Sentència

phanoramix | General | Friday 27 February 2009

 2925429606_1c8826e93d_o.jpg

Entre la ciència i la paciència

Sentència, tingues consciència,

Sentència, cada paraula mal dita,

Sentència, si dos joves s’estimen,

Sentència, si no hi ha res més a dir.

Sentència ara, sentència sempre,

Sigues sempre així, i no vulguis patir,

Sentència, la vida, i sentència, la mort,

Sentència, cada patir del cor i els mots,

Sentència, ara que pots, sentencia-ho tot,

I si algun dia ja no ets tu ni jo sóc jo…

Sentència el dia, i sentència el sol,

Fes créixer el desconsol, de tardes antigues,

De matins on aprenem a emprendre cada vol,

Així i només així sentenciaràs la teva vida…

I doncs, sentenciaràs la teva mort, sentència-ho tot,

Ara que encara m’escoltes i em llegeixes, ara és a prop…

Aquella sentència que mai dius per por a perdre la mort,

Ara la teva sentència ja és el meu mot, sentència-ho tot.

I prohibeix les meves paraules, i jutja la meva imatge nua,

I digues que hi ha més bellesa als abocadors que a la mirada,

I condemna el nostre caminar plè de neguits i anhels, de vida,

No siguis prudent i llença’t com una fera a despullar el seu cos,

Després de tot no hi ha sentències si parlem de sexe i d’amor,

Ara que has descobert els secrets del cor, sentència’m i fes’m-he fort. 

2 Comments »

  1. [...] Sentència [...]

    Pingback by Última mescla, febrer del 2009 « ···· B A R R E J A ···· — 2 April 2009 @ 10:29

  2. El poema més irònic que he escrit… Una època negra on deixava la pell enganxada al vers mentre suava la calavera amb cales i cavernes, fetes de caves, de vegades i hi ha noms que resten per sempre.
    Escrivim la nostra història amb senyals de fum blanc i lila, sentim l’illa, al cor del far, els teus ulls nus a l’univers de les mirades, que alades s’endinsen a infinits habitable, alat i salvatge.

    No sé on ha anat a parar aquell escriptor que captat per foscors que no coneixia el meu cor, es va endinsar a trobar el fons de tot, van aparèixer els ulls que entreveien paràsits a panells de mel, els anells anuals d’anys i tiges, es cruspien el que els ocells, fent piu-piu, es deixaven pel camí.

    Ànimes bessones envoltades en metàfores i frases d’asos i senyeres ensenyen el nou vol.

    Volen les ales disfressades de festa, amb fressa, les esses es transformaven en formes acrobàtiques, de les nàutiques i blaves tornades, les alades, pels carrers i places.

    Comment by phanoramix — 2 September 2009 @ 18:01

RSS feed for comments on this post. TrackBack URI

Leave a comment

You must be logged in to post a comment.

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck