Escriuré el vers més trist
Per saber del somni que em farà tornar,
per saber de les ones que passen lentes,
t’escriuré el vers més trist i fugisser,
mai havia sentit la necessitat d’anàlisi,
“Després de tot” és un poema d’amor,
com “L’univers” o els pomes més clars,
aquells que m’apropen a tu sense saber
qui ets, com respires, com oblides, tot,
personalitzant el poema més trist, dol,
i no et pertany, apropant-me als ulls,
aquí, a l’olimp dels déus més senzills,
on despullo l’ànima sense nuar el cos,
les estàtues dansen mudes sota temples,
les pintures esguarden els arts majors,
escric per veure’t plena i entenc l’espera,
en poc temps t’imagino i no sóc qui era.
aquesta forma d’evacuar automàticament,
pensaments i idees, versos versàtils volant,
quan em parles dels dies com de les nits,
tornaré a tu un dia que no calgui esperar,
després de tot som allà on voldríem,
ara que el sol em diu com serem,
quan els núvols passen més serens,
potser escriuré el vers més trist,
però ara no és pas el moment,
l’escriuré quan no quedi el record,
serà més tard, potser molt més tard,
quan mori, i doncs, qui ho sap,
ara necessito viure i veure’t, estimar.