Ingravidesa
Ingràvid el despertar de les flors,
el translúcid moment de la rosa,
el bell instant de dolçor i prèssec,
cada fruita, cada il·lusió, ingràvids,
ingràvides les formes de l’horitzó,
ingravidesa als ulls de la matinada,
ingravidesa mirant pel forat del pany,
ingràvides les hores que no passen,
ingràvid el meu fonambular absurd,
aquesta necessitat de sentir-me viu,
el morir a cada pas sense el teu joc,
sense les teves cartes marcades,
sense el teu pòquer, sense escala,
ingràvides les hores que no passen.
Ingravidesa al sorgir de cada mot,
al despertar cada matí amb nou sol,
la lluminositat de les carícies mudes,
entre el lluminós instant on trobar-se,
ingravidesa a les senyals dels cels,
ara que encara és d’hora i moro sol,
a cada passa anunciada, a cada gest,
ingràvides són les formes del nou vol,
entre els núvols vinc a tu com l’estel,
entre les més belles formes esteses,
quan ja no queda més cos que el cor,
quan ja no queden més sentiments,
l’origen no el vull i avui jugaré sol,
cercant el fi, si per fi vols acollir-me,
ara que ja no danso sol ni nu, ara,
que dels teus cabells puc entendre,
que del teu cos ve a mi el rastre…
Cada nou motiu ingràvid, ara de nou,
i de les parsianes closes, el nou sol,
ara que desgrano la desesperació,
de no esperar, de ser i estar, motius,
on trobar-se si encara m’ets absent,
de trobar-te malgrat cada nou vent,
ara que despullo les onades et diré
allò que els mots no diuen, paraules,
amb el gest utòpic dels teus ulls,
damunt els meus, eternament,
ressorgint de les ombres rares,
on la llum és l’instant mut on anar,
on les estrelles no troben la senyal,
ara que arribes et diré el que no dic,
a ningú, i menys al vent del sud,
ara qe no gosso dir-te res si no hi ets,
abans la presència sigui nova essència,
et diré amb un sol bes el vell vers,
ara que naveguem entre les ombres,
ingràvids i mundans, fent l’animal.