Temps passats

phanoramix | General | Wednesday 21 November 2007

 20061117000135-manodestrellas.jpg

A la galeria del somni eròtic setmanal,

com un semental de luxúria i de llets,

de fresques fragàncies als ulls de la nit,

allà on pequen els mossens del matí,

on si tu no véns jo no hi sóc i així etern,

que de paraules no enten el silenci nu,

que de les seves passes no sóc jo,

doncs el reflex al mirall de l’ànima dorm,

així desperten les intimitats delimitades,

com instants de temps passats lluny,

i encara més ara, ara que s’encara, ara,

que del temps que vull descriure és frase,

és vers domable, és com un infinit habitable,

com si de la veu i el cant no en sorgís la paraula,

com si per les ales dels ocells cantaires emmudís,

aquell silenciós moment de tranquil·les passejades,

als temps passats entre les places, carrers i bars,

allà on hi dormen les nostres ànsies pel demà,

que de nit l’aprofitar el moment sempre ens salvà,

del mateix moment on hi moren les coses belles,

a aquell instant de luxúria i mel, dolç moment,

allà on els cossos es fonen amb la melmelada,

com magdalenes plenes de carmel, nata i mel,

temps passats i dolços allà on la vida s’omple,

que de nit no tornaria allà on érem sense tu,

que no podria de dia comprendre cada final,

cada horitzó d’infinit habitable allà on escriure,

temps passats a l’avantsala de la nostre mirada,

allà on el vol de les més belles aus s’ofereix rar,

allà on les passejades són silencioses a les ones,

quan banyem els peus i somriu el teu nas, sols,

quan cel·lebrem l’arribada de l’hivern a les nits,

quan enfosqueixen les llunes més tendres,

tmps passats darrere les finestres, ara de nou,

temps passats i encara no entenc cap senyal,

de nit dormen els meus peus encantats i muts,

després de tot serem la senyal justa al punt exacte,

aquella bellesa d’art només escolpit al marbre blanc,

com una antiga bellesa grega que no entén el final,

que de nit ha de morir i de dia no deixarà de somniar,

que podria ser una de les fades s’un bosc habitable,

que a les matinades hauria de marxar a l’horitzó,

que no l’entendria si no el veiés clar i ple, sencer,

eternament, com manera de sentir i estimar,

deixar de sentir-se ferit d’orgull i penetrar,

després de tot el temps sempre passà,

temps passats abans de caminar,

ara que encara és d’hora i puc,

ara que encara és aviat i sé,

que malgrat tot, encara sóc,

i per això m’alço i lluito,

i per això demà moriré,

i dels meus versos, teus,

ompliré els llavis de la mel,

del teu somrís fidel i ardent,

del teu cos de dolç contrast,

del silenci i l’enyor absurds,

ara que és més senzill estimar,

ara que despulles els paisatges,

que et fas present com cant nu,

ara que ja és passat i present,

temps passats que vénen a mi.

Powered by WordPress | Tema de Roy Tanck