In english / En castellano / En français / Auf deutsch

phanoramix | General | Saturday 28 February 2009

Sentència

phanoramix | General | Friday 27 February 2009

 2925429606_1c8826e93d_o.jpg

Entre la ciència i la paciència

Sentència, tingues consciència,

Sentència, cada paraula mal dita,

Sentència, si dos joves s’estimen,

Sentència, si no hi ha res més a dir.

Sentència ara, sentència sempre,

Sigues sempre així, i no vulguis patir,

Sentència, la vida, i sentència, la mort,

Sentència, cada patir del cor i els mots,

Sentència, ara que pots, sentencia-ho tot,

I si algun dia ja no ets tu ni jo sóc jo…

Sentència el dia, i sentència el sol,

Fes créixer el desconsol, de tardes antigues,

De matins on aprenem a emprendre cada vol,

Així i només així sentenciaràs la teva vida…

I doncs, sentenciaràs la teva mort, sentència-ho tot,

Ara que encara m’escoltes i em llegeixes, ara és a prop…

Aquella sentència que mai dius per por a perdre la mort,

Ara la teva sentència ja és el meu mot, sentència-ho tot.

I prohibeix les meves paraules, i jutja la meva imatge nua,

I digues que hi ha més bellesa als abocadors que a la mirada,

I condemna el nostre caminar plè de neguits i anhels, de vida,

No siguis prudent i llença’t com una fera a despullar el seu cos,

Després de tot no hi ha sentències si parlem de sexe i d’amor,

Ara que has descobert els secrets del cor, sentència’m i fes’m-he fort. 

Noia nua

phanoramix | General | Friday 27 February 2009

 nua-e44f68468a4f86as74h68fg7j68g7k6h4j2h14454-8h6j-768h7-687gy6l76h-746gh4-654gh6-4d6t.jpg

 

Una noia nua s’afanya a vestir els seus pensaments d’ahir,

 Camina sola pels passatges de la memòria, mentre dormo.

 I aquests són els somnis que mai et diré si no véns després,

 I aquestes són les línies que t’escric mentre ella dansa lliure,

 I així pots imaginar-te la resta només d’obrir la finestra,

 Ella et mira amb els ulls bruns, carregats de nits i espera,

 Ballen les llàgrimes entre les parpelles eixutes de neguits.

 No esperis res, fes-ho, llença’t als seus braços i creixarà,

 Aquesta manera que tenim de passar el temps sense llunes,

 Aquesta forma gairebé muda de dir-nos les coses sense llum,

 Quan la foscor arriba entre el carrer i les finestres adormides,

 Quan les brases torren la terrissa del castell i la llet bull dins,

 Aquest gotet que beurem mentre esperem, més depressa,

 Per què així arribi ràpid el temps, que sigui veloç la trobada,

 Ella camina solitària, ell s’ho mira tot somrient, tu que camines

 I el somni és fa realitat imaginada, quan les persianes amaguen

 Tantes llums com encanteris, tants cants com misteris, ja lluny,

 On s’adormen els llibres alliberats de mots feixucs i rebuscats,

 Quan ja no ens caldrà buscar res, quan cercar és el que diu el sol

 A tots els astres que esperen cel enllà la teva mà missatgera

 Mentre esperen que els nostres ulls els guiïn més enllà del vent,

 Quan ahir somniàvem en aquella noia lliure i nua que dansà,

 Més enllà de les fàbules i les fantasies, on tu hi tens la finestra,

 Allà on despulles les paraules per fer el vers encara més tendre,

 Allà on la foscor arriba entre el carrer i les finestres adormides,

 Allà on tots som sense voler ser res, allà on trobo el teu raser.

Ressonen les veus del migjorn

phanoramix | General | Friday 27 February 2009

20080113131708-vent.jpg

 A cada cantó, a cada banda, a cada racó,

 A cada ressó, a cada habitació, a cada lloc,

  A cada cantonada, a cada bar, a cada mirada,

 A cada feina, a cada indret, a cada cos despullat,

  Entre les veus del matí hem après a sentir sense patir,

  Ara que ja no ens calen les ales per volar més amunt,

 Ara que aquest instant és ara i després ja no serà demà,

 Sinó que serà ahir, vestit amb roba vella mentre atures el disc,

 I ja no sonen les notes de la cançó estranya i ja no dóna escalfor el sol,

 Sinó que ho dónen les branques de l’atmetller florit que reneix ara mateix,

 Dins aquesta primavera que ja neix i ens diu totes les simfonies abans d’aprendre’les,

 Ara que ja no ens calen més mirades que les blaves tornades quan ja no tenim més nord enlloc,

 i de cap de les maneres, trobem totes aquelles raons que ens fan fer qui ara som,

  I després de tot serem l’ombra justa de la tendre mirada esquiva,

  Quan la llum ja no ens dirà res dels bolets i dels pins humits,

  A l’alba de les sensacions menys submises dels cervells

 Quan ser vells i bells serà l’única manera de tornar a ser,

 Arribarem allà on ni el rem ni la vela poden allunyar-nos,

 Aquí, enmig de la mar on tu et despulles per ensenyar les escames,

  I amb la teva cua de peix esquitxes damunt dels mariners tota la tendresa,

  Els ennuegues amb mar salada mentre senten els cants de les sirenes,

 I ressonen les notes agudes i greus del teu cant distorsionat, potser ara callarà:

  El mar i la calma, el carrer i les cantonades, les mirades desfogades.

  Mentre mistral es barreja amb gregal i allà on ets bufa de nou tramuntana

  Quan ja no tenim més ressons sota el capvespre de les onades adormides,

 Quan no tenim més matinades sense negror no podem morir d’aquesta manera,

 Ara, ara que transites per pasatges plens de tendresa i vius el vent de cada mirar,

  Ara que és ara i no és ahir ni demà, ara que el present s’afanya a ensopegar-se,

 Ara que les ales dansen lliures per la força que de nit empaita el teu mirar més enllà,

 Quan despulles els versos més bonics per a tornar a sentir, a bategar, a morir i néixer,

  De nou, a un altre costat del mirall llaminer que juga pels carrers amb les ombres,

 D’aquell ull mig trencat per la feblesa de no saber mai si ja és tard o vola el migjorn,

 Tot accelera la seva passa cansada entre les places captivades per la teva llum ample,

  Aquella que enfosqueix la lluminositat del llumí i la lluna, alleugerats, alliberats,

 Com veles llatines a les lletanies dels llargandaixos quan lluiten per allunyar la cua lila,

  On somniem somnis somnolents, llaminem les làmines de colors lluents i llefiscosos,

 Els cossos somnien rondalles lleurades lliures i llampeguen les tampestes lluminoses,

  Ara que estimem malgrat els metres que som damunt del cel, allà dalt neixem,

  I transiten temeràries les termes i les termites, el tram enguany és un parany,

  I encara que camini per la vorera cercant dracera, arriba una certa inspiració,

  Mentre exhalo i inhalo, mentre ressonen els poemes dins una capsa tancada,

 Allà on adormo la nota quan tu tanques el tocadisc, quan pares la lleu melodia,

  Les notes simfòniques d’aquest piano trencat per les seves pròpies tecles,

  Que no vol sortir a l’escenari per por a les represàlies dels ressons innombrables,

 Quan tots els elogis són prous per una veu i una música tant dolça que obre els cors.

  Ara, i només ara, les veles durades tornaràn a inventar llevors de jardí adormit,

  Quan les flors esbufeguen i s’aixequen, mig mosques, mig emprenyades.

  Serem el ressò de les idees més estranyes, les més properes i llunyanes,

  Serem aquell breu sospir de l’aire quan la cala vindrà a buscar-nos,

  I xiularà el migjorn entre ressons fets de sol i so, entre el demà, en un sol vol.

 

 Xiula, migjorn, el sol s’aixeca i la cala dorm

Com abans

phanoramix | General | Tuesday 24 February 2009

camins.jpg 

Voldria ser aquell ésser que no és res,

Ser ésser sense raser, pels ressons,

Mai ho vaig fer i ara no serà l’excusa

Haig de decidir-me a agafar l’últim vol,

Morir a les mans de les feres del camí,

Donar el meu cos cansat i trist, tot sencer,

Menjar les entranyes de la nit, sense tu ni ningú,

I així desfer els versos més adormits de les cales errants,

Allà on recollim els fruits que el sol ajuda a madurar,

Allà on voldria néixer i ser, després de les tempestes,

Ara que encara no tinc ales per adormir-me després,

On els núvols fan de coixí de cotó a les estrelles,

I la fam segueix allí i sembla que no hi ha treva,

Serem les més belles idees, dansarem dins l’instant.

I mentre la pau no arriba i la lluna se’n va de viatge,

Mentre la terra no dóna símptomes de pacificació,

Sembla que cada generació necessita d’una guerra,

Però la terra també necessita de la lluita,

L’alliberament nacional és per a la cultura

Un camí sense retorn on la fera ens menja,

Al bell mig del camí, i seguim cercant,

Entre la màgia i la melangia, les entranyes

D’aquella nit tant fosca que acabem menjant,

Com abans, com ara farà tres-cents anys

La bèstia no s’atura al camí dels barrots,

On ens volen a tots sense barres ni sang,

Perquè la seva democràcia és feixisme

I no hi ha doctrines que els justifiqui.

La repressió arriba al seu punt àlgic,

Serà millor que comencem a esmolar,

Serà qüestió de seguir esmicolant

Aquest present que ens delimita,

Voldríem viure sense condició,

Sense justificacions, com ahir,

I lluitàvem per alliberar-nos  

Entre tots la victòria és nostre,

Tenim de tot per fer-ho possible,

Més enllà, la fam els hi dóna gana,

I mengen de les seves misèries,

Són una colla de fatxendes

Que volen una unitat

Inexistent i artificial

Voldria ser com ahir,

Voldria ser com abans,

Lliures al raser de cada ésser,

Alliberats de les tiranies,

Germanies i llunyanies,

Tots en pau i harmonia.

Ara que somnio, més tard

phanoramix | General | Sunday 22 February 2009

                                                                          2827152041_64fdf3027c.jpg

Somnio que comptes els cigarrets del cendrer,

 Somnio que tornes a investigar, ja dorms,

 Somnio que sense espai no hi ha mesures,

 Somnio que ja no sóc jo qui canto, i moro,

 Després de la tragèdia més viscuda hi ha la mort,

 Després d’aquestes paraules hi ha un llarg silenci,

 Quan penso en el que he somniat desfaig les nits,

 I m’adormo al teu record de l’investigació quan érem junts,

 Després de tot t’estimo com mai ara que ja no ets amb mi,

 Després de tot t’estimo tant que no em va fal de somniar-hi,

 Després de tot m’omplo de desig i de màgia, ara torno a tu,

 Després del silenci i dels veros, de la nit plena de llums i sol.

 Ara que no et tinc, ara que ja no et trobo, abans, quan et vaig veure,

 Seré l’ombra d’aquest meu somni com quan caic de la nit més alta,

 Després de tot somnio en les coses més estranyes, com ho fas tu, i ells,

 Que despullen les ombres de qualsevol vers i es transformen en somni,

 Ara que somnio sense marges

 Ara que sense marges et veig,

 Ara que no calen més paraules,

 Ara que el somni ja és etern,

 Després de tot moriré, ara de nou,

 I et diré que la vida mai va ser així,

 Mai va ser un somni per a conquerir,

 Sinó que era la vida mateixa a viure

 El que em desfeia del meu anonimat,

 El que em feia que desfés el vers i el somni,

 El que em feia entendre que ja no hi ets ni hi sóc,

 Ara que, després de tot, somnio, somnio, somnio,

 En que ets tu aquella part de mi que ja no vols dir,

 Aquella que ja no vols recordar per que jo no pugui plorar,

 Aquella que després de la mort restarà a algún somni llunyà,

 Ara que, ara que ja, ara que ja somnio, ara que somnio, més tard.

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck