POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

Una noia nua s’afanya a vestir els seus pensaments d’ahir,

 Camina sola pels passatges de la memòria, mentre dormo.

 I aquests són els somnis que mai et diré si no véns després,

 I aquestes són les línies que t’escric mentre ella dansa lliure,

 I així pots imaginar-te la resta només d’obrir la finestra,

 Ella et mira amb els ulls bruns, carregats de nits i espera,

 Ballen les llàgrimes entre les parpelles eixutes de neguits.

 No esperis res, fes-ho, llença’t als seus braços i creixarà,

 Aquesta manera que tenim de passar el temps sense llunes,

 Aquesta forma gairebé muda de dir-nos les coses sense llum,

 Quan la foscor arriba entre el carrer i les finestres adormides,

 Quan les brases torren la terrissa del castell i la llet bull dins,

 Aquest gotet que beurem mentre esperem, més depressa,

 Per què així arribi ràpid el temps, que sigui veloç la trobada,

 Ella camina solitària, ell s’ho mira tot somrient, tu que camines

 I el somni és fa realitat imaginada, quan les persianes amaguen

 Tantes llums com encanteris, tants cants com misteris, ja lluny,

 On s’adormen els llibres alliberats de mots feixucs i rebuscats,

 Quan ja no ens caldrà buscar res, quan cercar és el que diu el sol

 A tots els astres que esperen cel enllà la teva mà missatgera

 Mentre esperen que els nostres ulls els guiïn més enllà del vent,

 Quan ahir somniàvem en aquella noia lliure i nua que dansà,

 Més enllà de les fàbules i les fantasies, on tu hi tens la finestra,

 Allà on despulles les paraules per fer el vers encara més tendre,

 Allà on la foscor arriba entre el carrer i les finestres adormides,

 Allà on tots som sense voler ser res, allà on trobo el teu raser.