Voldria tornar, deixar enrrera falses senyals,

saber de la melangia i l’enyorança molt abans,

deixar-me portar i ser fidel al mateix estel glaçat,

baixar pel rierol de les passes lentes i ser company,

davant la mar encesa i el somriure sempre constant,

així voldria ser lliure i no saber mai del demà ni l’avui,

ignorar les passes ràpides com qui ignora la pressa,

sentir-te a poc a poc si és plena la nit i la resta brilla,

si la lluna no té paranys dins els ulls de la matinada,

voldria sentir-te plena i per dins, ser franc i saber viure,

mentre els estels de vidre s’obren pas a les finestres,

quan ja no hi ha sortida, quan ja no hi ha símbols,

ni més endins, ni més a fora, ni mirant pels marges,

ara que sóc al límit de la pciència i mai n’he tingut,

ara que sóc víctima i botxí, potser serà millor així,

que després de tot no valen les promeses ni el futur,

ara que ja no som qui creiem ni és tendre l’instant,

ara que ja no et tinc ni brillen els ulls a la foscor,

que els nostres cossos es toquen a la distància,

com de nit els teus llavis em toquen el seny,

i faig el cos fort i el cor no m’entèn, si fós així…

Ara que no sé si ets tu, tampoc si sóc jo,

i així l’instant es fa etern i no, no ho entenc,

després de tot serem l’ombra justa i l’instant,

serem allà on hi reposen les ànimes, al rierol,

on congreguen tants camins com fanals vius,

on el camí és ple de llumetes, deixa’m tornar,

allà on reposen els nostres cors, allà brotarà…

Tantes mirades hi duem als ulls que acabarà

per començar tot el que et dic i no et dic, sí,

ara que no vull no pensar ni vull pensar més,

ara que em deixo fer al ritme de la tendresa,

ara que he descobert la força i la dolça mirada,

ara que he descobert com és senzill estimar-se,

ara que tot és correspós i ja no em fa por mirar,

ara que, malgrat tot, som allà on érem, eterns,

ara que despullo el cos per acaronar el teu,

ara que em despulles i jo ja no entenc res,

ni falta que em fa, ni manca l’estat primer,

ara que allà on hi reposen les ànimes és al cau,

és al niu l’eterna clau que obre tots els panys,

ara que ets dolça a la mirada, ara que no marxo,

que no véns ni jo vinc, ara que restem immòbils,

ara, tot i això, tot i tot és res i ser serà la resta,

per què no entenc cap despertar sense cap món,

i som on som i cal refer tots els símbols, dorm…

L’encant de les ànimes voltant el riu de mirades,

allà on els meus ulls respiren la calma, al riu,

al rierol de les mirades, allà on serem purs,

allà on hi reposen les ànimes, allà ets i sóc.

Et podria dir tot el que sento i no dic,

tot el que amago sense amagar res,

els secrets i els silencis, cada mot,

la poesia més dolça i el vers tendre,

ara que t’he trobat et podria definir,

saber de la teva pell i dels teus llavis,

algún poeta va dir que la musa arriba,

quan menys hi creus, arriba la fada,

l’inspiració i la flama, el foc candent,

ara que t’he trobat no voldria marxar,

voldria sentir els ulls amb els ulls,

la mirada silenciosa de la teva veu,

del gel al foc, del marbre al caliu,

els retalls de somnis que miro,

ara que potser ets tu, ara, després,

ara que potser sóc jo, ara, després,

aquest poema d’amor fa temps hi era,

quen no sabia si erets obsessió o camí,

ara és molt més senzill, he après a esperar,

ara que t’he trobat potser em diràs si hi ets,

si ets a aquell punt just on trobar-se i estimar,

si les carícies són el camí més joiós i etern,

ara que no passen les hores i el temps s’atura,

ara que buscant raser al teu cos em trobo més,

que no sé qui és qui i dubto de trobar un lloc,

ara que jugo entre les ombres de la ment,

potser la teva ombra és la meva pau i la vida,

ja no em cal imaginar per veure’t, ets present,

ara que somnio més enllà dels versos escrits,

que vago pels carrers de la ciutat on vaig néixer,

que creco el teu cos entre les portes obertes,

ara que, malgrat tot, sóc allà on era, i més,

que desxifro el temps amb una mirada,

que no jugo i ho miro tot de manera estranya,

com si tot això hagués de passar i ja és un fet,

ara que t’he trobat no m’agradaria marxar,

em quedaria aquí, al teu raser, i m’adormiré,

entre el bes i el sexe, entre la calma i tu,

ara que m’en vaig dels marges per veure’t,

que reculo entre el passat i el futur, present,

que ja no cal imaginar per sentir el cor bategant,

que m’abraces i t’abraço, que no sé qui sóc,

on començo jo i on acabes tu, i a l’inrevés,

potser només són metàfores i ja no hi sóc,

potser només són imatges i ja no hi ets,

d’alguna manera sóc allà on era i sorgeixo,

allà on les meves passes senten les teves,

allà on els teus llavis juguen amb els meus,

ara que espero el moment de marxar de mi,

per trobar-te a tu, ara que t’he trobat…

(Qui sap si ets tu, qui sap si sóc jo…)

Carícies al cor, al cos de l’ànima,

a la pell bruna de la lluna musa,

carícies a un sol vers d’amor i vent,

quan ja no quedin imatges, moriré,

i no seré part del paisatge, brotaré,

i de les fulles dels meus braços

cauràn les gotes de pluja al camp,

carícies a la terra dels avantpassats,

els nostres cossos dormiràn lliures,

ja no podràn trobar trampes a la pell,

i els ossos no donaràn cap missatge,

no caldrà caminar més, mort a l’hort,

morts plens de carícies de terra i vent,

formant part del paisatge i la imatge,

viurem, brotarem, morirem, cara al mar,

i encendrem el vespre amb la mirada,

ja cap lluna bruixa, mig fada, serà rara,

cap nímfa d’ales liles o rosades, roges,

cap follet del bosc es perdria endins,

allà on les fonts acarícen roca amb aigua,

allà on els mussols dormen de nit i miren,

amb uns ulls grans el despertar de l’alba,

quan els rajos de llum acarícien les branques,

quan acarícien els prats i els camps, la tarda,

ara que la terra ens fa de guia i servim encara,

ara que encara la mort no truca a les portes,

que som part del paisatge en essència,

ara que som carícies dins la mar eterna,

que dormim imitant el lloc on reposem,

que acariciem l’alba amb els ulls,

que estimem el sol i cada nit,

que som joves i fidels, ardents,

ara que despullem cada cant,

que l’aigua brota per les fonts,

i les fulles es desfullen al ritme,

el cor marca els batecs i dorm

l’encant i l’enginy, el vers antic,

i així despullem el món de tot,

i acariciem cada cara al mar,

cada rostre de passat incert,

cada cos nu als ulls de l’horitzó,

allà on hi dormen les mirades,

allà on els cossos són dolços,

on no sabem res del futur,

tampoc res del passat,

i en el present adormim

tantes ànsies com infinits,

tants somnis com neguits.

Carícies eternes i dolç enginy,

de veure’ns rics i plens, eterns.

A la galeria del somni eròtic setmanal,

com un semental de luxúria i de llets,

de fresques fragàncies als ulls de la nit,

allà on pequen els mossens del matí,

on si tu no véns jo no hi sóc i així etern,

que de paraules no enten el silenci nu,

que de les seves passes no sóc jo,

doncs el reflex al mirall de l’ànima dorm,

així desperten les intimitats delimitades,

com instants de temps passats lluny,

i encara més ara, ara que s’encara, ara,

que del temps que vull descriure és frase,

és vers domable, és com un infinit habitable,

com si de la veu i el cant no en sorgís la paraula,

com si per les ales dels ocells cantaires emmudís,

aquell silenciós moment de tranquil·les passejades,

als temps passats entre les places, carrers i bars,

allà on hi dormen les nostres ànsies pel demà,

que de nit l’aprofitar el moment sempre ens salvà,

del mateix moment on hi moren les coses belles,

a aquell instant de luxúria i mel, dolç moment,

allà on els cossos es fonen amb la melmelada,

com magdalenes plenes de carmel, nata i mel,

temps passats i dolços allà on la vida s’omple,

que de nit no tornaria allà on érem sense tu,

que no podria de dia comprendre cada final,

cada horitzó d’infinit habitable allà on escriure,

temps passats a l’avantsala de la nostre mirada,

allà on el vol de les més belles aus s’ofereix rar,

allà on les passejades són silencioses a les ones,

quan banyem els peus i somriu el teu nas, sols,

quan cel·lebrem l’arribada de l’hivern a les nits,

quan enfosqueixen les llunes més tendres,

tmps passats darrere les finestres, ara de nou,

temps passats i encara no entenc cap senyal,

de nit dormen els meus peus encantats i muts,

després de tot serem la senyal justa al punt exacte,

aquella bellesa d’art només escolpit al marbre blanc,

com una antiga bellesa grega que no entén el final,

que de nit ha de morir i de dia no deixarà de somniar,

que podria ser una de les fades s’un bosc habitable,

que a les matinades hauria de marxar a l’horitzó,

que no l’entendria si no el veiés clar i ple, sencer,

eternament, com manera de sentir i estimar,

deixar de sentir-se ferit d’orgull i penetrar,

després de tot el temps sempre passà,

temps passats abans de caminar,

ara que encara és d’hora i puc,

ara que encara és aviat i sé,

que malgrat tot, encara sóc,

i per això m’alço i lluito,

i per això demà moriré,

i dels meus versos, teus,

ompliré els llavis de la mel,

del teu somrís fidel i ardent,

del teu cos de dolç contrast,

del silenci i l’enyor absurds,

ara que és més senzill estimar,

ara que despulles els paisatges,

que et fas present com cant nu,

ara que ja és passat i present,

temps passats que vénen a mi.

Al límit de la mirada esquiva del matí,

entre els ulls humits de la tristesa,

ara que la pau és nom i destí, llum,

ara que els atzars em duen a tu,

que els camins tenen veu i són,

malgrat totes les matinades, un,

un món, una drecera, un tot obert,

la teva dolça melodia mirant suau,

aquest tarannà que s’omple de goig,

de plaers inexplicables, de sol i nit,

de tot allò que no et dic i encara vull,

de tot el que espero sense nombrar

tantes il·lusions com em duen de cap,

tants motius per trobar-se, ser i estimar,

ara que no et tinc, que no et sento, res,

després de saber de les teves lletres,

de la teva veu dolça i càlida, la mirada,

el teu somriure que promet sense prometre,

que desperta els meus instints adormits,

que no sap de la sort, tan sols d’atzars,

doncs sempre pendents d’un principi,

sempre pendents d’un final, acabarem

amb tantes il·lusions perdudes, guanys,

amb tantes mirades esquives, al límit,

mentre quedin les nits i la distància,

mentre quedi el nom de la pau endins,

tantes mirades ens diràn com és el matí,

si la dolçor extrema és una sola mirada,

si no calen horitzons per acariciar-la,

ara que encara som llunys i regalem,

amb només paraules un nou estat,

amb només els versos un nou destí,

un final sense conéixer encara, res,

cap símptoma de claredat o foscor,

cap més imatge, només el paisatge,

que encara s’omple de tu, molt temps,

ara que fa poc que he sentit la teva veu,

ara que fa poc que he vist el teu somrís,

entre la distància i les boles màgiques,

les boles de cristall del futur-present,

aquestes imatges sense més indrets,

que el record i el demà més inmediat,

ara que em llegeixes no et caldrà anar

ni més aquí, tampoc més enllà, ara sí,

podré escoltar-te i animar-te, animar-me,

mimar cada detall, doncs sol aniré,

més enllà de tots els records,

volant lliure cap al sol, endins,

ara que el teu nom de pau

guia les meves passes, cec,

ara que el teu somriure pot més,

que qualsevol visió feta d’ahirs,

a l’atzar i el camí, tant a prop de mi.

Sense cor ni mots, poques paraules,

somriuré al vent quan vinguis a trobar,

entre tantes matinades, el meu caminar,

mentre sense mots ni versos, cap món,

em deixaré ballant damunt les ones,

seré com aquella broma d’aigües,

entre els camps conreats, rics,

ara que el teu cos es mulla lluny,

i que la nit arriba com cada dia,

ara que descanso entre llums,

que el meu cos no vol saber més,

si hi ha un després de la mort o no,

si després d’aquest instant tornaré,

si, d’alguna manera, sóc les ombres,

sigues les llums, sigues cada foc,

aquell que cremarà les ànises nues,

aquell que escalfarà el cor i els cossos,

que no ens deixarà mai al llarg camí,

que serà sempre entre nosaltres, nu,

entre la foscor que aclapara l’horitzó,

entre els ulls dels infants vora el mar,

sense cor ni mots serà complicat estar,

m’endinsaré on les dones guarden secrets,

allà als armaris de les velles dones de gel,

on esguarden el foc candent, cada flama,

ara que encara és d’hora per tornar a ser,

que no ens manca el temps i no el volem,

després de tot serem branca, roc o vent,

serem la fulla i la flor, el fruit i l’arbre dolç,

serem cada jardí, cada camí, les pedres,

els animals sense ànima que moren nus,

sense cor ni cos, sense versos ni mots,

ara que la tendresa ocupa tots els recons,

que endins la màgia juga amb tots els ulls,

que no entèn de mirades si no mires primer.

Ara que no tinc més sentits que l’univers,

sencer, amb la pell al límit dels cossos,

deixant-me endú per les carícies de l’aire,

entre el meu cos i el teu, sense il·lusions,

sense vers ni ploma, cap mot, cap vers,

bes a bes, com antigament, pell a pell,

sense les imatges als paisatges mentals,

sense tasques ni tavernes, sense final,

sense finestres on mirar la nit fosca,

sense velles portes mirant la resta,

entrarem al món de la fantasia

quan no trobem mots a la realitat,

quan el vers no ens respongui, serem,

més enllà del cor i del cos, eternament,

entre els ulls i les mirades, a contracorrent.

Les estones passen sense nord ni rumb,

entre les invisibles ombres del temps nu,

entre les instantànies formes de les nits,

quan aturem l’instant i no volem anar davant,

ni darrere de res, només ser i estar-hi de nou,

ressorgir d’entre tenebres absurdes al dia,

quan ja res és dit i la nit és immensa calma,

ara que no m’aturo per pensar, sense tu,

ningú, sense mi, part del ésser assolit,

ara que despullo les hores per sentir el sol,

després de les albades lliures del món,

quan ja som pedres i rocs enmig del camí,

quan les dreceres ens duen al final gloriós,

sense demanar res, tampoc ser, res més,

i de tant en tant la solitud em dirà on ets,

què fas, qui ets, d’on véns i que voldries,

encara que només sigui un reflexe al mirall,

encara que els meus versos no tinguin final,

ara que despulles les imatges et seré franc,

després de tot som miralls a una illa de pau,

i de les imatges més excitants en fem reclam,

ara que cal passar per damunt de les històries,

no pensar més en el destí o l’origen, en res més,

ara que ja no ets qui imaginava i molt millor així,

que per sentir-te he hagut de renúnciar a tot,

a les coses que sempre em feien sentir bé,

per sentir-te no cal dir res més, és absurd,

i no m’agrada donar-te més explicacions,

després de tot danso sense tu ni ningú,

ara que la pell és salada esperant l’estiu,

ara que el cos és glaç esperant l’hivern,,

després de tot som imatges del futur,

per què mai no sabré si erets tu o no,

per què no voldria saber més del temps,

pensaria que no hi ha més horitzons,

que la terra s’obre a les mans del món,

quan de res no ens val ser o no ser,

saber del futur o del passat sense mirar,

ara que encara és d’hora i mai serà tard,

ara que ballo sense tu ni nigú, mira’m,

mira’t, digues quin és el just mirall,

de què serveixen les ombres fosques,

si de nit els nostres cossos no es toquen,

si la claror ens diria on és el cos a cos,

ara que sense tu no sé de ningú i sóc,

malgrat la nit i la resta del món, el ser,

aquell raser que sorgeix del no res i és,

entretant, tot el que et diria més tard,

quan ja no quedés res del passat fet,

quan sense tu ni ningú pogués existir,

ara que no és temps, ara que no queda res.