POESIES, ASSAJOS I MÉS (II)

Font de vida i dolçor extrema,

Bellesa de les hores immaculades,

Dels portals on s’hi asseu l’amor,

Als paratges més bells de la memòria,

Allà on la bellesa és inesgotable,

On hi aturo la mirada i moro per tu,

Tu que ets jo, tu i jo que ho som tot,

Com un univers que s’alça, fermament,

Mes enllà de tots els somnis, corrent.

Voldria saber de la bellesa i de la sort,

Del teu cos nu i senzill, planer i bell,

De tot el que em dius quan ja calles,

Del que mai em diràs per més xerrades,

La bellesa inesgotable entre les places,

Als carrers on hi transiten les memòries,

Allà on som tan sols un cos… “Vine”.

Tu, que ets bella més enllà de les formes,

Que m’informes de tot sense poder veure’t,

Que et despulles de nou al món imaginat,

Que obres els marges i els límits mirant,

Que sembla que res no vols i m’animes,

Ànima amb ànima em dónes la mà com ahir,

Ara que encara la bellesa no té cap final,

Ni cap començament, ara, moment etern,

Aniré allà on aniuen tots els vells estels,

On m’aculls sense parlar-me, res a dir-me,

Allà on les fonts ens assenyalen la vida,

On al bellesa és inesgotable, vindràs,

Ara que ja saps el que et dic sense xerrar.

Quan els somnis s’amuntonen endins,

La soledat desapareix amb un sol bes,

Vaig veure nua la teva imatge prohibida,

El teu cos encara tendre em mentí,

La teva adolescència indecent,

Les teves mans suaus acariciant-me,

La teva veu dolça i fina com l’aire,

El rierol d’aigües de tendresa que erets,

I jo a contracorrent dels temps orfes,

De tu i de mi, de la dolçor extrema,

Vaig aturar el moment a la plaça onírica,

Vaig posar nom a les escales del port,

Seria el nostre recó on jugaríem sols,

Amagats del món i dels adults madurs,

De la negació de la bellesa i l’amor,

El desamor mai podria arribar, mort,

Sempre joves ens mantindríem eterns,

El moment de somni incandescent

Faria encendre el foc de les passions,

Entre el meu cos i el teu l’eternitat,

Com dues ànimes nues veuríem el sol,

Brillant i lluent com els nostres dies,

Estranys humans renegarien de l’animal,

No veuríem mai la seva part onírica i dolça,

Es negarien a estimar el teu cos bru,

Suposo que seria la forma d’acabar,

L’aparició onírica ara em fa callar,

Escriure’t em farà tornar la teva pell

I és la millor manera de veure’t,

Bellesa entre les línies i el vers,

On s’hi amaguen els petons presos,

On s’hi oculten les carícies em tens,

Aparició onírica al constant despertar,

Simbiosi de formes somniades a l’arribar.

Bes a bes voldria tornar a tenir-te,

Bes a bes seria ple de tot moment,

Bes a bes voldria sentir-te meva,

Bes a bes per conèixer-nos després,

Bes a bes, a la primera trobada,

Bes a bes, una vegada i una altre,

Ara de nou et beso, ara i encara més,

Ara que et somnio d’alguna manera,

Ara que et sento sense tenir-te…

Ara que embogeixo i pateixo,

Ara que no m’agradaria ser,

Ara, bes a bes, un cop més,

Despullo la memòria de tot,

No vull tenir-la si no hi ets,

Si no véns ja no h seré més,

Després de tot som imaginaris,

Som el que volem ser i caminem…

Pels paratges de la memòria anem,

Mentre de nit somniem, ens veiem,

Bes a bes i cos a cos, ment a ment,

Sentiment pur i ardent, eternament,

Som allà on volíem ser-hi presents,

Bes a bes, ara de nou i un cop més,

Allà on varem despullar les imatges,

Allà on ja no ens valen més paraules,

Allà on ens despullem a les albes,

Bes a bes i en total calma d’ànima,

Bes a bes tornarem a enamorar-nos,

D’ara al demà, bes a bes la vida torna,

De bes a bes la tendresa és fluïdesa,

Segur que trobarem el bes al vers,

La versàtil forma dels llavis, bes a bes.

Possessió sense pressions ni passions,

esses esotèriques que serpentegen i fi,

final a les serps bicèfales pel meu cos,

m’acull i mirant-me de reüll em té…

Em mantinc sense les estàtues blanques,

potser sóc obra d’art vivent i tu l’artista,

o ets tu el quadre pintat i jo pintura fresca,

entre les galeries d’art he trobat el que resta,

el fugir i la fugissera mirada dels turistes,

l’origen i el final de cada sèrie de poemes,

el punt just on anar si tot va vedat i no entenc,

allà on reposaran les cendres dels avantpassats,

on deslliurarem l’instant i l’encant, on lluitarem,

al final de cada vers, a l’origen incert dels temps,

allà on si tu véns jo vaig i a l’inversa, on som fidels,

aquí on les paraules manquen de qualsevol sentit,

on sóc lliure de tu i de mi, on l’origen és el final,

on el final no entén de límits ni marges i dormim,

on l’or diürn encega els ulls nocturns de llum i sol,

on l’argent brilla entre les mines i les lamines,

els requadres i els quadres usurpats a les èpoques,

on l’èpica és una gesta pels nous rebels i et rebel·les,

rebel·lant les claus i els panys que obriran els cors,

deslliurant-nos al lliure món que no sap d’origen,

al hipotètic món que no entén de cap final si hi ets,

si deslliures el lliure instant als ulls de les temptacions,

on temptes els temples de la raó i el coneixement,

on creixem sense eixos ni membranes, on som on el sol,

on els rajos lluents enceguen els posseïdors de possessions,

on ens posseeixen les postures i les postals, postes de sol,

creixents instants ocupats entre les volgudes formes fetes,

entre les esferes planetàries i els astres astronòmics,

on la esfèrica forma dels forçats formadors no guien,

on ens deixem guiar pel deix i l’eix de les deixades ires,

quan creiem que ja res ens farà tornar a l’origen incert,

caminant pels camins de la memòria on ja tot és refet,

on veiem cada fet darrere cada passa i el seu just final,

on l’origen mor i el final no entén de cap mena de sort,

on trossegem els traços torçats i forçats, els més alçats,

on guarim les parpelles d’imatges i deformacions donades,

on reculem per les vies més nostrades i trossegem els traços,

un cop més, serem el ser i res aturarà tantes rares paraules,

entre l’origen i el final em debato i sóc còmplice del vent,

entre els seus huracans i la calma estesa seré el més etern,

vindràs, nua de temps, bellesa inesgotable de llums i paus,

quan el món arribi al seu final seràs allà on res ens separa,

on fan camins les formes de les llunes roges i sovint morim,

on les rimes rimen mimètiques i no calgui sentir per existir.

Aquí, origen i camí, final i destí, aquí, prop de mi.

Als límits de la raó i de l’emoció

les il·lusions es guanyen de sobte,

com un encanteri fet de mite i cel,

de límits on travessar els cervells,

de nit navegarem a contracorrent,

i serem immunes a les falses ires,

quan no tinguem més il·lusió, lluny,

quan la veu es perdi entre les llums,

serem fràgils i senzills, mirant amunt,

allà on les estrelles perden el seu nom,

on les il·lusions són preses fàcils, vine,

caçarem les il·luses formes dels vents,

ens gelarem entre siberianes corrents,

entre el glaç i el gel, a contracorrent.

Il·lusions guanyades a cops de vent,

dansarem lliures per no veure turment,

allà on ens descalcem per entrar al temple,

allà on ser és més que possible i som sencers,

on declinem les copes per servir-nos el licor,

on les cerveses vessen sentiments a flor de pell,

als restaurants plens de xerrameques i meuques,

on les il·lusions es guanyen només al nombrar-les,

i així anàvem aconseguint tot el seguit d’ànimes,

cercant-nos més enllà del riu i la ciutat, pas a pas,

guanyàrem il·luses il·lustracions avantpassades,

a l’avantsala dels museus muts on hi descanses,

allà on no tenim més ulls que els ulls dels quadres,

als límits de la raó i les emocions, il·lusió guanyada,

desnuarem els nusos que ens veuen lligats al present,

recordant els morts més propers a tots es llinatges,

a l’usurpació de les ànimes per les vies negociades,

dolços i eterns, clars i serens tornarem, pam a pam,

cop a cop, poc a poc descansarem i caçarem el temps,

potser des de temps immemorials guanyem i anem,

amb les mans buides, a trobar els més antics estels,

tornem al món que imaginàvem sense pensar-ho gens,

creurem que som cecs i caminarem pels camins plens,

on les il·lusions ni es perden ni es guanyen amb el cel,

on les nuvoloses no ens tapen mai les estrelles belles,

on no ens poden marcar el destí ni la sortida estable,

on guarim les ànsies i ens entreveiem lliures pel pes,

on guanyem les il·lusions sense pensar-ho massa ni poc,

al punt just on som estels, sense ombres ni llum, res,

on creiem que no repetim massa les paraules i respirem,

allà on tot es gasta com una sola de sabata vella i oxidada,

on els claus ja no veuen la creu ni la carn, cap ídol ni mite,

aquí, on les nostres il·luses possessions oculten passió i cos,

on sóc si tu ets, on despullem les passes per veure’ns ocults,

on amaguem les il·lusions i els guanys, eternament.

Pel·lícula antiga en blanc i negre,

d’assaig, pel·lícula mai vista, muda,

sinopsi d’una vida de miralls i ídols,

pel·lícula atrevida travessada pel sol,

“passat lluent de les hores lliures…”

Les seves paraules recorden les meves,

després de tot som com miralls i corall,

rics a mars subterranis i soterrats, anats,

entre les terres i els marges sorgiré, ara,

un cop més, entre la història i els fets,

refets entre fotogrames i pentagrames,

on les imatges es transfiguren… jardins,

on el somni s’il·lumina entre mines dites,

on les misses són furtives i els sants morts,

on el món és dels diables tornaré a tu, mut,

i no caldran més empremtes ni premses,

on premsaré els cigarrets amb rara bellesa,

quedaran els “mais” fins el fum de sempre,

esfumaré amb destresa a destra i sinistra,

allà on allunyaré les llunes i les gestes,

sinopsi versàtil del que tenim de volàtils,

jugaré amb les paraules per veure’t lluny,

després de les mirades quedaran les besades,

besaré terra i astres, aturaré l’atzur tremend,

tremolaran les bases dels americans, el fi,

entre les metralles els metratges moriran,

d’alguna manera hauríem de marxar,

així despullaré totes les imatges,

quedaran les butaques nues de temps,

on les metàfores brotaran més lliures,

allà on la vida serà pel·lícula còmica,

on la sinopsi sigui entregada sorgiré,

entre la sort i la dissort, a tot moment,

allà on pugui ser deslliurat del turment,

on les puntuacions no arribin mai,

entre el fum i els perfums, lluny,

on sigui fàcil treure’n l’entrellat,

allà on ensopegaran les guspires,

on les frases siguin senzilles,

on no calgui ni respirar,

allà m’allunyaré,

moriré.