Estació comuna

phanoramix | General | Wednesday 14 November 2007

estacio.jpg 

Estació comuna abans les tempestes,

invasió d’estats oposats a l’horitzó…

Estadístiques erràtiques al final…

Deixarem de ser quan veiem senyals,

després de tot no calia guiar-se, enllà,

ara que l’inspiració arriba de cada estació,

l’enllaç just on el final és anunciat i comú,

a l’estació dels teus ulls de pluja i dol,

on hi es remouen les entrenyes llunyanes,

allà on sóc i les vèrtebres de la nit obliden,

entre els teus anys i els meus, a tot cor,

a tota ment, a tot cos humit i senzill,

allà on romanen les ànsies adormides,

entre estació i estació, l’estació comuna,

allà on els ventres de les nits s’obliden,

on deixen de ser corresposos i senzills,

on adormim les ànimes i els ànims humils,

allà on descansen els cossos, terra avall,

on les imatges trenquen els paisatges nus,

mentre mires l’horitzó entre els arbres,

allà on el mar descansa de les llums,

entre la melangia de les flors comunes,

allà on l’estació es trenca entre vies,

entre els mesos més estranys, càlids,

a les estacions de l’any entre tu i jo,

on les sensacions escapen de la raó,

on hi dormen els instints adormits,

mentre les aranyes juguen a ser lliures,

dins de coves herboses, nit endins,

fosques les mirades de les aus grises,

tristes com la nit plujosa, quan t’envàs,

estació comuna de la felicitat absoluta,

de la pacífica funció de rellotge i agulla,

batalla intel·lectual de futures fades,

anells de gel i mel als colls de la dama,

allà on hi descansa la meva ploma màgica,

on puc escriure els versos tràgics a la llum,

per què les ombres no es tornin grises…

Quan de res ens valen les mirades nues,

quan ja tenim tota la existència adquirida,

quan ja no queden més passes per cercar,

potser de nit allunyarem les males mirades,

buscarem un raser a la xarxa de la melangia,

a les dreceres de la mort, allà, al suïcidi,

quan ja no queden més raons per viure,

quan escric el vers més trist i m’hi llenço,

però aquest poema és d’amor i estacions,

tant de bo l’estació comnua ens unís,

darrera les persianes d’una finestra vella,

on s’hi amaguen els símbols de la guerra.

Insubmises i submises

phanoramix | General | Wednesday 14 November 2007

aaaaaa.jpg 

Les misses mig dites i el cava fresc,

submís el dia que s’entreveu llunyà,

allà on desperten les ombres, endins,

submises les ombres a les hores,

submís l’instant comprès, corprès,

submises les històries i les dèries,

submises les agulles del rellotge,

submisos al temps, submisos al lloc,

a cada ona i a cada foc, a cada mot,

submises les creus perquè moren,

submises les deesses al coneixement,

submisa la barreja, el rubí encés,

submises les paraules del revés,

submises les històries i els fets,

submises les branques de l’arbre,

d’ell mai podràn deslliurar-se,

i si algún dia en cau una…

Submisa al terra o a l’arc,

submisa al joc dels infants,

submisos els instants estranys,

les hores que no acaben de passar,

submises les instantànies del demà,

submís l’instant, cada parany, l’any,

insubmises les mentides i veritats,

insubmises a les boques dels capitans,

a les boques dels trabucaires i pirates,

insubmises les mitologies erràtiques.

Ara que encara som joves i valents

et diré allò que sovint amago al vent,

que som submisos de miraments,

de estranyes apoteòsis al parlament,

ara que pensem més que no diem,

ara que el desgavell arriba al cervell

et diré tot allò que t’amaga el vent,

que mai serem lliures si no volem,

i si volem les ales s’extendràn,

molt més enllà de muntanyes i cels,

ara que t’ho puc dir, t’ho diré,

que ja no ens manquen il·lusions,

que jo ja no sóc qui era, tu tampoc,

perquè aquests versos són submisos,

a aquestes línies fines del coneixement,

i aquesta distància entre tu i la ment,

entre jo i el lament, fa més plàcid el vol,

el anar a contracorrent de mites i foc,

allà on despertem sempre hi serem,

com animals d’ànimes abruptes,

quan el sol ens cremi a les creus,

deslliurats i insubmisos, fidels,

i del tot submisos… els estels,

a la força de l’univers, únic vers,

i bes a bes entendrem el pas,

cada passa que no direm, mai,

insubmisos dansarem, viurem.

Ingravidesa

phanoramix | General | Wednesday 14 November 2007

17ingravidez.jpg 

Ingràvid el despertar de les flors,

el translúcid moment de la rosa,

el bell instant de dolçor i prèssec,

cada fruita, cada il·lusió, ingràvids,

ingràvides les formes de l’horitzó,

ingravidesa als ulls de la matinada,

ingravidesa mirant pel forat del pany,

ingràvides les hores que no passen,

ingràvid el meu fonambular absurd,

aquesta necessitat de sentir-me viu,

el morir a cada pas sense el teu joc,

sense les teves cartes marcades,

sense el teu pòquer, sense escala,

ingràvides les hores que no passen.

Ingravidesa al sorgir de cada mot,

al despertar cada matí amb nou sol,

la lluminositat de les carícies mudes,

entre el lluminós instant on trobar-se,

ingravidesa a les senyals dels cels,

ara que encara és d’hora i moro sol,

a cada passa anunciada, a cada gest,

ingràvides són les formes del nou vol,

entre els núvols vinc a tu com l’estel,

entre les més belles formes esteses,

quan ja no queda més cos que el cor,

quan ja no queden més sentiments,

l’origen no el vull i avui jugaré sol,

cercant el fi, si per fi vols acollir-me,

ara que ja no danso sol ni nu, ara,

que dels teus cabells puc entendre,

que del teu cos ve a mi el rastre…

Cada nou motiu ingràvid, ara de nou,

i de les parsianes closes, el nou sol,

ara que desgrano la desesperació,

de no esperar, de ser i estar, motius,

on trobar-se si encara m’ets absent,

de trobar-te malgrat cada nou vent,

ara que despullo les onades et diré

allò que els mots no diuen, paraules,

amb el gest utòpic dels teus ulls,

damunt els meus, eternament,

ressorgint de les ombres rares,

on la llum és l’instant mut on anar,

on les estrelles no troben la senyal,

ara que arribes et diré el que no dic,

a ningú, i menys al vent del sud,

ara qe no gosso dir-te res si no hi ets,

abans la presència sigui nova essència,

et diré amb un sol bes el vell vers,

ara que naveguem entre les ombres,

ingràvids i mundans, fent l’animal.

Massa tard per ser d’hora

phanoramix | General | Wednesday 14 November 2007

temps3.jpg

Massa tard per ser d’hora

i les hores passen mudes,

com si no sabéssim de res,

entre les parets humides,

entre el teu i el meu somriure,

on els destins es toquen lliures,

on ja no som ni el miratge del dia,

ara que la tarda és magnífica,

ara que dorms l’encant adormit,

entre les branques del pi veí,

allà on la plana s’uneix en calma,

quan ja no hi ha més on refugiar-se.

Massa tard per ser d’hora i voles,

entre els núvols i els cels plàcids,

allà on no cal el treball i balles,

sabent com costa la vida i la bala,

que fa matar al jove i als infants,

que anima al militar a arribar tard,

quan sempre és massa d’hora per ell,

el soldat desconegut cava la tomba,

entre la terra i els seus ulls la lluna,

que mira dolça i nua el tendre verí,

ara que és massa tard per arribar d’hora,

ara que els rams de flors no tenen destí,

quan les tombes s’omplen de cossos joves,

quan la nit acarona els cossos més bonics,

sorgirem un cop més, dins cada amagatall,

entre la màgia, fugint de qualsevol engany.

L’ombra dels dies durà la llum a la mirada,

entre les seves busques horàries, els ulls,

miraràn nus el ball de les onades, lliurades,

ara que som més a prop de qualsevol dansa,

ara que arribem al destí sense pensar-ho gaire,

ara que sorgim dels marges per a trobar-nos,

dansarem nus altre vegada, eternament, éssent,

per sobre de qualsevol marge, la justa imatge,

ara que el destí s’omple de il·lusions guanyades,

que no hi ha més camí que el teu cos lliure,

sense cadenes ni monedes al món imaginat,

sense durs treballs ni grans compensacions,

ara que la lluita no és la raó ni ens caldrà mai,

mai més, lliures i eterns, sorgint del no res,

massa tard per arribar-hi d’hora, vola la ment,

entre els destins apresos, ara i un cop més,

desfarem l’onatge per recordar d’on sorgim,

entre els planetes i els astres, serem el sol,

aquella terra que s’omple de cossos joves,

que s’alimenta de fruits i arbres deslliurats,

ara que som lliures i lluitem per la vida,

ara que ja no ens cal mirar més enllà,

massa tard per ser d’hora i tornar a caminar.

 

Bon viatge

phanoramix | General | Wednesday 14 November 2007

viatge1.jpg

Per què mai oblidis d’on vas sorgir,

per què pensis en mi al arribar,

et trobaré a faltar malgrat les nits,

vindré a tu quan ja res sigui dit,

quan m’acaronis la pell amb els ulls.

Bon viatge ara que es d’hora per ser,

bon viatge i que la vida t’ompli de llum,

que tinguis present la mirada adormida,

que despertis el mirar en el teu camí,

bon viatge i pensa en escriure’m aviat,

després de tant de temps absent viuré…

Entre les muntanyes i la mar, endins,

on els corriols s’uneixen amb els rius,

on els camins duen cap al teu nom,

cap a la presència de la teva essència,

quan l’absència queda lluny dels ulls,

bon viatge al arribar a cada destí.

I que els núvols et guiïn les passes,

que no t’aturi l’alba ni la matinada,

que omplis de sol la nit immensa,

que res no t’aturi, que sigui etern,

i de dia oblidarem els lloc comuns,

entrarem al joc d’ombres del sentir,

on ja res és dit i tot s’omple de tu.

Bon viatge i que la vida ens ensenyi

tantes instantànies com paratges,

que mai l’absurd ens ompli de negror,

a dins del cor les hores passen lentes,

ara que ens sentim més a prop,

ara que els fotogrames recorden a tu,

entre les actors i les actrius, el rostre,

bon viatge i vine quan vulguis o vinc,

algún dia el destí ens dirà el millor camí,

que sap si serà massa d’hora o ja tard,

després de jugar amb les ombres

per fi ja sé on és el millor amagatall,

amaga’t amb mi i mai prendrem mal,

he deixat les drogues per sentir endins,

tanta naturalitat com l’ànim de l’animal,

que amb els instints en té prou per ser,

que no s’atura a cap viatge, immigrant,

ara que l’èxode ens trobi pell a pell,

quan el vol de les aus dugui el cant,

quan els ocells vagin cap els nius,

duent el viatge al seu punt final,

quan trobem la tendresa als ulls,

on l’infant mira l’horitzó i sent,

entre les ones i els esculls,

un ram de flors i d’algues de cristall,

abans els ulls de la nit diguin on som,

que tinguem un viatge ple d’aventures,

bon viatge pels paratges de la vida,

existència i essència, cada presència,

ara que no trobem motius a la decadència,

que res ens manca i tot és al mateix lloc,

sorgirem de nou, un cop més, viatge etern.

Acabat el somni

phanoramix | General | Saturday 10 November 2007

seashore.png 

Tot són records, una nit per recordar sempre,

un acord al cor d’una melodia, d’una cançó…

Una consonància estranya com un vel silent,

una besada al cor dels sentiments, on hi ets,

i sé que sabràs com col·locar el vers al límit,

com dansaràs nua per damunt les ones liles,

quan el color del blau s’ompli de vi negre, així,

sense pensar massa on són els ulls que miren,

i perquè ho fan, i doncs, perquè són on pensem,

sense mirar-los massa ni mitificar-los, entretant,

tantes tempestes tremolen el terra d’avantpassats,

allunyen el vers si d’escriure no en sé, si no vull,

ni avui, tampoc demà, tenir-te, ni poseir-te, res.

I acabat el somni et trobaré nua de dies i nits,

tremolaràn les brases quan el foc sigui exhaurit,

entre els fanals i els carrers empedrats, lluna nova,

entre el barri antic i les teves passes, un sol nou,

allà on descalces els peus abans d’entrar a la sala,

on els morts riuen pel plaer de veure’ns feliços,

i dansen els nostres difunts per veure’ns folls,

per tenir-nos més enllà de la vida i l’existència,

només en essència som el cos, el cor, la lluita,

i declinem el cap perqè els cabells caiguin,

al vent, a l’esperit de la tarda que acarona l’ona,

on somnies les darreres passes d’un passat difús,

quan no tenim més drecera que els llavis humits,

entre les terres més senzilles i els llavis deslliurats,

entre els teus ulls i les acaballes dels somnies,

quan les estrelles besen els astres i no hi ha solitud,

quan deslliurem les mans de lligams que facin mal,

quan ja no tenim més fidelitat que la dels felins,

lliures com el vent de ponent o el sol de migjorn,

quan despullem els ulls davant la bellesa infinita,

i acabem entre les passes tranquil·les dels rius,

avall i amunt, sorgint i fugint, tendres instants,

bes a bes dormim mentre mimem els mims,

i minem les mines de llavis i besos adormits,

quan no tenim més destí que el camí del mig,

i dansem sense masses presses per guarir…

Tantes il·lusions com capricis, tants temps,

i entre les teves mirades i el bes més dolç…

El vers més silenciós de tots, el que et dic…

Sense pensar-ho gaire, sense intentar-ho,

aquell que no entén de papers o pentagrama,

aquell que et deixo just aquí, a l’entrada,

quan descalces els peus i entres a la sala,

quan camines pels paratges de la memòria,

quan ets somni i ets fidel com cada felí,

quan acaba el somni, ara, només així.

La nit tempta

phanoramix | General | Friday 9 November 2007

greenler2.jpg 

I dels ulls del matí extreiem el primer plor,

de tanta tristesa que arriba a les mirades,

de tant en tant escrivim el futur de llavis,

com besades lliures com el vent, atraient,

tantes nits com temptadores dones soles,

com temptadors homes sols, intermitents,

per no seguir la línia que delimita cada plor,

per no passar la vida extreient cada recó,

cada parany de la memòria, cada cos nou,

cada tendre il·lusió d’infant, quan volarem?

Quan ens veurem allà dalt, damunt el núvol,

quan deixarem la vida per sentir cada mort,

per tenir-te sense saber si hi ets o no hi ets,

per saber si les muntanyes parlen de vida,

i doncs, si cada camí ens parla de tu.

La nit tempta i no la vull deixar escapar,

després de tantes matinades dormirem,

les ànsies de dormir la luxúria i la ira,

de notar el cos nu, la presència al costat,

la tendresa i l’amor de veritat, el frec a frec.

La nit tempta i dels ulls de la tarda vinc a tu,

com un poema esquinçat per les vèrtebres,

com un crit llençat al vent que ens captiva,

quan tempta, entre la mirada més salvatge,

una il·lusió feta de flors vives i adormides,

mai marcides, d’aquestes eternes que dus,

entre els teus passos, a bànda i bànda,

entre els camins menys transitats,

als recons d’aquest país de llengua viva,

on els germans i les germanes sóm tots,

som totes, persones i ones al mar etern,

on despullo el meu cos per veure el teu,

on despulles les albes per tenir-me a prop,

quan imagino una musa que no ve d’enlloc,

un constant caminar darrera de cada instant.

Voldria saber si els astres et són fidels,

si tens el que mereixes i mereixo ser-hi,

si mereixem només neixem i hi som,

si això que ara t’escric és vers concís,

si no tinc més que dir i em planto aquí,

si hi ha tantes coses encara per dir-nos,

i potser no ens atrevim, i deixem el temps,

que passi, suau i lent, tranquil i senzill,

entre els ulls de la gent, pels matins,

quan extreiem el primer plor, abans de tot,

i ens adormim entre els marges abruptes,

preguntant-li al sol, a la pluja, a l’arbre,

ara que la nit tempta i no ets aquí,

ara que la tarda m’allunya de mi,

ara que el matí és just on ahir.

Pau

phanoramix | General | Wednesday 7 November 2007

000pau1.jpg

Pau entre els teus ulls imaginats,

entre el cos que somnio i anhelo,

entre les brases el foc escalfarà,

entre els aigües el cor esclatarà,

la forma de veure el mar de demà,

quan el futur sigui imprevisible,

quan el passat sigui difús i clar,

quan ja no calgui somniar i volar,

potser aquell dia que dura anys,

quan quan escoltes la cançó,

com quan imagines el teu amor,

dins una fragància d’essències,

entre l’abscència i l’enyor dur,

d’allò que no hi és ni hi va ser,

aquella pell càlida que no trobem,

aquells ulls plens de màgia,

els somnis encara joves i bells,

les teves carícies sobre el vent,

aquestes ganes de tenir-te,

de tenir-me, sense conéixer,

potser el frec a frec oníric,

potser l’escull al mar llunya,

la pau em guia sense pensar,

els teus llavis de deessa de mar,

sospiren entre Ítaca i el teu cor,

bateguen les ones del teu amor,

recórre la meva pell i el bes,

entre vers i vers, sempre fidels,

a aquella estrella on m’hi veus,

a aquell astre on t’hi imagino,

on et veig i et perfilo, nit a nit,

en poc temps anem a poc a poc,

aliterant les lletres i les idees,

de tant en tant tornem a cantar,

bressolen els ones el demà,

i entre el seu ball sinuós

desferma les ales del nou vol,

ara que la pau és entre ulls,

entre mirades de mel i cor,

entre les teves passes el nord,

entre les meves passes el món,

entre cada pol, cos a cos,

entre palneta i planeta,

com paraules universals,

on la pau és deessa antiga,

quan ja no volem sentir-lo,

aquest planeta i la gent,

quan sobrevolem l’espai,

quan hi som i no hi som,

quan ja no hi ha més terram

quan els peus no hi toquen,

quan ja som ben folls,

ara que encara no et conec,

o potser més de l’imaginat,

o potser molt més abans,

a un passat difús i calar,

la pau no es fa esperar.

L’univers

phanoramix | General | Tuesday 6 November 2007

 images.jpg

Vers a vers se  m’obre cada univers,

aquí on el paisatge és magnífic,

on les vistes són extraordinàries,

he arribat a la badia Fresolana,

a aquesta terra quasi verge,

on es parlen llengües estrangeres,

on omplo els meus ulls de joventut,

aquí, mai perdut, et tornaré a escriure,

el sol em cremarà l’esquena i el cos.

Cerco i trobo les ombres dins meu,

em desplaço sigil·losament, rebo la veu,

entre el vent suau de la plana,

allà a baix hi descansa la ciutat,

veig el “Duomo” reposant, fascinant,

és aquí on l’essència de flors em torna,

on cerco inspiració i tinc temps per tot,

on origino el poema mirant enllà l’univers,

on em perdo entre les línies, no vull tornar.

esperaré uns dies i quan torni fumaré,

la verda maria ja cansat de tantes creus,

de catolicisme ranci, si no fos per això…

Buscaria les formes anàrquiques,

cercaria els cossos joves i les veus,

masses presses i estudiosos actuals,

potser mai és el moment o és sempre,

em quedo sol, l’univers torna a créixer,

i no és qüestió de mirar o no mirar res,

allà a baix respira la calma la ciutat,

mentre la gent segueix treballant.

D’alguna manera he acabat escapant,

ara que encara és d’hora, l’univers brillarà.

M’evadiré

phanoramix | General | Tuesday 6 November 2007

evasio.jpg 

Despullo el vers amb la necessitat de trobar-te,

despullo la calma, em mantinc ple de dies,

torno a tu amb la claredat dels matins,

descendeixo pels corriols antics i prohibits,

mai seré com havia previst i tornaré,

entre els fruits de marihuana m’evadiré,

faré lletres estranyes i et cercaré més enllà,

quan tornaré a la terra plena i estimada,

quan torni per cercar-te, Vallès enllà,

on la mar també és blava i du el teu nom,

on el món s’obre i també em ve a buscar,

somni enllà, més enllà, on sóc tu i tu jo,

sense esperar res a canvi, només somnis,

desmembraré cada vers per veure’t fidel,

entre aquestes línies mai vegis les creus.

Creu en mi com jo en tu sense conèixer-nos,

quan ens veiem l’univers cercarà formes,

formes on trobar-nos i veure’ns francs,

jo també embarcaré per anar a ultramar,

enllà, on veurem tot l’univers despertar,

on podrem ser feliç junts, a cada costat,

és estrany, potser després ens negarem,

a cercar-nos si no fem els primers passos,

et trobaré entre xarxes i sense pescar,

potser el ciberespai ens tornarà a mirar.

Ara encara és d’hora, en només uns dies,

només en quatre dies tornaré a al·lucinar,

i m’obriré i m’evadiré, ja sec et trobaré,

-És estrany però sento el cant, ocell estimat-

« Previous Page | Next Page »

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck