Sense tu ni ningú
Les estones passen sense nord ni rumb,
entre les invisibles ombres del temps nu,
entre les instantànies formes de les nits,
quan aturem l’instant i no volem anar davant,
ni darrere de res, només ser i estar-hi de nou,
ressorgir d’entre tenebres absurdes al dia,
quan ja res és dit i la nit és immensa calma,
ara que no m’aturo per pensar, sense tu,
ningú, sense mi, part del ésser assolit,
ara que despullo les hores per sentir el sol,
després de les albades lliures del món,
quan ja som pedres i rocs enmig del camí,
quan les dreceres ens duen al final gloriós,
sense demanar res, tampoc ser, res més,
i de tant en tant la solitud em dirà on ets,
què fas, qui ets, d’on véns i que voldries,
encara que només sigui un reflexe al mirall,
encara que els meus versos no tinguin final,
ara que despulles les imatges et seré franc,
després de tot som miralls a una illa de pau,
i de les imatges més excitants en fem reclam,
ara que cal passar per damunt de les històries,
no pensar més en el destí o l’origen, en res més,
ara que ja no ets qui imaginava i molt millor així,
que per sentir-te he hagut de renúnciar a tot,
a les coses que sempre em feien sentir bé,
per sentir-te no cal dir res més, és absurd,
i no m’agrada donar-te més explicacions,
després de tot danso sense tu ni ningú,
ara que la pell és salada esperant l’estiu,
ara que el cos és glaç esperant l’hivern,,
després de tot som imatges del futur,
per què mai no sabré si erets tu o no,
per què no voldria saber més del temps,
pensaria que no hi ha més horitzons,
que la terra s’obre a les mans del món,
quan de res no ens val ser o no ser,
saber del futur o del passat sense mirar,
ara que encara és d’hora i mai serà tard,
ara que ballo sense tu ni nigú, mira’m,
mira’t, digues quin és el just mirall,
de què serveixen les ombres fosques,
si de nit els nostres cossos no es toquen,
si la claror ens diria on és el cos a cos,
ara que sense tu no sé de ningú i sóc,
malgrat la nit i la resta del món, el ser,
aquell raser que sorgeix del no res i és,
entretant, tot el que et diria més tard,
quan ja no quedés res del passat fet,
quan sense tu ni ningú pogués existir,
ara que no és temps, ara que no queda res.