Silenciós
Com la pluja d’abril als camps,
com la gata maula a les teules,
silenciós com un tros de roc,
com una pedra, com una flor,
silencioses les passes felines,
que escullen el millor dels balls,
silenciós el paisatge nu de la vall,
silencioses les mirades de la gent,
silenciós aquest vers que no ve d’enlloc,
silencioses les carícies a dins dels cors,
silenciós aquest moment de silenci absolut,
silencioses les passes d’un passat difús,
en silenci aviat descobrim les mentides,
aquell joc del dit i no dit, les astúcies,
el moment sense llenguatge únic,
el moment sense paraules, enlloc,
el moment sense sorolls, arreu,
ara que les ànsies ho poden tot,
ara que no tenim cap pressa,
només ara, en aquest instant,
quan ballen les ombres amb la llum,
quan el silenci és absolut, vine a mi,
conec uns paratges de negre nit,
unes curves que duen a l’infinit,
un silenci tranquil que m’ho diu tot,
el que encara ens queda, la sort,
el que mai vindrà amb nosaltres,
la resta que restarà muda al carrer,
a les places els coloms vindràn,
les seves ales blanques parlen,
diuen que hi ha un horitzó enllà,
on les muntanyes s’obren pas,
entre els núvols hi ha un recó.
I el silenci és garantit i assegurat,
i ja no valen més paraules,
i silenciosament he d’acabar aquí,
millor estalvio paraules a cada vers.
Qui sap si després l’univers creix,
i reneix, passades les hores, i és,
malgrat tot, la premisa anunciada.