Sentència
Entre la ciència i la paciència
Sentència, tingues consciència,
Sentència, cada paraula mal dita,
Sentència, si dos joves s’estimen,
Sentència, si no hi ha res més a dir.
Sentència ara, sentència sempre,
Sigues sempre així, i no vulguis patir,
Sentència, la vida, i sentència, la mort,
Sentència, cada patir del cor i els mots,
Sentència, ara que pots, sentencia-ho tot,
I si algun dia ja no ets tu ni jo sóc jo…
Sentència el dia, i sentència el sol,
Fes créixer el desconsol, de tardes antigues,
De matins on aprenem a emprendre cada vol,
Així i només així sentenciaràs la teva vida…
I doncs, sentenciaràs la teva mort, sentència-ho tot,
Ara que encara m’escoltes i em llegeixes, ara és a prop…
Aquella sentència que mai dius per por a perdre la mort,
Ara la teva sentència ja és el meu mot, sentència-ho tot.
I prohibeix les meves paraules, i jutja la meva imatge nua,
I digues que hi ha més bellesa als abocadors que a la mirada,
I condemna el nostre caminar plè de neguits i anhels, de vida,
No siguis prudent i llença’t com una fera a despullar el seu cos,
Després de tot no hi ha sentències si parlem de sexe i d’amor,
Ara que has descobert els secrets del cor, sentència’m i fes’m-he fort.
[…] Sentència […]
Pingback per Última mescla, febrer del 2009 « ···· B A R R E J A ···· — 2 Abril 2009 @ 10:29
El poema més irònic que he escrit… Una època negra on deixava la pell enganxada al vers mentre suava la calavera amb cales i cavernes, fetes de caves, de vegades i hi ha noms que resten per sempre.
Escrivim la nostra història amb senyals de fum blanc i lila, sentim l’illa, al cor del far, els teus ulls nus a l’univers de les mirades, que alades s’endinsen a infinits habitable, alat i salvatge.
No sé on ha anat a parar aquell escriptor que captat per foscors que no coneixia el meu cor, es va endinsar a trobar el fons de tot, van aparèixer els ulls que entreveien paràsits a panells de mel, els anells anuals d’anys i tiges, es cruspien el que els ocells, fent piu-piu, es deixaven pel camí.
Ànimes bessones envoltades en metàfores i frases d’asos i senyeres ensenyen el nou vol.
Volen les ales disfressades de festa, amb fressa, les esses es transformaven en formes acrobàtiques, de les nàutiques i blaves tornades, les alades, pels carrers i places.
Comentari per phanoramix — 2 Setembre 2009 @ 18:01