hi gaire,

i així vaig desfer les històries de rares imatges,

de temps estranys a la vorera de carrers blancs,

de cases que passaven per la finestra dels ulls,

de tant en tant voldria sentir tantes il·lusions,

deixar de sentir per anar més enllà del bes,

tornant entre tombs, entre marges, despullant-me,

i vaig arribar-hi, quan menys hi creia, cada nit,

i vaig veure’t, quan menys m’ho esperava, sí,

i d’aquell instant encara els arbres en parlem,

i els mussols miren savis les nostres passes,

potser demà tindrem tot el temps per mirar-nos,

ara la nit em diu com érem abans de trobar-nos,

com passa el temps pels teus ulls de mel,

com passa el passat amb un sol gest present,

i ara que em despullo ja no seré mai més hivern,

ni dansaràn freds els meus peus, calor tindré,

si véns i jo arribo, si tu arribes i jo vinc, a la fi.

Com la pluja d’abril als camps,

com la gata maula a les teules,

silenciós com un tros de roc,

com una pedra, com una flor,

silencioses les passes felines,

que escullen el millor dels balls,

silenciós el paisatge nu de la vall,

silencioses les mirades de la gent,

silenciós aquest vers que no ve d’enlloc,

silencioses les carícies a dins dels cors,

silenciós aquest moment de silenci absolut,

silencioses les passes d’un passat difús,

en silenci aviat descobrim les mentides,

aquell joc del dit i no dit, les astúcies,

el moment sense llenguatge únic,

el moment sense paraules, enlloc,

el moment sense sorolls, arreu,

ara que les ànsies ho poden tot,

ara que no tenim cap pressa,

només ara, en aquest instant,

quan ballen les ombres amb la llum,

quan el silenci és absolut, vine a mi,

conec uns paratges de negre nit,

unes curves que duen a l’infinit,

un silenci tranquil que m’ho diu tot,

el que encara ens queda, la sort,

el que mai vindrà amb nosaltres,

la resta que restarà muda al carrer,

a les places els coloms vindràn,

les seves ales blanques parlen,

diuen que hi ha un horitzó enllà,

on les muntanyes s’obren pas,

entre els núvols hi ha un recó.

I el silenci és garantit i assegurat,

i ja no valen més paraules,

i silenciosament he d’acabar aquí,

millor estalvio paraules a cada vers.

Qui sap si després l’univers creix,

i reneix, passades les hores, i és,

malgrat tot, la premisa anunciada.

Batecs muts sota les ales turmentades

després del rebrot els paràmetres legals

són com sintonies anònimes intel·lectuals,

són ànsies adormides, com un comiat,

que desfulla els arbres de tot fullam,

adorm els batecs en un sol gest,

desfà l’aire amb el bes i el vers.

Ara que no hi ha demà ni final

et diré com dormen les ànsies,

com trec l’instint animal, després,

com declino l’imatge i et veig i no veig,

el perquè de les nostres passes llargues,

el perquè dela rapidesa i el no fer tard…

Potser només erem imatges tortes,

potser només l’absència del bes a bes,

les ànsies adormides semblaven mortes

els nostres passos eren caminants fidels,

així adormiem les ànsies del després,

entre carrer i carrer, entre batec i batec,

els nostres cossos eren cridats a més,

com si volguéssin veure’ls ben morts,

després de tot això ja ningú deia res,

restaven muts a les portes de l’infinit,

allà on tots els camins s’hi congreguen

on arriben totes les passes dels veïns,

quan no hi veiem ja no serem condemnats,

quan els nostres cossos dansin muts i torts,

quan les ànsies adormides siguin un sol gest,

quan ja no estiguem obligats a fer-hi més,

quan, fit a fit, ja no caldria dir res, i vés,

potser deixar per després del vers a vers,

les nostres ànsies adormides quasi mortes,

les nostres formes de cercar les albes,

cor a cor, cos a cos, deixant les tardors,

entre les tardes quan tarden els amants,

quan el cos es debat entre un bes a bes,

i de les imatges tortes hi arriba el després,

com màscares venecianes entre les valls,

allà on hi naveguen veles liles i blanques,

on hi dormen els déus que no direm,

quan despullem els onatges i la calma,

quan ja no tinguem res més a dir-nos,

aleshores, sí, morirem. Vers encendrem.

On hi dormen les passes del passatger,

on ja no hi sóc si tu no véns i vols ser-hi,

fronteres trencades als límits de les nacions,

entre els marges a cada cantonada, cada lloc,

fronteres usurpades a cada país, cada món,

línies absurdes com absurda és l’existència,

fronteres aliniades entre les vies dels trens,

entre les carreteres i muntanyes, entre la gent,

idiomes i llengües, parles i escoltes, mires,

mides de mirar sense ser vistos, com espiant,

a un i l’altre cantó del mirall, de la frontera,

la barrera és una barra de ferro sense pintar,

grisa i antiga, plena de pols dels camins,

les fronteres estàn trencades i tothom ho sap,

tothom ho diu, ben clar, és massa aviat,

per intentar veure l’arrel de cada problemàtica,

a cada indret, a cada lloc, a cada recó…

I així franquegem les fronteres sense mirar,

ja no calen ulls per caminar i ser-nos propers.

Fronteres franquejades sense pensar-ho gaire,

fronteres que es desfan sense mirar-les, mai,

i així es destrossen i s’eliminen sense mirar,

sense ser observades o seguides amb lupa,

les fronteres no tarden gaire en enderrocar-se,

com cada mur, com cada barrera, cada límit,

entre els presidents i els empresaris i la por,

l’angoixa dels nens africans, el plor, la fam,

entre tantes fronteres invisibles i visibles,

entre els ulls plens de mosques a l’horitzó,

entre la raó i el ser, entre la mort i la vida,

ara diga’m, qui és qui ens guia? I com ho fa?

Si de les fronteres veiem diferències palpables,

que no ens cal tornar la mirada enrrera, davant,

que ja no ens caldrà mai més mirar o no mirar,

ni ser, tampoc estar, ni voler-hi ser, voler-hi anar,

després de tot això només ens caldrà esperar,

i ho farem, és clar que sí, no caldrà pensar-ho més,

ni gaire, ni poc, ni molt, ni massa, caldrà escoltar,

i de les fronteres trencades, muntanyes enllà,

es sentira la veu profunda i arrugada d’un home,

ja cansat i vell, d’aquells que miren de reüll,

que dirà: “Si m’heu de traïcionar, no em mireu,

ni tan sols m’escolteu, no em parleu, calleu!”

Entre súpliques i rèpliques al jardí dels tarongers

les veus de les monges carmelites tornà a arribar,

i de la seva veu àspre i seca, digué, amb to ferm:

“No em digueu si he fet bé o no he fet bé, no ploreu,

que del meu cos la vida em queda aquí, mirant-me”

Així va ser quan totes les diferències van ser iguals,

quan ja no caldria mirar-se a l’altre costat i no ser,

ni ser un altre, tampoc diferent, era com una proclama,

i jo només volia encendre el cel, ara mira’m, digues,

jo no diria que som diferents, i què hi dius tu?

Fronteres trencades als límits dels infinits habitats,

entre les seves mirades i les albades hi ha un sol,

que crema els cossos abans d’arribar a l’horitzó,

i s’encén com una flor oberta de bat a bat, i mulla,

entre els pits dels cossos sense fronteres ni miralls,

on ja som una mica més iguals, aquí, descansem,

i no mirem ni morim, només dormim, mim a mim.

Existeixen diverses formes de ser-hi,

diverses formes de no caure-hi mai,

la decadència s’omple d’ànimes,

mai sabriem com ser-hi o no ser-hi,

allà on descansen els nostres peus,

allà on la terra és fèrtil i anònima,

com una dolça ànima tendre ja lluny,

un encís d’ombres a la nit immensa,

un seguit d’obscuritats dignes de la resta,

quan ja no hi ha majories absolutes ni vot,

quan la terra queda deserta d’homes i sol,

quan ja l’existència deixa d’existir, mai mor,

la decadència omple els límits de les nits,

el sol de mitjanit embogeix cada ment,

dorm el lament la meva ànima quasi nua,

les meves ànsies de respondre l’infinit…

De donar respostes al dit i el no dit,

als paisatges assolits, a la tendre espera,

allà on hi reposen les nostres ànsies nues,

existència i decadència dels nostres móns,

com l’existència entre l’essència dels mots,

allà on hi transfiguren les formes dels versos,

on s’hi adorm el cant i la penyora, prop el riu,

on decidim ser-hi sense esperar res a canvi,

on anul·lem les essències per fer fragàncies,

on l’abscència del bes és un parany estés,

i no és més llarga la tarda per més encert,

després del dit i el no dit només hi ha ànima,

esperit silenciós on s’acull l’antiga dansa,

existència i decadència dels nostres móns,

drecera nua entre les llunes més tendres,

allà on la màgia de la mar s’omple de tu,

on els cossos s’omplen de sal i de nits,

com un silenci fet a la vall de les matinades,

allà on hi resten els nostres cossos ja nus,

allà on hi dormen les nostres ànsies de nit,

quan els nostres ànims no ens diuen on ser,

d’on pertànyer o d’allà on no ser-hi mai més,

entre l’existència i la decadència hi ha un pas,

recular al passat més proper no farà tornar res,

després de tot el que deixem pel camí callarem,

ens voldriem part d’un sistema sense opressió,

o sense sistema, éssent part d’un tot integrador,

la decadència arribà quan ja ningú hi creia,

quan l’amor semblava una equació estranya,

quan ja ningú creia en un nou món, després,

ja tard, potser, ningú no voldria ser-ne part,

ningú voldria tenir lloc dins una estranya unió,

on un tot integrador s’apoderava de cada món,

després de totes les apologies no negociarien,

decadents i enfonsats sota les llunes roges,

col·locant les posicions dins una nit fosca,

acollint els fruits de les collites com dites,

com una munió d’encanteris i d’indrets,

sense més essència ni decadència,

sense presència ni ciències, eterns.

Existeixen diverses formes de ser-hi,

diverses formes de no caure-hi mai,

la decadència s’omple d’ànimes,

mai sabriem com ser-hi o no ser-hi,

allà on descansen els nostres peus,

allà on la terra és fèrtil i anònima,

com una dolça ànima tendre ja lluny,

un encís d’ombres a la nit immensa,

un seguit d’obscuritats dignes de la resta,

quan ja no hi ha majories absolutes ni vot,

quan la terra queda deserta d’homes i sol,

quan ja l’existència deixa d’existir, mai mor,

la decadència omple els límits de les nits,

el sol de mitjanit embogeix cada ment,

dorm el lament la meva ànima quasi nua,

les meves ànsies de respondre l’infinit…

De donar respostes al dit i el no dit,

als paisatges assolits, a la tendre espera,

allà on hi reposen les nostres ànsies nues,

existència i decadència dels nostres móns,

com l’existència entre l’essència dels mots,

allà on hi transfiguren les formes dels versos,

on s’hi adorm el cant i la penyora, prop el riu,

on decidim ser-hi sense esperar res a canvi,

on anul·lem les essències per fer fragàncies,

on l’abscència del bes és un parany estés,

i no és més llarga la tarda per més encert,

després del dit i el no dit només hi ha ànima,

esperit silenciós on s’acull l’antiga dansa,

existència i decadència dels nostres móns,

drecera nua entre les llunes més tendres,

allà on la màgia de la mar s’omple de tu,

on els cossos s’omplen de sal i de nits,

com un silenci fet a la vall de les matinades,

allà on hi resten els nostres cossos ja nus,

allà on hi dormen les nostres ànsies de nit,

quan els nostres ànims no ens diuen on ser,

d’on pertànyer o d’allà on no ser-hi mai més,

entre l’existència i la decadència hi ha un pas,

recular al passat més proper no farà tornar res,

després de tot el que deixem pel camí callarem,

ens voldriem part d’un sistema sense opressió,

o sense sistema, éssent part d’un tot integrador,

la decadència arribà quan ja ningú hi creia,

quan l’amor semblava una equació estranya,

quan ja ningú creia en un nou món, després,

ja tard, potser, ningú no voldria ser-ne part,

ningú voldria tenir lloc dins una estranya unió,

on un tot integrador s’apoderava de cada món,

després de totes les apologies no negociarien,

decadents i enfonsats sota les llunes roges,

col·locant les posicions dins una nit fosca,

acollint els fruits de les collites com dites,

com una munió d’encanteris i d’indrets,

sense més essència ni decadència,

sense presència ni ciències, eterns.

Per traspassar les portes tancades

de l’ànima morta de tristes cares,

quan no hi ha més passat assolit

quan tot reposa dins el mateix llit

i no hi ha núvols al cel previst

i no brilla el sol si no hi ets, aquí,

on hi reposen les nostres ànimes,

on m’allunyo del ser per ser fidel,

així desfullo els arbres del present

pensant en si sóc o si seré, i què,

quan m’allunyo del que vaig ser,

i em refugio dins les coves antigues,

m’allunyo de tu com tu de mi, així,

sense pensar-ho gaire, ni poc,

així com despullem cada vers,

quan ens allunyem del ser i l’estar,

quna ja no ens calen visions,

quan ja no som qui serem, mai,

així desfullem les flors de pètals,

aterrem a terres estranyes, un pas,

i besem els llavis de la nova era,

traspassant les portes tancades,

cada ànima morta, o viva, alada,

com quan un somni ja s’acaba,

quan no hi ha tornada a l’altre món,

i creixen les arrels al voltant teu,

i creixen els arbres més bells,

quan m’allunyo del ser, mira’t,

comprova si tu també t’allunyes,

si ja no ets qui voldries o ets lliure,

si també t’allunyes del ser,

fes-me senyals, vindré.

Ombres clares, ombres fosques,

ombres dins el pensament profund,

dins de cada cos, dins de cada ull,

així es despulla el present al món,

i extreu només la fragància del bes,

enmig de l’univers de les paraules,

on les ombres són clares i fosques,

on ja no tornarem a defellir, mai més,

i tindrem la força de cada vers, després,

i cantarem càntics antics a cada albada,

i els nostres cossos dansaran nus de nit,

i faran l’amor les més belles carícies,

i dormiran les nostres ànsies,

i s’arrossegarà cada escull moll,

entre les ones i les roques cada lloc,

allà on ens distreiem despullant el vers,

i observàvem les ombres de cada univers,

ombres clares a les vies làcties i els fets,

després de tot som allà on s’atura l’imatge,

on s’atura el temps i no espera ningú altre,

on som joves i senzills, clars i tranquils,

on despullem les imatges de cada ser,

quan ja no tenim històries ni mites, res,

i les ombres són clares per cada mirada,

el nostre vers ja despulla la tarda, ja nua,

no podrà resistir la força de la festa al niu,

i faran l’amor els ocells més bonics,

els seus colors duràn la pau aquí,

on l’univers és habitble per cada llum,

i els nostres braços, les nostres mans

esperen l’escalfor de cada cor, arreu.

Ombres clares i fosques damunt la creu,

damunt el pujol i el monestir, sobre el menhir,

allà dalt on el dolmen s’omple de llums i llunes,

on les ombres són clares i transparents al vent,

allà on despullem les nostres ànsies a cada vers,

allà on les imatges són tendres i és lliure l’instant,

on anunciem l’alba amb cada mirada, a cada lloc,

i veiem ombres i llums, panys i planys, res de res,

i no som ni ombra ni llum, ni ho volem ser després,

entre les ombres del bosc hem aprés a ser fidels,

a mantenir-nos entre els marges de cada camí,

allà on es despullen els cossos joves i la nit,

on les ombres només són clares per elles,

entre els astels i les estrelles, pell a pell,

despullarà la tarda una sola imatge bella,

un nou instant on trobar-nos i ser companys,

on le ombres són clares i és clar el moment.

Potser entendriem les raons del vent,

potser desxifrariem les senyals del bes,

la calma dels instants i la raó del ser,

l’última nit tranquil·la als ulls del matí,

sense paraules potser entendriem el cel,

la terra i els astres, qualsevol desgavell,

i entonarem els càntics i potser entenem,

tantes històries com arriben a la ment.

Sense paraules ja no som tres, ni dos, ni u,

sense parlar-nos aprenem com som qui som,

com despullem el paisatge amb un sol cos,

sense paraules ja som més forts i volem,

escrivim els versos més estranys i fugim,

sense paraules ja no som els qui érem,

potser som la resposta a cada pregunta,

a cada pregó una raó per no ser esclaus,

i viure lliure les èpoques tecnològiques,

i potser restà a una xarxa cibernètica

per no saber més de la mare Terra,

sense paraules potser desxifro el vent,

sense elles l’instant ja es fa present,

i reculo pels segles sense esperar res,

després de totes les coses passades

ja no sóc qui voldria ser ni tu la de sempre,

sense paraules ja no podrem dir-nos allò,

allò tant bonic que empentava l’alba amb els ulls,

ni la pau amb les idees, ni la llum per cap recó,

a la memòria quatre retalls de l’enyorança nua,

per l’esperança encara lliure i tots els móns.

Sense paraules enceniem l’horitzó de cada ull,

reculavem pels camins de l’oblit i cada crit,

entreteniem les albes amb la força de cada llit,

i entre càntic i càntic només restà un poema antic,

un escrit sense paraules ni vers, tampoc cap bes,

un univers on els versàtils rítmitcs tinguéssin lloc,

com un pentagrama antic de vísceres i ànimes,

com un horitzó on les paraules serien l’excusa,

potser llunyana, potser propera, dels nostres ulls,

on les imatges es contraposin amb el paisatge,

on cap paraula sigui dita, cap nom nombrat,

ni mítes numèrics, tampoc la darrera idea,

res, només el silenci que ompla la sala,

només una estona donada a la pell,

com un silenciós joc de carícies,

com els nostres ulls de llum,

ja molls de llàgrimes i tu,

entre les teves ànsies,

has aprés a estimar,

qui sap si avui,

qui sap si demà,

tot tornarà a ser,

tot tornarà a sentir,

serem, sense paraules,

la forma justa de l’amor,

la forma exacte de la forma,

on despullen els versos l’hora,

on no voldríem mai més tenir-nos,

on, sense paraules, som qui som.