Rierol (Allà on hi reposen les ànimes)
Voldria tornar, deixar enrrera falses senyals,
saber de la melangia i l’enyorança molt abans,
deixar-me portar i ser fidel al mateix estel glaçat,
baixar pel rierol de les passes lentes i ser company,
davant la mar encesa i el somriure sempre constant,
així voldria ser lliure i no saber mai del demà ni l’avui,
ignorar les passes ràpides com qui ignora la pressa,
sentir-te a poc a poc si és plena la nit i la resta brilla,
si la lluna no té paranys dins els ulls de la matinada,
voldria sentir-te plena i per dins, ser franc i saber viure,
mentre els estels de vidre s’obren pas a les finestres,
quan ja no hi ha sortida, quan ja no hi ha símbols,
ni més endins, ni més a fora, ni mirant pels marges,
ara que sóc al límit de la pciència i mai n’he tingut,
ara que sóc víctima i botxí, potser serà millor així,
que després de tot no valen les promeses ni el futur,
ara que ja no som qui creiem ni és tendre l’instant,
ara que ja no et tinc ni brillen els ulls a la foscor,
que els nostres cossos es toquen a la distància,
com de nit els teus llavis em toquen el seny,
i faig el cos fort i el cor no m’entèn, si fós així…
Ara que no sé si ets tu, tampoc si sóc jo,
i així l’instant es fa etern i no, no ho entenc,
després de tot serem l’ombra justa i l’instant,
serem allà on hi reposen les ànimes, al rierol,
on congreguen tants camins com fanals vius,
on el camí és ple de llumetes, deixa’m tornar,
allà on reposen els nostres cors, allà brotarà…
Tantes mirades hi duem als ulls que acabarà
per començar tot el que et dic i no et dic, sí,
ara que no vull no pensar ni vull pensar més,
ara que em deixo fer al ritme de la tendresa,
ara que he descobert la força i la dolça mirada,
ara que he descobert com és senzill estimar-se,
ara que tot és correspós i ja no em fa por mirar,
ara que, malgrat tot, som allà on érem, eterns,
ara que despullo el cos per acaronar el teu,
ara que em despulles i jo ja no entenc res,
ni falta que em fa, ni manca l’estat primer,
ara que allà on hi reposen les ànimes és al cau,
és al niu l’eterna clau que obre tots els panys,
ara que ets dolça a la mirada, ara que no marxo,
que no véns ni jo vinc, ara que restem immòbils,
ara, tot i això, tot i tot és res i ser serà la resta,
per què no entenc cap despertar sense cap món,
i som on som i cal refer tots els símbols, dorm…
L’encant de les ànimes voltant el riu de mirades,
allà on els meus ulls respiren la calma, al riu,
al rierol de les mirades, allà on serem purs,
allà on hi reposen les ànimes, allà ets i sóc.